06
de juny
de
2016, 10:20
Actualitzat:
07
de juny,
19:47h
S’entra en una setmana que serà decisiva per moltes raons. Dimecres dia 8 es votaran les esmenes a la totalitat als pressupostos de la Generalitat. Dimarts es reuniran el grup parlamentari i el consell polític de la CUP per prendre la decisió definitiva. I tot això en vigílies de la campanya de les eleccions generals espanyoles, que comença divendres. La possibilitat que els pressupostos siguin aterrats al Parlament dibuixa un escenari inèdit, que en la major part de països suposa una crisi important. Veiem alguns casos emblemàtics de què passa quan no surten els comptes.
Suècia: l’extrema dreta derrota els pressupostos
És un dels casos més recents de crisi de govern per derrota dels comptes públics en una democràcia europea. Les eleccions de setembre del 2014 van suposar el retorn de l’esquerra sueca al govern després d’una etapa d’hegemonia del centredreta. El socialdemòcrata Stefan Lofven va poder formar govern aliat amb els ecologistes i el suport, des de fora, del Partit de l’Esquerra, més radical. L’oposició de dreta (democristians, liberals i conservadors) tenia menys vots, però Demòcrates Suecs (DS), formació d’extrema dreta, va ocupar una posició crucial que decidia la sort dels projectes legislatius. Quan el mes de desembre, Lofven va presentar els pressupostos, l’oposició de dreta va presentar també el seu, cosa que es pot fer al Parlament suec. I els ultres de DS van afegir-se i es van adherir al projecte de comptes del centredreta, guanyant la votació. Lofven es va negar a gestionar els pressupostos de l’oposició.
Suècia es preparava per unes eleccions anticipades, el març del 2015. Però a darrera hora, socialdemòcrates i centredreta van arribar a un acord per evitar que els ultres esdevinguessin àrbitres del legislatiu: es van comprometre a donar suport als pressupostos dels rivals quan aquests no disposessin de majoria absoluta per no dependre de DS. El país va evitar noves eleccions. Tot una lliçó de democràcia nòrdica.
Estats Units: sense pressupost, “govern tancat”
El desembre passat, el Congrés va aprovar el pressupost dels EUA. Va ser un gran acord entre la Casa Blanca i el lideratge de demòcrates i republicans al legislatiu. Un pacte, val a dir, que no va ser seguit per un sector dels dos partits però que va permetre posar fi a una llarga batalla a Washington. L’octubre del 2013, el xoc frontal entre la majoria republicana i l’Administració Obama va fer impossible aprovar els comptes i es va produir el que als EUA es diu “tancament del govern” (o de l’administració). En aquests casos, resten actius els serveis considerats essencials, com la defensa, alguns serveis d’urgències i el servei postal. Ah!, i les presons.
És una situació que s’ha produït divuit vegades des dels anys setanta. No és, per tant, inhabitual. Però sol durar només uns dies. S’explica per un dels trets essencials del sistema polític nord-americà: hi ha una separació real entre executiu i legislatiu, i la Casa Blanca sovint ha de negociar els comptes amb el partit de l’oposició, a més de legisladors del mateix partit que solen votar amb certa independència.
Itàlia: els pressupostos van fer caure Prodi
Diverses crisis de govern a Itàlia s’han produït entorn el debat pressupostari. Però una de les més significatives es va produir el 1998. I potser s’hi poden trobar semblances amb l’actual situació al Parlament de Catalunya. Dos anys abans, L’Ulivo, la coalició de centre esquerra que aplegava excomunistes, democristians i republicans i liberals de centre i d’esquerra de divers matís, va guanyar les eleccions. Però sense majoria absoluta. Romano Prodi va formar un govern que tenia el suport extern de la Refundació Comunista de Fausto Bertinotti. A l’oposició, la dreta de Silvio Berlusconi. Quan es van discutir els pressupostos, va ser la “guerra”. Malgrat que Refundació Comunista s’havia compromès a garantir l’estabilitat, i que fins i tot havia donat el vistiplau als criteris generals dels pressupostos, quan va ser l’hora d’aprovar-los, s’hi va oposar. L’any 1997, Prodi ja va amagar amb una dimissió. L’any següent, quan els de Refundació van insistir a torpedinar uns comptes que acusaven de retalladors –i ho eren-, Prodi no va tenir més remei que dimitir.
El va substituir Massimo d’Alema i el centre esquerra va poder aferrar-se al govern un temps més. Però l’Ulivo va viure tothora erosionat per les exigències dels de Refundació Comunista. Al final, aquests no van aconseguir imposar els seus criteris i van acabar fracturant-se entre els intransigents de Bertinotti i els comunistes clàssics d’Armando Cossutta, favorable a mantenir l’Ulivo i no facilitar l’accés de la dreta al poder. Finalment, en les següents eleccions, va tornar Silvio Berlusconi.
Espanya, els pressupostos prorrogats del 1915
Si ens remuntem a la història, trobarem casos de crisis pressupostàries d’importància. L’Espanya de la Restauració, a inicis del segle XX, n’és un exemple. El règim d’Alfons XIII començava a fer aigües. El govern va preparar el 1914 els pressupostos per a l’any següent, que foren aprovats. Però des d’aleshores i fins al 1920 cap govern va ser capaç de presentar i fer aprovar uns nous comptes. La crisi política, la inestabilitat, que feia que els diversos ministeris se succeïssin en pocs mesos, va fer impossible quadrar uns números i que les Corts els votessin.
El març del 1918, Antonio Maura, figura conservadora carismàtica, va encapçalar un govern de concentració amb liberals, conservadors i els catalanistes de Francesc Cambó. Però ni així va ser possible. Abans va caure el govern. D’aquesta manera, el regne d’Espanya incomplia l’article 85 de la Constitució de 1876, aleshores vigent, que establia que com a mínim cada dos anys, el país havia d’aprovar uns pressupostos. Així és que, per costerudes que estiguin les coses al Parlament aquest 2016, n’hi ha que les han passat més magres.
Suècia: l’extrema dreta derrota els pressupostos
És un dels casos més recents de crisi de govern per derrota dels comptes públics en una democràcia europea. Les eleccions de setembre del 2014 van suposar el retorn de l’esquerra sueca al govern després d’una etapa d’hegemonia del centredreta. El socialdemòcrata Stefan Lofven va poder formar govern aliat amb els ecologistes i el suport, des de fora, del Partit de l’Esquerra, més radical. L’oposició de dreta (democristians, liberals i conservadors) tenia menys vots, però Demòcrates Suecs (DS), formació d’extrema dreta, va ocupar una posició crucial que decidia la sort dels projectes legislatius. Quan el mes de desembre, Lofven va presentar els pressupostos, l’oposició de dreta va presentar també el seu, cosa que es pot fer al Parlament suec. I els ultres de DS van afegir-se i es van adherir al projecte de comptes del centredreta, guanyant la votació. Lofven es va negar a gestionar els pressupostos de l’oposició.
Suècia es preparava per unes eleccions anticipades, el març del 2015. Però a darrera hora, socialdemòcrates i centredreta van arribar a un acord per evitar que els ultres esdevinguessin àrbitres del legislatiu: es van comprometre a donar suport als pressupostos dels rivals quan aquests no disposessin de majoria absoluta per no dependre de DS. El país va evitar noves eleccions. Tot una lliçó de democràcia nòrdica.
Estats Units: sense pressupost, “govern tancat”
El desembre passat, el Congrés va aprovar el pressupost dels EUA. Va ser un gran acord entre la Casa Blanca i el lideratge de demòcrates i republicans al legislatiu. Un pacte, val a dir, que no va ser seguit per un sector dels dos partits però que va permetre posar fi a una llarga batalla a Washington. L’octubre del 2013, el xoc frontal entre la majoria republicana i l’Administració Obama va fer impossible aprovar els comptes i es va produir el que als EUA es diu “tancament del govern” (o de l’administració). En aquests casos, resten actius els serveis considerats essencials, com la defensa, alguns serveis d’urgències i el servei postal. Ah!, i les presons.
És una situació que s’ha produït divuit vegades des dels anys setanta. No és, per tant, inhabitual. Però sol durar només uns dies. S’explica per un dels trets essencials del sistema polític nord-americà: hi ha una separació real entre executiu i legislatiu, i la Casa Blanca sovint ha de negociar els comptes amb el partit de l’oposició, a més de legisladors del mateix partit que solen votar amb certa independència.
Itàlia: els pressupostos van fer caure Prodi
Diverses crisis de govern a Itàlia s’han produït entorn el debat pressupostari. Però una de les més significatives es va produir el 1998. I potser s’hi poden trobar semblances amb l’actual situació al Parlament de Catalunya. Dos anys abans, L’Ulivo, la coalició de centre esquerra que aplegava excomunistes, democristians i republicans i liberals de centre i d’esquerra de divers matís, va guanyar les eleccions. Però sense majoria absoluta. Romano Prodi va formar un govern que tenia el suport extern de la Refundació Comunista de Fausto Bertinotti. A l’oposició, la dreta de Silvio Berlusconi. Quan es van discutir els pressupostos, va ser la “guerra”. Malgrat que Refundació Comunista s’havia compromès a garantir l’estabilitat, i que fins i tot havia donat el vistiplau als criteris generals dels pressupostos, quan va ser l’hora d’aprovar-los, s’hi va oposar. L’any 1997, Prodi ja va amagar amb una dimissió. L’any següent, quan els de Refundació van insistir a torpedinar uns comptes que acusaven de retalladors –i ho eren-, Prodi no va tenir més remei que dimitir.
El va substituir Massimo d’Alema i el centre esquerra va poder aferrar-se al govern un temps més. Però l’Ulivo va viure tothora erosionat per les exigències dels de Refundació Comunista. Al final, aquests no van aconseguir imposar els seus criteris i van acabar fracturant-se entre els intransigents de Bertinotti i els comunistes clàssics d’Armando Cossutta, favorable a mantenir l’Ulivo i no facilitar l’accés de la dreta al poder. Finalment, en les següents eleccions, va tornar Silvio Berlusconi.
Espanya, els pressupostos prorrogats del 1915
Si ens remuntem a la història, trobarem casos de crisis pressupostàries d’importància. L’Espanya de la Restauració, a inicis del segle XX, n’és un exemple. El règim d’Alfons XIII començava a fer aigües. El govern va preparar el 1914 els pressupostos per a l’any següent, que foren aprovats. Però des d’aleshores i fins al 1920 cap govern va ser capaç de presentar i fer aprovar uns nous comptes. La crisi política, la inestabilitat, que feia que els diversos ministeris se succeïssin en pocs mesos, va fer impossible quadrar uns números i que les Corts els votessin.
El març del 1918, Antonio Maura, figura conservadora carismàtica, va encapçalar un govern de concentració amb liberals, conservadors i els catalanistes de Francesc Cambó. Però ni així va ser possible. Abans va caure el govern. D’aquesta manera, el regne d’Espanya incomplia l’article 85 de la Constitució de 1876, aleshores vigent, que establia que com a mínim cada dos anys, el país havia d’aprovar uns pressupostos. Així és que, per costerudes que estiguin les coses al Parlament aquest 2016, n’hi ha que les han passat més magres.