La nostra família humana està experimentant en l'actualitat una mena de punt d'inflexió en la seva pròpia història, si tenim en compte els avenços en diverses àrees. Només podem lloar els èxits positius que contribueixen al veritable benestar de la humanitat, en camps com ara els de la salut, l’educació i les comunicacions. Alhora, també cal reconèixer que la majoria dels homes i dones del nostre temps segueixen vivint diàriament en situacions d’una precarietat quotidiana amb greus conseqüències.
Una de les causes d'aquesta situació, al meu entendre, és en el de la nostra relació amb els diners, en acceptar el seu poder sobre nosaltres i sobre la nostra societat. Així, la crisi financera que estem vivint ens fa oblidar l'origen últim, situat en una profunda crisi humana. En la negació de la primacia de l'ésser humà! Hem creat nous ídols. L'adoració del vedell d'or de l'antiguitat (cf. Ex 32:15-34) ha trobat un nova i despietada imatge en el culte als diners i en la dictadura d'una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà.
Hi havia una rabí de l’Edat Mitjana que explicava a la seva comunitat jueva els fets de la Torre de Babel: aleshores els maons eren molt valuosos. Quan un maó, per error, queia, era un problema molt greu, un escàndol. ‘Mira que has fet!’. Però si un dels qui treballava a la torre queia: ‘Requiescat in pace!’ i el deixaven tranquil... Era més important el maó que la persona. Això explicava aquell rabí medieval i això passa ara! Les persones són menys importants que les coses que donen benefici a aquells que tenen el poder polític, social, econòmic. Fins a quin punt hem arribat? Fins al punt que no som conscients d’aquesta dignitat de la persona, d’aquesta dignitat del treball.
No pagar un sou just, no donar feina perquè només es miren els balanços, els balanços de l’empresa; només es mira el que puc treure de profit... Això va en contra de Déu! Quants cops –molts cops- ho hem llegit a L’Osservatore Romano... Un titular que em va colpir molt l’altre dia de la tragèdia de Bangladesh: “Viure amb 38 euros al mes”. Aquest era el sou de les persones mortes. I això té un nom: treball esclau! I avui en el món hi ha aquesta esclavitud que es fa amb la cosa més maca que Déu ha donat a l’home: la capacitat de crear, de treballar, de fer la pròpia dignitat. Quants germans i germanes en el món es troben en aquesta situació per culpa d’aquestes actituds socials i polítiques!
Ja no podem dir el que deia Sant Pau “Qui no vulgui treballar, que no mengi”, sinó que hem de dir: “Qui no treballa ha perdut la dignitat” perquè no troba la possibilitat de treballar. Avui ens fa bé tornar a escoltar la veu de Déu, quan s’adreçava a Caín dient-li: “Caín, on és el teu germà”. Avui, en canvi, sentim aquesta veu: “On és el teu germà que no té feina? On és el teu germà que pateix una feina d’esclau?
La crisi financera i econòmica mundial sembla posar en evidència les seves distorsions i sobretot una greu deficiència des de la perspectiva antropològica, que redueix l'home a una sola de les seves necessitats: el consum. I pitjor encara, els propis éssers humans són considerats com un bé de consum que poden ser utilitzat i llençat. Hem entrat en aquesta cultura dels residus. Aquesta deriva s'observa a nivell individual i social; i es promou! En aquest context, la solidaritat, que és el tresor dels pobres, sovint es considera contraproduent, contrària a la lògica de les finances i l'economia. Mentre que els rèdits d'una minoria està augmentant de manera exponencial, els de la majoria s'enfonsen.
(Manifest confeccionat totalment amb textos literals d’homilies del Papa Francesc)
