07
d'abril
de
2016, 11:45
Actualitzat:
08
d'abril,
18:42h
Pocs dies abans de morir, mossèn Josep Maria Ballarín va dictar un article pensant en la commemoració del Centenari de la Coronació de la Maré de Déu de Queralt, a Berga, santuari del qual en va ser sacerdot durant molts anys de la seva vida. NacióDigital ha tingut accés al text, que es publica per primera vegada, i que reproduïm tot seguit.
| Queralt, per mossèn Josep Maria Ballarín |
|---|
| Eixa cosa El bisbe Tarancón em vantava fora, de superior del seminari, amb aquestes raons tan ben raonades: -A vostè, li falta eixa cosa, eixa cosa que dóna la formació del seminari. No vaig gastar-li embuts: -Senyor Bisbe en dono gràcies a Déu. Aquesta dita m’ha quedat tan ben sabuda que explica els trencacolls i vitricolls de la meva vida. Per un general la gent m’entén; però em costa molt que els capellans m’entenguin, sense cap mala voluntat per la seva banda ni per la meva. Però sense aquesta “tocata i fuga” farien de molt mal entendre aquestes ratlles que vénen i que vindran. El Tarancón era una bona persona, no el veig capaç de fer un cop de bàcul; de manera que em va proposar de deixar-me de professor al seminari i algun treballet a Solsona. Li vaig dir que volia anar a pagès, em va respondre que la meva mare era una senyora i no s’hi adaptaria. Així van començar les converses amb el secretari del senyor bisbe, amb qui era bastant amic. Les anades i vingudes van aixecar la llebre a l’honorable senyor Ramon (si us dic que el senyor Ramon es deia Barniol, ja sabreu qui és). Ell estava a l’últim curs del seminari i aquell any el farien capellà quan em va emprendre preguntant-me què passava. Li vaig dir que em treien del seminari i que jo havia dit que m’estimava més anar a pagès. Amb una lucidesa que encara no ha perdut, el nostre home em va dir sense dubtar: -Demani Queralt. El bisbe hi va venir bé, dient-me que sobretot no en parlés; però pensar que és possible guardar secrets entre la clericalla és no saber llatí. El dia de Pentecosta els estudiants solien fer una sortida amb camió a un lloc que triaven ells i em van dir que volien anar a Queralt. De cop em va entrar el Florensa acompanyat per dos més dient-me que m’estalviaria quartos si em duien els meus trastos amb el camió. Me’ls van dur; l’hostaler d’aquells dies va fer mala cara perquè no sabia on ficar-ho tot, però finalment tot va quedar endreçat. Els nois van acompanyar-me a cantar una Salve a la Mare de Déu, vaig acabar el curs al seminari, i em vaig trobar la primera nit sol, amb un antic seminarista dormint amb un matalàs a terra: hi hauria estat amb molta pau si no fos que va esverant-se’ns una tempesta de llamps, trons i terregada, que feia saltar el telèfon com un castell de focs i va encendre una biga. Era una rebuda pontifical, però he de confessar que mai més no se’m va repetir. Espais oberts Només veient-ho de lluny t’adones del lligam que hi ha entre Berga i el Santuari. L’oreneta no és una ficció. Des de Queralt la ciutat d’ales tan amples és un “ocell de raça” ajocat a tocar el carrer Major. A la nit li endevines les guspires dels ulls. De baix estant el Santuari és un far, un fanal encès, una imatge tan viva que es torna sonora a la finestra triada de casa nostra. Queralt és un cosit d’oreneta, que passa rabent, fiblada d’aire enllà, però que alhora s’atura misteriosament. Passa i es queda. En això fora injust que m’oblidés dels pobles ajocats a la serra de Queralt, i que senten Queralt tan a prop. Sense deixar de ser berguedana Queralt és la florida cançó del Berguedà |