El Liceu inaugura temporada amb un «Nabucco» convertit en clam popular

Amb els mínims elements a escena, sense disfresses ni armes, ni ornaments que destorbin l’emoció de la lluita d’un poble per sobreviure. Així s’ha presentat aquest dimecres el Nabucco que ha inaugurat la nova temporada al Liceu amb una versió de Daniele Abbado, continguda i defugint tots els excessos. A Barcelona, a més, en temps de reivindicacions i de mobilitzacions populars, aquest Nabucco ha ressonat amb una força inusual, subratllat per l’absència de distraccions, per un escenari pràcticament nu i per unes actuacions excepcionals, encapçalades pel baríton italià Ambrogio Maestri i la soprano austríaca Martina Serafin, sota el comandament del director musical israelià Daniel Oren.
 
Empès per la mística del primer gran èxit immortal de Verdi –un cant de llibertat del poble jueu sotmès pel rei babiloni–, l'ambient i la posada en escena han estat part d’una coreografia on s’ha fet present la lluita de l’ara, més enllà de la situació que plantejava l’obra l’any 1842. Així ha estat que –com un Cor i a ple pulmó– una trentena de treballadors de la Fundació Gran Teatre del Liceu han volgut donar la benvinguda a les autoritats i al públic a la porta del teatre. Ja a l’interior, els convidats més il·lustres han anat desfilant: la plana major de la política, encapçalada per Artur Mas, Oriol Junqueras, Inés Arrimadas, Miquel Iceta o Xavier Garcia Albiol, personalitats com Núria de Gispert i Maria de los Llanos de Luna, agents del món empresarial com Miquel Valls, Joaquim Gay de Montellà o Salvador Alemany. Tothom hi ha volgut ser i ha estat observador de la lluita d’un poble oprimit que ressorgeix i es fa resistent a les inclemències del seu destí.
 
Volgut o no, aquest acte de fe que ha estat l’arribada de Nabucco a Catalunya ha servit per donar la veu al poble, encara que fos de manera simbòlica i en el context d’una sala històrica de la cultura del país. Potser per això el crit de “visca el president!”, que algú ha fet des de la platea poc abans de començar, ha sonat totalment messiànic. Uns aplaudiments eixordadors l’han seguit, durant una llarga estona, en ple ungiment presidencial per part d’un públic que ha estat entusiasta de manera majoritària. Un gest al qual Artur Mas has respòs amb un somriure d'agraïment.
 
A escena, un "Nabucco" esplèndid

La resta ha estat una exhibició de força, de tonalitats i de matisos. Ambientada als anys 30 del segle XX –amb una evident connexió amb l’Holocaust, però sense arribar a fer-ho explícit–, l’obra ha mostrat tot el catàleg de prodigioses habilitats del compositor italià –vilipendiat per la crítica en l’estrena de la peça– per crear melodies cantables, per fer transitar els intèrprets per diferents dinàmiques. Del sospir a l’aclamació, del piano al forte, de l’ímpetu d’un Cor viu a la brillantor dels protagonistes, ja fossin a duo, trio o quartet. Les ganes de gaudir de l’obra eren tan evidents que s’han fet presents ja en el primer “bravo”, just després de l’Obertura. I així fins que, un cop entrats al tercer acte, el Cor dels jueus ha interpretat un sublim “Va, pensiero”, que ha fet envermellir les mans al públic i que ha estat repetit, immediatament.
 
Heus aquí el triomf de l'obra, concentrat en un Cor: tota la força de la història en el desig d’un anhel per retrobar la pàtria. A l’escenari, els membres del Cor, abraçats i en semicercle, dibuixen el símbol de la unió que es sobreposa a totes les malvestats. Tot seguit, i ja encarant la fi, una Abigaille (Martina Serafin) abatuda, una Fenena (Marianna Pizzolato) delicada, un Nabucco (Ambrogio Maestri) imponent i un Zaccaria (Vitalij Kowaljow) enèrgic, han demostrat que l’òpera és talent i múscul, però que també pot ser continguda en es mínims elements necessaris, amb una escenografia sense destorbs i unes projeccions que han reforçat allò que passava. I el que passava ha estat un espectacle magistral que arriba a Barcelona, de nou i després de trenta-un anys, amb la força d0una resistència, d'una lluita que és viva.