Aquesta setmana que s’acaba hem constatat la falta de valentia de Valverde com una de les explicacions al ridícul europeu del Barça. Però no se li pot negar al tècnic que el seu tarannà poruc encaixa perfectament amb el que ha destil·lat en els últims temps l’entitat per a la qual treballa.

Durant tot el procés polític que viu Catalunya, el Barça ha insistit que està al costat de la voluntat del seu poble però, a l’hora de la veritat, ha anat a remolc. No se li pot negar a la directiva de Bartomeu que es van acabar adherint tant al Pacte Nacional pel Dret a Decidir com al del Referèndum, però sempre amb aquella sensació de màxima precaució per no ser els primers i quedar malament.

És evident que el Barça és, fonamentalment, una entitat esportiva, i que n’hi ha hagut d’altres del seu gremi que encara s’han posicionat menys. No cal anar més enllà de Cornellà per comprovar-ho. Però és absurd pretendre que la història blaugrana no ha estat marcada per la seva identificació política, i és per això que em sembla frívol argumentar l’immobilisme perquè se’ns enfaden els culers d’Extremadura -per recordar un episodi genuflex de Sandro Rosell- o d’Astúries. I, com a culer, em dol que entitats com l’Europa, el Llagostera el Júpiter o l’Olot, de qui mai ningú no ha dit que fossin l’exèrcit desarmat de Catalunya, hagin estat molt més contundents en els seus posicionaments.

Durant el procés, com recordava més amunt, el Barça ha anat emetent comunicats relatius als esdeveniments puntuals. Fins i tot va felicitar Carles Puigdemont per la seva investidura com a president de la Generalitat i va qualificar d’apassionant l’etapa que iniciava el nostre país. Quan van ser intervingudes les seus de diverses conselleries per desmuntar el referèndum, el Barça va condemnar que s’impedís el ple exercici de la democràcia, la llibertat d’expressió i el dret a decidir. I fins a l’1 d’octubre.

Hi ha un abans i un després a la reacció indignant de l’entitat a les garrotades del referèndum. Disputar aquella tarda el partit contra el Las Palmas, encara que fos a porta dtancada, tacarà per sempre el relat del "més que un club". Després va venir la pancarta "Diàleg, respecte i esport", d’una ambigüitat feridora, arran dels empresonaments dels "Jordis" i, a continuació, el silenci més eixordador.

Des del club argumenten que, cada cop que s’han posicionat, a una banda els ha semblat massa i a l’altra massa poc, de manera que han optat per no dir res. Desconec per por de quines represàlies, però aquest és el posicionament actual.

I en aquesta línia, ens plantem a la final de Copa de dissabte. Defenso fermament que al terreny de joc no hi ha de passar res més que l’intent de guanyar un títol, però la llotja del Metropolitano és una altra història. Allà hi serà el rei espanyol Felip VI, que va tenir un discurs monstruós i imperialista vers els catalans després de l’1 d’ Octubre, i probablement el ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido, sevillista confés i autor material de l’agressió policial a Catalunya.

Segons explicava ahir el diari Ara, el Barça ha respost a les preguntes de diversos socis afirmant que hi haurà representació barcelonista a la llotja per responsabilitat institucional, i que ho faran amb respecte i cortesia. Però quan tenim polítics i activistes empresonats i  exiliats, i quan el Camp Nou s’inunda de crits de llibertat cada partit, jo em pregunto: en nom de qui els directius del Barça s’asseuran a fer la gara-gara a tots aquests personatges? S’ha de tenir estómac. I poca dignitat.