M’han sorprès aquelles paraules que diu el senyor David Carabén (Mishima), al Solsona nació: “Els catalans no hauríem de tenir vergonya de ser qui som”. Semblaria que estan en contradicció amb les que hi vaig dir jo: “Els catalans hem de tenir vergonya de la nostra submissió a Castella”. Però no, és vistent la finalitat de cada expressió. Cadascuna és molt vàlida i aclareix en quin aspecte només és acceptable el factor crític de la vergonya.

¿N’hi ha, en realitat, de catalans que tinguin vergonya de ser-ho? Tan sols els trobaríem entre les víctimes de la rentada de cervell que el Govern central ha practicat sobre els catalans aquests darrers tres segles, i entre les també víctimes de l’auto odi, que potser que no es diferenciïn dels primers; a part d’aquests misèries, els catalans no tenim cap motiu per a tenir vergonya de qui són, com no el tenen un cors per ser cors, o un gascó per ser gascó, o un castellà, per ser castellà, o un francès, per ser francès.

No nego que caldria veure quines experiències ha fet el senyor David per dir aquestes
paraules. Però segur que n’ha fetes i potser de ben tristes i vergonyoses. Puix que de tot
hi ha en aquesta vinya del Senyor que és Catalunya. Ara no puc no recordar-me d’aquella senyora que trucà al bisbe Deig i li engaltà, indignada: “Com pot tot un senyor bisbe, dir-nos que hem d’estimar Catalunya”? Ja veieu com estava, com està?, el panorama, és una frase que revela molt, si més no de part de la dona catalana. És clar són senyores que van veure les malvestats que cometeren els revolucionaris del 36, matant gent de bé, destruint esglésies i tresors artístics, majorment religiosos, i hi ha una raó per haver tingut desencant i fins odi respecte a aquella gentalla. I com que n’hi havia de catalans ─bé que no tots ho eren─ passaren a odiar Catalunya i fins a considerar-la causant de la guerra que vingué després.

Dic que no tots aquells destralers eren catalans per l’experiència que em contà una
germana del monestir de Vall Donzella, a Barcelona, que em digué que al pis de Barcelona on vivia la seva família n’hi arribaren uns quants a fer-hi un escorcoll i, en obrir un calaix de la calaixera, hi veieren una senyera plegada i desada i el capità de la colla els digué: ¡Vamos, que aquí son rojos! De tota manera cal considerar que per si feren destrosses i crims a Catalunya, calia suprimir-la i suprimir la seva llengua, també calia suprimir Castella i la seva llengua, perquè a Castella feren igual.

Sortoses les noves generacions perquè s’han estalviat de veure aquelles aberracions que nosaltres contemplaren. Jo el 36 ja tenia 6 anys i me’n recordo com si fos d’abans d’ahir. I pel que fa a les dones, desitjo que no m’interpretin malament ni em diguin masclista. A casa meva, per exemple, el meu pare hagué de viure-hi amagat aquells tres anys perquè algun bon element de l’ajuntament roig l’avisà que el Comitè revolucionari de Bellpuig el tenia a la llista per afusellar-lo. De fet vingueren a casa tres vegades a fer-hi un escorcoll i no el trobaren, perquè els feia dues voltes per amagar-se en amagatalls inversemblants, valgui’m la redundància.

Ara si més no tenim pau. Bé que és una pau aparent i imposada, encara, com deia l’abat Escarrer, més que pau “victòria”. La pau del cementiri. Els qui governen la imposen des del centre, però d’amagat ataquen, imposem lleis i la Constitució que ens perjudiquen com a nació. I en aquest sentit no volen que existim, puix que la nació catalana és un obstacle per a la plena supremacia de Castella en la Península ibèrica.

Però ho sentim i no podem plorar: no hi haurà pau veritable fins que, pràcticament, reconeguin, els del centre, el dret de Catalunya a auto determinar-se.