S’ha de reconèixer que quan els deures no es fan quan toca, els resultats poden ser catastròfics. Ho dic pels històrics retards, o per la carència d’accions i actuacions en un munt de temes: essencials – estratègics. Aquí, tant hi fico la manca de construcció d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible; com inversions en plantes dessaladores d’aigua de mar per abastiment de les grans àrees urbanes, o el foment de les energies verdes per deixar de dependre de les tradicionals, i per tot el relacionat amb el transport públic, molt especialment pel que fa Rodalies. Podria posar-hi algun altre, però només amb aquests, ja es pot veure que Catalunya, ha perdut molts anys, dedicada a altres coses, i no, en les fonamentals. 

I no penso només en els llargs anys del procés, en que es va perdre el nord, i ens vam endinsar per terrenys que mai s’haguessin hagut d’agafar. No és que només perdéssim dotze o tretze anys en batalles inútils i en desmantellar el país, i la seva gent, és que vam perdre oportunitats que ja mai més tornaran. Algú recorda la pèrdua de l’Agència del Medicament ? Un organisme de primer nivell de la UE que per culpa del procés, no va venir. Amsterdam va ser el destí final, i puc assegurar que la pèrdua va ser de primer nivell. 

Però, vam perdre molt més, tant a nivell material com de prestigi, fins el punt de que marxessin milers d’empreses que ara s’intenta que tornin. Tornin o no, el mal causat ha estat immens. Però bé, avui vull parlar de les mobilitzacions, queixes i lamentacions per les incidències de tota mena que afecten Rodalies. De fet, hi podríem posar, gairebé tot el sistema ferroviari perquè si una part va malament, afecta la resta. Es lògica la indignació, el trasbals i la mobilització reclamant solució. 

Lògic, però em demano, on era aquesta gent, anys enrere ? Es que les incidències i trasbalsos porten anys produint-se ,sense grans mobilitzacions per exigir inversions que no es duien a terme. Ara, em consta que bona part dels problemes, venen de treballs de renovació i modernització, com mai s’havien dut a terme. No ho dic jo, ho diu el Comissionat Pere Macías, que afirma disposar de suficient finançament com per a revertir la situació i , finalment, aconseguir una xarxa adequada, amb el material adient com per donar un servei eficient. 

Conec el personatge, de molts anys enrere, i d’ara mateix, com per creure’m totes les explicacions, donades en múltiples mitjans de comunicació o per mitjà del web de la Generalitat. I, per això, repeteixo, on era tota aquesta gent que surt ara ? Perquè no va sortir anys enrere, per a reclamar el que ja era evident i ben contrastable, com els constants retards, i les ineficiències de la major part de la xarxa ferroviària de Catalunya ?

No es pot ara, pensar que en qüestió de mesos o uns pocs anys, es pot refer el que calia dur a terme, durant vint o trenta anys. Es que aquest és el retard en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, lligats al sistema de transport per ferrocarril. I això, motiva constants incidències que trenquen els nervis dels més tranquils.

D’aquí que tots reflexionem sobre com actuem, davant mancances en serveis determinats. Si no es diu res, no es protesta o no es presenten peticions, ningú es queixi, quan les coses no van com haurien d’anar. I molts dels que ara surten, havien sortit pel procés, demanant impossibles, en comptes de parar atenció a les necessitats essencials.