L’exalcaldessa de València, que ha mort aquest matí, es va forjar a l’ombra del seu pare, jerarca de la premsa del Movimiento | Ara tasta un rostre per ella desconegut del poder, el de la ingratitud
Rita Barberá, amb Mariano Rajoy, a les Falles de València
|
Flickr PP
La marxa de Rita Barberá del PP no és la caiguda d’un règim perquè el règim ja va caure l’any passat, quan el Partit Popular va perdre l’hegemonia que tenia a la Generalitat Valenciana i al món municipal. Però sí que és el símbol d’un fi d’època que ella, més que cap altre dirigent de la dreta valenciana, va encarnar com ningú. L'exalcaldessa de València ha mort aquest matí en un hotel de Madrid.
No es pot entendre el personatge de Rita Barberá si s’oblida la figura del seu pare, el “maestro de periodistas” José Barberá Armelles (1915-93). Falangista de la primera hora, de la branca més tradicionalista, va ser un dels homes més poderosos de la València del franquisme. Va dirigir diversos rotatius de la cadena de diaris del Movimiento, el més conegut de tots Jornada, i es va fer elegir president de l’Associació de la Premsa de la “província”. La jove Rita va cursar periodisme i economia, però sobretot va tastar el sentiment d’impunitat de la jerarquia del règim.
Aliada de Rajoy
El cas de Rita Barberá mostra les nafres de l’estil de lideratge de Mariano Rajoy. El president en funcions ha construït una base de poder intern dins del seu partit aixecat sobre la indiferència. Rajoy simplement ha deixat fer a tot arreu i a tothom. El líder del PP, amb una concepció típicament franquista del poder, és un bon coneixedor de la natura humana, més del que creuen els seus detractors. Ha sabut teixir una sòlida xarxa d’aliances basada en el que tan sovint aferma una lleialtat: el repartiment del territori, els intercanvis de favors. Rajoy no ha tingut alternativa dins del PP i Rajoy mai ha sabut res.
Va ser en el congrés de València –any 2008- quan es va tancar l’acord. Rajoy estava contra les cordes després de perdre les eleccions. Anaven a per ell un bloc poderós del seu partit, des d’Aznar a Esperanza Aguirre, amb un potent suport mediàtic. A València, Francisco Camps i Rita Barberá van abocar-se a favor de Rajoy, que va continuar liderant el partit. Aquestes coses no s’obliden.
Reina de l’excés
Des de l’alcaldia de València (vint-i-quatre anys, majories absolutes abassegadores), Barberá va erigir una maquinària de poder que restava al marge de les batusses entre els altres clans: Eduardo Zaplana versus Francisco Camps. Quan aquest va començar a trontollar per culpa d’uns vestits, el nom de l’alcaldessa va arribar a córrer com el de probable successora. Però tot fa pensar que ja en tenia prou amb l’ajuntament de València, veritable “zona Rita” que la feia imprescindible en totes les combinacions possibles dins del seu partit.
L’estil de Barberá al consistori era com és ella, excessiu en tot. L’exalcaldessa mai es va caracteritzar per les formes. No tenia problemes per interrompre amb males maneres les converses entre els regidors de l’oposició i els periodistes pels passadissos de l’ajuntament.
Les seves declaracions intempestives o provocatives van formar part de Rita de manera consubstancial, d’acord amb la nena malcriada que diuen que sempre va ser. Si calia, podia fer gestos de burla als col·lectius que protestaven pels casos de corrupció que s’anaven amuntegant entorn d’ella. Però el dia que va protagonitzar l’anècdota del “caloret” des del balcó de l’ajuntament, amb motiu de la crida o pregó de les falles, l’any passat, va començar el seu declivi. Aquell dia també va tornar a delatar la seva incapacitat per conviure amb la llengua valenciana, que, a diferència del seu pare, mai ha volgut parlar.
Llavors es va veure veu forçada pel seu propi partit a claudicar, ella a qui mai li havien dit que no.
