Tu no en tens ni idea però em vaig quedar esperant la teua trucada fins que vaig caure mort de son, rendit. Esperant en aquella habitació d’hotel de Sants, diminuta i fosca com la gola d’un llop. En aquell hotel barat enmig del no-res permanentment de reformes, refugi de venedors de pas, de viatgers sense un clau.

Fins i tot tenia l’esperança, una esperança menuda, que em trucares i que tot seguit agafares aquell avió per venir fins a mi. Aquell vol que m’hauria salvat, ens hauria salvat, de l’abisme voraç de la solitud, d’aquesta buidor infinita que jo sé que se’ns engul i ens ofega. Ho havíem parlat tantes vegades des que ens havíem retrobat tantíssims anys després d’haver-nos dit adeu!... Tantes vegades en les nostres converses, en les nostres trobades secretes, ens havíem promès de tornar junts! I, sí, vaig convèncer-me ingènuament que aquella nit, ablanida per la meua situació desesperada, vindries. Ja veus, com si les coses foren tan fàcils. Vull dir, com si les vides foren totes fetes d’argila i pogueren modelar-se al nostre caprici, segons la mida i textura dels nostres somnis.

Saps, jo fins aquella nit podríem dir que mai no havia dormit fora de casa sense la meua dona, sense els meus fills. Em referisc a dormir fora sabent que mai més no podria tornar on havia viscut els darrers vint anys de la meua insípida existència d’empleat de banca. El cas és que aquella vesprada de febrer tot es va precipitar. Feia massa temps que L. sospitava de la teua existència. Ja no suportava els meus silencis, ni les meues facècies, ni els meus vicis, ni el meu cos cada dia més vell. S’havia tornat irascible, antipàtica, obtusa, insensible, cruel, estúpida. Així que vaig decidir posar fi a aquella situació desagradable i li vaig dir clarament quina era la situació: en el món només hi havies tu, només havies estat tu. Tu com una deessa a qui m’havia sotmès des del primer instant en què et vaig conèixer. Tu, sempre eterna en el meu anhel. Tu i el teu univers misteriós. Tu i la teua boca, la teua pell, els teus ulls, el teu sexe, el teu cos o jonc del tot vinclat al vent del meu desig.

Vaig sentir un gran alliberament però també una pena infinita com qui sap que mor després d’una llarga i dolorosa malaltia. Tenia molt clar que, sortosament, havia acabat d’enterrar vint anys de la meua vida i tret d’entre les penombres el teu nom, la teua presència de llum davant per mostrar-la amb tot el seu esplendor davant d’aquell paisatge en runes.

De primers, L. em va mirar incrèdula i, tot seguit, va esclafir en un llarg i amarg gemec. Després em va insultar, maleir... Em desitjà el pitjor dels finals per a mi i a tu et va titllar de puta, de grandíssima puta i de lladregota. El seu dolor em va resultar indiferent. Com et deia em vaig sentir alliberat. Vaig agafar quatre coses i me’n vaig anar a l’hotel.

Aquella nit, després d’enviar-te el meu missatge explicant-te que m’acabava de convertir en un home descobert, trencat, em vaig convèncer que vindries. Ho faries com tantes vegades havies fet quan érem joves i, igual que ara, vivíem lluny l’un de l’altre, en mons diferents. Solies arribar a boqueta nit. Inesperadament. Arribaves afamada de vida. De seguida, ens amagàvem en la meua habitació i ens submergíem en el plaer.

Tornaria a ser tot igual. Fins i tot nosaltres. Potser vaig comprovar mitja dotzena de vegades l’horari dels vols de Fiumicino a Barcelona i vaig preveure que, abans de les dotze, tornaríem a estar junts, ara sí, per sempre més. Et vaig imaginar amb aquell vestit negre escotat i arrapat al teu cos prim. Els llavis a penes pintats d’un roig pàl·lid. Els ulls immensos. Si venies, i havies de fer-ho imperativament, la vida recobraria el seu sentit.

Vaig posar les notícies de la Rai per matar el temps, sobretot per escoltar la teua llengua. Vaig dutxar-me. Vaig prendre un cafè. Vaig contar en les parets, un per un, tots els monstres invisibles que m’havien encalçat des que tenia consciència de ser. Vaig amansir les pors amb glops llargs de whisky. Vaig escoltar Jobim i et vaig pensar nua sobre la sorra d’una platja remota i, encara, nua arrepapada al meu costat com una criatura indefensa. Em vaig sentir ridícul, patètic, trist, desesperat, com un xiquet idiota a qui li han trencat la joguina. Vaig recordar els millors moments anys de la nostra tendra joventut. Vaig intentar reconstruir a força d’imaginacions idiotes la teua vida durant tots aquells anys que vam viure separats. Vaig fer el que vaig poder per esborrar de la memòria tots els records de la meua vida després de tu. Finalment, em vaig adormir esperant la teua trucada.

Durant molt de temps vaig esperar que arribares i que ho feres com quan eres tan jove. Sense avisar, morta de gana de mi i jo de tu. I ara, ben pensat, després de tants anys, potser ja no té sentit aquesta espera que m’ensopeix, que haig de carregar a llom com un farcell ple de pedres. Has de saber que la solitud ho ha rosegat tot amb dents de rata. Ja no em queda res. Només la solitud voraç.

Si venies no sé si et reconeixeria, si sabries encara qui soc, qui és aquest que respira en la penombra d’un jardinet a tocar a l’estació de bus de la ciutat on cada nit copulen els putos amb els vells sota les arcades de les cotxeres, on cada nit els assassins pidolen una mica de menjar o se’l disputen amb els coloms i les gavines.

Ja només me queda la solitud i un pensament de tu, secret, del tot inconfessable.