Enciclopèdia Catalana reuneix en un volum la vivesa de la pintura modernista

Enciclopèdia Catalana segueix posant en valor els períodes artístics més rellevants de la cultura catalana a través d'edicions de luxe que compten amb el màxim rigor documental i historiogràfic. Després de l'obra sobre Picasso, i d'iniciar la col·lecció amb un monogràfic sobre el Romànic, ara mostra la complexitat de la pintura modernista a través de l'anàlisi de dues centes obres que ha fet l'historiador de l'art i curador de l'obra Francesc Fontbona. "És un nou monogràfic d'un període extraordinari que posa en valor un moment molt important de la pintura catalana", assegura Francesc Boada, editor de l'obra.
 
L'aposta editorial, en aquest sentit, és ferma, tal com demostren els números –3.000 exemplars amb un preu de 595 euros–, sense dubtar de la seva validesa en un moment on l'edició d'aquesta mena de llibres són part del propi patrimoni català. En el cas d'aquest Pintura catalana. El modernisme, el focus es posa en una època breu –del 1880 al 1914, aproximadament– i fascinant. "A partir de l'edat contemporània, les èpoques artístiques no són llargues", explica Fontbona. "L'impressionisme també dura poc, com el cubisme o el surrealisme".
 
Una "modernitat" renyida amb l'anècdota
 
Malgrat aquesta brevetat, la vivesa i intensitat del període situa l'art català a nivell del millor art que es fa. "Va ser una modernització a l'europea", detalla Fontbona, "amb artistes que no només es van veure amb cor de pintar excel·lentment, sinó de pintar modernament". El curador de l'obra encara rebla més el clau, quan afirma que els artistes "fins i tot es van atrevir a què certa part del públic no els admetés". Risc i actitud insubornable –"els importava més això que no pas ser uns bons professionals i prou"–, amb unes propostes en l'òrbita del simbolisme, de l'expressionisme o el naturalisme, les escoles d'avantguarda del moment.
 
La pintura moderna d'aquells anys estava renyida amb l'anècdota i s'omple de quadres "on no hi passava res", fent bona la frase que s'inventa Maurice Denis i que diu que la pintura, abans de ser un cavall de batalla o una senyora despullada, és "l'ordenació harmònica d'unes capes de color damunt d'una superfície plana". "Tots aquells pintors consideraven que la pintura ja era una fi en si mateixa. El pas a la modernitat d'aquests artistes els fa ser molt conscients que hi havia una cosa nova, que podia ser Monet o Chavan, i que volien dir-hi la seva".

Casas-Rusiñol i l'art del modernisme
 
Ramon Casas i Santiago Rusiñol eren indestriables, dos noms són vitals per entendre l'esclat del període. L'un, Casas, no va ser mai un intel·lectual, però l'altre, Rusiñol, sí que ho va ser, convertit en "el gran organitzador del modernisme". Ell va ser qui va crear el focus de Sitges, amb les cèlebres cinc festes modernistes. "El seu nom va anar lligat al llarg de tota la vida, fent les exposicions individuals en parella", explica Fontbona, "i afegint-se, sempre, l'escultor Enric Clarasó, per una simple qüestió d'amistat".
 
A banda d'aquests dos grans noms, cal destacar-ne d'altres de fonamentals que coincidien en el fet de reeixir en diferents disciplines de l'art. És el cas d'Alexandre Riquer, "un personatge molt ric, perquè també era dissenyador i poeta. Ell era la versió simbolista, aquell qui va posar la modernitat al servei d'una espècie de la representació del més enllà i de la metafísica"; Sebastià Junyent, també escriptor i dissenyador de mobles; Joan Brull, crític d'art;  Prudenci Bertrana, gran novel·lista; Lluis Mas-Riera, el millor joier de la seva generació i home de teatre; Lluis Graner, que muntava espectacles i audicions; Adrià Gual; fundador del teatre català modern, gran dissenyador i gran cartellista.
 

Modernisme, un esclat de llibertat i catalanisme

"El Modernisme representa la superació del provincialisme a què Catalunya estava fatalment abocada per la seva situació política subsidiària dins d’una Espanya centralista, entotsolada i decadent", afirma Fontbona. "El catalanisme polític es forma a la segona meitat del segle XIX a través dels ajuntaments i molt vinculat a la revolució industrial". A principis del segle XX, el catalanisme comença a obtenir èxits tangibles, així com figures polítiques que comencen a tenir influència. "Hi ha una gent que tenien una cotilla social i, inconscientment, també política. I, justament per això, es volien expandir". Intel·lectuals i artistes que, en comptes de mirar a la capital de l'Estat, Madrid, posen la seva mirada en París.