L’altre dia parlàvem del greuge més inic infligit pels governs de França i d’Espanya a
Catalunya, que fou l’annexió a França del territori català entre les Alberes i les Corberes, per castrar Catalunya i reduir-la a la impotència, de part de l’espanyol perquè era un territori on no es parlava castellà i de part del francès perquè tenia una fam grossa
d’aquell territori i també per partir Catalunya a fi no pogués un dia disputar-li el poder
d’estat plenipotenciari. Tot plegat arranjat en el Tractat dels Pirineus, en 1659.

I avui vegem com encara no s’escolà un segle que també tots dos governs hostils a Catalunya acabaren d’anorrear-la suprimint el seu govern ─lliure, amb llibertat precària i molt vigilada─, en 1714, a càrrec del duc de Berwick, comandant un doble exèrcit de francesos i espanyols, enviat pel rei de França, el poderós Lluís XIV, a fi que assegués en el tron espanyol el seu nebot Felip V, el primer Borbó; Berwick assetjà Barcelona a tot nivell, per mar i per terra, i féu molt sever el setge, fins que la rendí l’onze de setembre d’aquell any. En un llibre d’història vaig llegir que algú parlà a Berwick de la Generalitat i que la resposta fou: “Jo no conec que hi hagi cap Generalitat”. Aquest fou l’inici de la supressió del nostre Govern i del nostres Estat Sobirà.

Berwick era fill bastard del rei Jaume II d’Anglaterra que li donà el títol de Duc de Berwic en
1688. El seu nom de fonts era Jaume Fitz James Stuart, un estranger ficat al nostre sòl per
perdre’ns i que sortí llisament amb la seva d’odi i rancor.

Cal reparar a com els catalans es blegaven a aquestes marranades a càrrec d’estrangers i dels veïns castellans, també estrangers, a com vivien d’esma i a com els greuges que els feien no els no els indignaven, com si els semblessin justos, acceptant la fatalitat sense piular. En el mateix llibre d’història llegí que el sendemà de l’entrada de les forces estrangeres a Barcelona aquesta ciutat funcionà amb la rutina de sempre; els barcelonins obriren els seu comerços, la gent anà a treballar i les empreses continuaren amb la seva activitat com si no hi hagués hagut res de més avant. No hi hagué moviments de protestes o de vagues, cap manifestació a favor de la integritat de Catalunya i contra els forasters que la desballestaven. És allò a què ens bleguem els catalans sempre i tant que puguem guanyar pessetes, l’euro com a prioritat, omplir els calaix i tot l’altre són punyetes.

La memòria dels greuges rebuts ens hauria de causar oprobi. Ara i a qualsevol altre temps.
Tot just ara, a la primeria del segle XXI, hem rebut un altre greuge de part dels estrangers
castellans que han tancat a la presó els nostres c capdavanters, que complien el vot del Poble català per crear la República Catalana, Lliure i Sobirana. Complien aquell dret natural, que assisteix a tota nació, de l’auto determinació. És clar a Castilla no li interessa, no vol perdre la seva única primacia sobre la península ibèrica, bé que Portugal la veié venir a bona hora i se li escapà amb una valentia que no tingué Catalunya. Recordem-nos que ho tenim decidit, que ens ho devem a nosaltres mateixos. Per Catalunya i per Europa.
Sobretot no deixem apagar la flama i seguim les proclames de l’Assemblea Nacional Catalana en tot i pertot i mentalitzem al nostre volt, entre familiars i amics. Fem Catalunya Lliure, sinó es morirà per no poder respirar l’oxigen de la Llibertat.