Sembla que l’expressió el meu marit ja ha passat a la història. Queda massa senyorívol. A més, cal estar a l’aguait per no espifiar-la. Queden molts i pocs matrimonis. L’actual denominació parella és molt còmoda: té un gran ventall i evita donar explicacions i riscos innecessaris.
Aquest titular, de no fa gaires dies, em va cridar l’etenció: «Ocho de cada 10 mujeres sénior y solteras no buscan pareja: no es que renuncie al amor, pero ya no quiero cuidar de nadie"»
Em sorprèn el qualificatiu de sèniors per evitar l’eufemisme tercera edat i per evitar velleta. No ens ha de fer por parlar de vellesa. Tant sèniors i tercera edat tenen un punt de condescendència.
L’article és de la periodista Patrícia Martín, a El Periódico, que recull les seves dades al Barómetro del Consumidor Sénior 2025. És periodista però no he trobat cap dada que permetin corroborar aquesta proporció de vuit de cada deu. Però, més enllà de la xifra, sabem que cada vegada hi ha més dones que no estan disposades a tenir cura d’un altre home. Ja ho han fet prou i no volen repetir.
Ens hem de preguntar per què. Moltes dones arriben a sèniors cansades d’una vida de cuidadores, no sols dels marits sinó també dels fills, dels avis... Estan en edat de jubilar-se de feines que mai han cotitzat a la Seguretat Social. També temen tornar a caure en una relació desigual en què les responsabilitats no es reparteixin equitativament. Iniciar una relació a una edat avançada pot significar assumir una nova etapa de cures just quan necessiten descansar. Si més no, una mica.
Abans, per a moltes dones, tenir marit no era una elecció. Era un obligació. No tenien dret a un treball remunerat, no tenien les mateixes oportunitats laborals tot i haver, en alguns casos, demostratuna millor vàlua, no podien disposar de diners propis ni que fossin seus, no podien votar, no podien decidir per elles mateixes... el marit era el proveïdor, el protector i el passaport social. Sovint era ell qui exercia el poder i n’abusava. Un negoci rodó.
Ara les dones poden tenir les seves professions remunerades, el marit no és l’amo dels seus diners, poden viure soles perfectament bé, poden decidir si volen compartir la vida o no. El matrimoni ja no és una condició indispensable per sobreviure.
Ara bé: si ja no necessiten una parella per sobreviure, què n’esperen, d’aquesta parella? L’amor és molt bonic, però si ve amb una segona jornada laboral incorporada, per molta gràcia, oi? Com a mínim, hauria d’oferir igualtat. Però mai arriba amb garantia. I prefereixen no corre riscos.
Jo tampoc soc cap experta. Però com a feminista escric des de la voluntat de reivindicar tot allò que a les dones se’ls ha negat, prohibit, pres o, fins i tot, se n’ha abusat.
I és que estimar no és fer de cuidadora a jornada completa. Que ja n’hi ha prou de fer sentir culpables les dones, fins i tot, quan decideixen que ja els toca descansar.