El mal va tocar Artemis quan encara era un xiquet en la pell i els ossos. Un xiquet d’ulls enormes i mirada espantadissa que semblava que sempre estiguera absent encara que, en realitat, estava sempre absolutament en tot. De fet, no hi havia moviment ocult de l’univers que escapara a la seua afinadíssima percepció. Sentia el fred de la lluna en la seua pell blanca i delicada, podia escoltar el lament de l’aigua, les passes diminutes en la fosca dels esperits dels avantpassats. Sabia llegir el temps en el cel il·luminat per totes les constel·lacions. En somnis era capaç de navegar en la profunditat dels seus pensaments, de navegar fins al centre mateix de la seua ànima a fi de poder traçar mapes per a solcar l’avenir. I encara ara...
Com vulga que siga, el mal el va escollir ningú sap on ni quan, però coincidint amb l’arribada massiva dels forasters que un bon dia van començar a escampar-se per tota l'illa com una colònia de rates afamegades que feien niu en cada turó, en cada vall, a la vora de qualsevulla de les desenes de badies que fins aquell moment havien estat indrets solitaris on apaivagar l’agitació de l’ànima.
Artemis, llavors, va començar a comportar-se estranyament del que era habitual en ell. Igual reia i es mostrava conversador i afable que, de sobte, es tancava en si mateix, es precipitava dins d’un pou de silenci i de tristor. A l’estiu, va empitjorar. El mateix estiu en què el foc va devastar el país sencer amb totes les seues illes i els seus boscos d’alzines i de roures; en què el país, enfonsat en la més absoluta de les misèries, es va omplir tot de morts en vida que s’arrossegaven pels carrers de les ciutats mig enrunades pidolant un tros de pa, pidolant compassió, un sol gest de compassió.
Artemis es va quedar mig cec i gairebé mut i va caure, també, presoner d’un dolor indescriptible, d’una pena inconsolable.
El seu pare, Xander, va decidir aleshores que havien d’anar-se’n ben lluny. Així que va vendre’s a un d’aquells forasters voraços que campaven per tot arreu la casa i la terrisseria i tots dos van mamprendre el seu viatge cap al no-res. Un viatge que ja dura més de quatre anys. Uns anys durant els quals han creuat el continent de punta a punta, en què han pogut explorar el patiment i l’alegria dels altres, sobretot i bàsicament, per entendre la pròpia. Un temps en què vanament han intentat trobar un remei pel mal d’Artemis que ja s’ha fet un home i, per tant, que ja és conscient de la crueltat del temps.
Pare i fill viatgen lleugers d’equipatge: dues motxilles mig estripades i una bossa gran de supermercat per a guardar els queviures per a les urgències. Normalment, ho fan amb tren o en bus. Coneixen les estacions de gairebé totes les ciutats del món menut que fins ara han recorregut. No s’estan mai més de dos o tres dies en un lloc tot podent voltar durant molt de temps per una mateixa zona en funció de les circumstàncies. Dormen en pensions i en hostals barats però sempre dignes.
Durant aquest llarg periple hi ha moments en què s’han oblidat per què viatgen. Són els pitjors moments entre tots els que passen por o fred o calor... és aquell neguit de no saber que tant espanta, desorienta, mata a poc a poc per dins.
Aquest migdia lleganyós de primers de desembre esperen un bus que els durà fins a una estació de tren des d’on es dirigiran a una altra ciutat no gaire lluny. Ací, en aquest indret, ja ho han vist tot i tot, cal dir, és igual com a tot arreu. La podridura taca cada rostre, s’enfila per cada façana, creix silent en cada raconada, s’enreda en el laberint de cada esquelet fins a acabar partint-lo os a os.
Abans d’eixir a l’andana han matat l’estona en el vestíbul de l’estació. Un vestíbul brut i desendreçat on s’escolen els coloms buscant restes de menjar. Artemis ha comptat almenys tres reclusos que tornen a la presó. Només un anava acompanyat. Ella era d’ací. Ell semblava magrebí. Tots dos en la cinquantena. Ella l’ha escridassat. Ell ha callat mentre perdia la mirada en les punteres de les seues vambes velles. També ha identificat una jove puta colombiana que vestia un xandall molt cenyit al seu cos rotund i un matrimoni de jubilats que tornaven al seu poble després d’haver passat un dia d’hospital i metges. Inútilment, ha pensat Artemis, perquè ell morirà en dos mesos a tot estirar.
Fins i tot, entre un remolí d’africans atlètics ha pogut veure un dimoni dels que no encerten mai, un dimoni, diríem, idiota, és a dir, d’aquells que sempre enxampen els guàrdies abans i tot d’haver fet una malifeta.
Al bus, amb Xander i Artemis, s’ha enfilat la puta colombiana que no ha deixat de parlar a crits pel seu mòbil de color fúcsia; una dona enorme carregada amb una grossa maleta que a penes ha pogut moure dins del vehicle; una colla de set adolescents vestits amb roba esportiva, gorres i casadores bomber de colors llampants i un parell de xicotes amb aspecte d’estudiants aplicades, potser de medicina.
El bus de seguida s’ha endinsat en el centre d’aquella vesprada càlida amb el cel mig encès i tacat de núvols grisos i llargs. Al cap de poc el rugit del motor ha fet mig callar els passatgers. Molts s’han endormiscat sabedors que el trajecte no passarà de mitja hora.
De sobte, Artemis li ha preguntat al seu pare que quan tornaran. Xander se l’ha mirat de reüll i li ha replicat que què vol dir. Artemis llavors li ha aclarit un punt sorprès que es referia al fet que quan tornaran a casa. El pare s’ha mig somrigut i ha restat en silenci. No li pot dir la veritat. Per res del món li la diria. Artemis s’ha quedat conformat.