Em trobo atrapat entre contradiccions. Quan uns joves van llançar ous i pedres als membres de la banda de tarats de la ultradreta que havien anat a Vic a fer un míting, vaig escriure un tuit per a preguntar-me si eren útils reaccions com aquestes més enllà de regalar-los un bon grapat de vots. El cor em diu que cal combatre el feixisme amb multiplicitat de tàctiques, també amb les més arrauxades. El cap em diu que donar-los publicitat és sempre una mala tàctica. I fer-lo fora de Vic és, en efecte, donar-los gran publicitat. Em passa també que la violència sempre em genera malestar, mai la recomanaria, sempre cal desaconsellar-la. I em pregunto fins a quin punt cremar un contenidor per a protestar per la presó de Pablo Hasél és violència o no. És violència destrossar una comissaria dels mossos? Sí, no en tinc dubtes. Però per què es destrossa? Incomoditat, subversió, estar-ne fins al capdamunt, no aguantar ja més l'arbitrarietat.

Per què ha anat a la presó Pablo Hasél? Per una cançó contra la corona o per fer apologia del terrorisme? Per agredir un periodista o per reincidir en uns delictes, les primeres condemnes dels quals havien estat suspeses, però que contemplaven la reincidència com a factor a tenir present? En realitat és igual, Hasél està a la presó per culpa de no poder dir allò que vol dir i que, suposadament, ofèn algú. Em fa gràcia aquell raonament que funciona de la següent manera: "A mi no m'agrada el que diu Hasél, però no em sembla bé que se'l posi a la presó". A veure, no és rellevant el que a tu t'agradi o et desagradi, el rellevant és que està a la presó.

Una ciutat amb contenidors cremats i vidres trencats potser és una ciutat momentàniament més lletja, però també és una ciutat viva. Quan hi va haver les protestes per la sentència del Procés, recordo que vaig escriure algun tuit lamentant que hi hagués persones favorables a la violència. Em tornen les contradiccions. "No és violència, és autodefensa", explicaven algunes veus. Per què ho ressalto, tot això? Doncs perquè malgrat que la violència pugui ser incòmoda i també condemnable, és comprensible que hi hagi joventut que tingui les calces plenes de tot plegat.

El descontentament és completament lògic. I el descontentament juvenil encara ho és més. Quina actitud seria recomanable veient com de podrit està tot? Cal patir per uns quants vidres trencats i contenidors cremats? No fa patir més que a cada nova protesta a algú li buidin un ull? No fa patir més que al costat de l'empresonament de Hasél hi hagi una jove eixelebrada que enalteixi la División Azul i llanci proclames antisemites? No fa patir encara més que a aquesta indivídua se l'entrevisti perquè expliqui tranquil·lament quina és la putrefacció que li corre per dins?

Com no sentir impotència i ràbia davant tot això? Hi ha estudis que destaquen com la crisi –econòmica, sanitària i de valors- que estem vivint està afectant els joves, la seva manera de pensar, de relacionar-se, de ser passius o proactius davant la vida. El nerviosisme, la impotència, la irascibilitat, el neguit, la medicació... són factors que apareixen a tots els estudis i reportatges que afecten els joves.

Què és el que ens preocupa d'un contenidor cremat? El contenidor cremat o el perquè del contenidor cremat?