Era fill de Pere el Catòlic i la seva vida bé podria ser considerada una segona part de la de son pare. Encara som en allò de “Conèixer Catalunya”. La mare de Jaume era Maria de
Montpeller i diu la llegenda que hagué de recórrer a una estratagema per tenir-lo del rei Pere, suplantant una amistançada perquè Pere l’havia avorrida a ella, la mare legítima. El nen Jaume, en la seva més tendra infantesa, visqué lluny de son pare i diu que fins quan era al bressol fou víctima d’un atemptat.

Morta la mare quan ell era encara petit, fou donat a la custòdia de no altre que Simó de Montfort sota el concepte que estava promès en matrimoni a una filla seva, el capitost dels croats que havia de vèncer son pare i vèncer-lo fins la mort. Tot això no s’entén, cal imaginar-se quina formació i quines orientacions rebria el nen Jaume en poder d’un enemic del seu regne, que no és amb qui neixes, sinó amb qui creixes. Fins que el Sant Pare digué prou i ordenà que el nen fos alliberat del seu tutor i lliurat a uns cavallers que arranjaren la regència del nen, fins que fos hàbil per regnar.

Una vegada rei, En Jaume, sí, s’orientà a la conquesta de territoris dels musulmans per a
engrandir Catalunya i ho féu, conquerí Mallorca, Menorca i València; i també conquerí Múrcia i la poblà de catalans que parlaven llur idioma, però després s’entendrí i lliurà tota Múrcia al seu gendre Alfonso el Sabio de Castilla. Què lluny que era el bon rei d’imaginar-se, de preveure, les ambicions irrefrenables de Castilla al llarg de tota la història! I la visió li continuà faltant perquè esquarterà tot el regne i el dividí entre els seus fills, per comptes de fundar un sol regne ben estructurat i compacte, que donés garanties de supervivència a través dels avatars de la història.

Amb aquests inicis no és estrany que hàgim anat a parar on som. S’ha esdevingut amb Catalunya allò que diu l’adagi: D’arbre caigut, tothom en fa llenya. Hem vist que Catalunya tenia una preponderància naval, aprofitant el seu avantatge d’un litoral mediterrani de quatre-cents quilòmetres, mentre que altres “potències” peninsulars del centre no tenien en absolut contacte amb el mar, i totes les escaiences navals que duien escrita una glòria, Lepant, el descobriment d’Amèrica, se les adjudicà Castilla i a Catalunya no hi havia ni qui alcés la veu per protestar de la manera com era tractada i com li prenien allò que ella havia fet, amb un oblit estrany de qui ella era i amb un sentiment d’acceptació i d’afecte pel nou règim a què la sotmetien: “...ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra!”

Amb aquesta història tan trista per rerefons, ¿què és millor deixar que Catalunya acabi
d’encongir-se i finalment desaparegui del mapa i es converteixi en simple província de Castilla, tal com desitgen els governs de Madrid i la massa d’immigrants de parla castellana que hi ha a Catalunya, o que els catalans ens esforcem per salvar-la, reviscolar-la i dotar-la dels elements d’auto govern que li calen per convertir-se en una República Lliure i Sobirana, que s’organitzi al seu gust i d’acord al gust dels seus fills i amb ells enfronti la vida moderna que és de llibertat, de justícia, d’amor i de pau entre els pobles?

La clau de tot això la té Europa, però Europa fa el paper de l’orni perquè els seus delegats, les seves autoritats, són delegats dels respectius Estats i els Estats no la volen l’Europa unida, integrada per totes les seves nacions lliures. El més que farà Europa, amb aquest personal, és el que fa el govern espanyol que simula amplitud i magnanimitat a favor del diàleg, però és per cabrejar l’altra part i deixar-la a l’estacada.

Amb tot, vegem com han aconseguit la seva llibertat altres nacions de la vella Europa amb guerra unes, com és ara les nacions que integraven la vella Iugoslàvia, Croàcia, Bòsnia Herzegovina, Kosovo, però d’altres amb una exemplar ductilitat com ara Txèquia i Eslovàquia, però per fer com elles es necessita tenir saviesa, ser molt civilitzat i professar un amor a la llibertat, sobretot ser veritablement demòcrates, que molts ho volen ser i se’n diuen, però no en són pas. De fet aquestes qualitats que exigim a les nacions són molt difícils de tenir i són poques les que les tenen, però Europa no estarà unida i serà ”L’Europa de les Nacions” fins que aquestes qualitats sigui vessades damunt seu en abundància.

Ha de venir un temps que Europa canti la seva Unió veritable, el seu Parlament i la personalitat de les seves nacions lliures i sobiranes.