El meu permanent contacte amb pares i mares immigrants, des de fa més de vint anys, m’ha portat a conèixer millor, el grau d’integració dels seus fills, en el sistema educatiu. Les coses han canviat en aquests darrers vuit o deu anys, com a conseqüència d’una arribada més freqüent i nombrosa de les que es produïen anys enrere. Això, comporta períodes molt breus d’adaptació i immersió en les llengües pròpies, de manera que en pocs dies o setmanes, s’envia els nous alumnes, a les aules que els pertoca, per raons d’edat. No haver acollit bé, sense prou temps per comprendre i expressar-se en català i castellà, produeix efectes desastrosos en les aules, tant per a mestres com per alumnes.
La llengua, és l’element vital de traspàs de coneixement i si no és coneguda ni dominada, per una de les parts, és evident que el resultat és dolent, o molt dolent. I pensem en que els nou vinguts, tenen la seva pròpia llengua, i es troben amb dues de noves: català i castellà, i en poc temps o ja d’immediat, segons l’edat, se’n troben una tercera: l’anglès. Heus aquí com infants i joves, han de batallar amb tres o quatre llengües, alhora. Molt difícil, molt complicat.
Per això, s’ha d’evitar enviar els nens a les aules, sense uns coneixements bàsics, dels dos idiomes oficials. El temps d’acollida i immersió lingüística ha de ser molt més llarg i més intens com per aconseguir un grau de coneixement suficient per seguir una classe amb un mínim de normalitat. I els mestres dedicats a la immersió, haurien de disposar de materials, espais, horaris, i l’adequat mètode com per aconseguir resultats rellevants, en poc temps. No és fàcil aquesta feina, perquè la matrícula està oberta tot l’any, i van entrant més i més nous alumnes, fins el punt de no saber com organitzar cada nou ingrés que es suma als ja existents, en una roda de mai acabar.
Toca disposar de tants grups com alumnes nou vinguts puguin acollir-se, tenint clar que com més petits siguin, millors resultats s’obtindran. Parlem de grups amb edats diferents i procedències diverses, de manera que el mètode també s’ha d’adaptar a les edats i coneixements previs.
Gestionar aquesta complexitat i diversitat posa el sistema educatiu en una situació molt complicada.
Ningú pensi en solucions miraculoses perquè no existeixen, el que sí toca disposar és de suficients mestres per unes funcions a les quals anys enrere no calia destinar. Uns pocs alumnes nou vinguts, podien ser atesos per un sol mestre. Ara, en poden arribar vuit o deu al mes, en una escola de qualsevol poble gran o ciutat. Això, distorsiona totalment les classes on van destinats, i si , a més, hi entren sense el domini dels dos idiomes, el conflicte està servit.
I dic conflicte, en el sentit de dificultats severes per encaixar els acabats d’arribar, amb els que van iniciar el curs. Aquesta barreja, rellenteix l’aprenentatge i fa perillar l’interès per avançar, puix que en molts casos, s’ha d’anar enrere, per a després recuperar el fil perdut. I si això cal fer-ho tres o quatre vegades per curs, ja no dic per trimestre, els resultats son complicats d’assolir. Per evitar-ho, cal atendre més temps i millor l’aprenentatge de les llengües. Es fonamental no enviar nous alumnes a classe, si no entenen bé, els idiomes amb els que treballaran. Si això passa en qualsevol ofici, com no ha de ser vital, en el cas de l’ensenyament!