________________________________________________________
JOAN CABALL I LA SEVA AFECCIÓ A LA PINTURA
El dia  22 de setembre de 2016, moria en Joan Caball i Moncunill (1943 – 2016). I el dia 23 l’acomiadàvem amb un acte presidit per l’alcalde de Solsona, amb una gran dignitat  Per aquest motiu, en aquest primer aniversari, una colla de companys i amics del Joan l’hi volem retre un petit homenatge, mitjançant una quinzena de pintures i dibuixos de la seva producció.

    El Joan, en la seva vida professional, va ser un industrial de maquinària agrícola, molt conegut per tota la comarca, pel seu ofici, però, també, per la seva peculiar manera de ser.  

    Paral·lelament, va tenir una gran afecció pels cotxes i una gran passió pel Barça i per tot el que fa referència a Catalunya. Podem dir que va ser un independentista d’aquells de tota la vida. Encara avui, a la nit, una llum il·lumina l’estelada que hi ha penjada a la finestra de l’altell de la seva casa, aïllada entre vegetació, conreus i maquinària agrícola.

    El dibuix i la pintura, també van tenir un paper important al llarg de la seva vida. Ja des de petit, quan vivia internat a la Salle de Manresa, era dels alumnes més traçuts en aquesta afecció. Per aquest motiu, fou l’encarregat de pintar els cartells que anunciaven les pel·lícules que ens passaven a l’escola cada cap de setmana. Cartells que dibuixava i pintava amb aquell punt d’ironia que ja no el va deixar en tota la vida. Es divertia, per exemple, accentuant les formes i les corbes de les artistes protagonistes, fet que gairebé sempre li comportava problemes amb els “hermanos” de torn. Igualment, durant tot el mes de Maria, dibuixava a la pissarra una flor, diferent cada dia. Gairebé podem dir que fou el muralista oficial dels que vivien interns a l’escola. Estem parlant de quan teníem menys de catorze anys.

    El dibuix i la pintura el van acompanyar durant tota la vida, com una simple afecció i divertiment.

    Des de que es va jubilar, per l’edat i per la malaltia respiratòria que tenia, cada any s’apuntava als cursos de pintura que dirigien, primerament la Tate Sunyer, i més tard la Lurdes Santamaria. També, va ser dels primers promotors en la creació del grup que varem formar per dibuixar model: ens trobàvem els divendres al Casal de Cultura de Solsona, ens dibuixàvem uns als altres o convidàvem algun model, fèiem tertúlia, ens ho passàvem molt bé.

    La seva manera de pintar era senzilla, sense complicacions. Això si, sempre aprofitava l’ocasió per posar-hi, a les seves obres, tanta sal i pebre com podia. Les seves composicions plàstiques, ens deixen veure la seva manera de ser: la crítica a una església que no entenia, a uns polítics que, segons ell, anaven contra el nostre país, a una monarquia que no podia tolerar el seu esperit republicà... Val a dir, però, que sempre va saber riure’s de la vida, de tot i d’ell mateix. Tanmateix, com diuen els castellans, diga’m que aparentes i et diré com ets. Una manera de ser, doncs, que donava una certa ambivalència a la seva persona, ja que aparentava ser un home dur i despreocupat, però, tanmateix, era tot el contrari: si tenies paciència i el deixaves parlar..., t’apareixia, l’home senzill, bon company i bona persona.

    El seu dibuix i la seva pintura, han conservat, des de sempre, aquell toc de naïf que tenen les obres dels infants o la dels autèntics autodidactes.

Desitgem que aquesta exposició serveixi per recordar-lo i per valorar la seva obra plàstica, que ell ens va deixar sense cap altre finalitat que haver-hi  gaudit, fent-la.           

Josep Miquel Torres i Josep Ma. Massegú