Francesc Garriga, l'esclat d'una revolució en minúscules

Francesc Garriga, un dels noms més destacats de la poesia catalana contemporània, ha mort aquesta matinada a Sant Cugat, als 82 anys d'edat i a conseqüència d'una afectació pulmonar. Nascut el 1932 a Sabadell, s'inicià en el món literari amb Entre el neguit i el silenci (1959) i deixa Swing com a llibre pòstum, una obra que publicarà Labreu Edicions, editorial amb qui l'unia una relació que anava més enllà de l'amistat, del mestratge i de la confidència, i amb qui també publicà Ragtime, guanyador del premi Cavall Verd-Josep M. Llompart (2012). Recentment havia estat premiat amb el Carles Riba per Tornar és lluny (2013). La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions –de qui també en va assumir un "padrinatge moral" i afectiu molt intens– i conté alguns poemes inèdits i els cims més destacats d'una obra apassionant, reivindicada, majoritàriament, per les noves fornades literàries.

"Tinc fe cega en molts dels autors joves d'avui en dia", confessava. I aquest manament es esdevenia un dogma de fe, però sense cap mena d'indulgència. Potser per això va arribar a ser tan estimat entre aquests nous i joves poetes, en contrast amb uns difícils inicis literaris on Garriga va ser bandejat per l'stablishment imperant. Després de gairebé dues dècades de silenci, és a partir d'Els colors de la nit (Columna, 1990) que Garriga comença a ser reivindicat –i redescobert– per un gran espectre del públic. Al mateix temps, mentre es feia popular per les seves recordades aparicions televisives a Avisa'ns quan arribi el 2000, les noves generacions viuen, en primera persona, l'eclosió d'una de les millors veus de la poesia catalana del moment, amb fites com Camins de serp (Edicions 62, 2009), Setembre (Columna, 1992), Temps en blanc (Proa, 2003) o La nit dels peixos (Proa, 2005).

Irònic, descregut, savi, observador rondinaire i devot de les manifestacions més diverses i commovedores de l'art, Garriga confessava que a l'hora d'escriure no es permetia concessions. Sempre en minúscules i despullat de tot allò accessori, aquest era el gran talent –humà i literari– dels seus versos, fets amb la severitat de l'inquisidor i, al mateix temps, amb la tendresa i bonhomia del murri a qui li era permès de dir les veritats que altres callaven. "Vaig depurant els poemes, vaig traient coses, vaig llegint, un dia i un altre. No em canso, ara canvio això, ara remeno allò, ara me'ls miro, després me'ls torno a mirar. M'ho agafo amb molta calma perquè no estic mai satisfet", deia. Amb un inconformisme que ha acabat esdevenint un llegat, ple de vigor i de passió. I amb una obra on el poeta ha mostrat, fins al darrer dia, una llibertat il·luminadora.