No només a la música va haver-hi canvis. La societat també estava canviant molt de pressa. 1979 va ser l'any que marcaria el futur del món occidental, coincidint un seguit de fets que farien tremolar el planeta: la caiguda del comunisme, el creixent neoliberalisme, i la politització i radicalització de la religió. Revolució Islàmica a l'Iran sota el lideratge de l'aiatol·là Jomeini en què el règim del sha de l'Iran és enderrocat i s'estableix una república islàmica. Amb el seu lideratge, es produeix també la crisi dels ostatges, on estudiants iranians assalten l'ambaixada dels Estats Units a Teheran i mantenen 52 ciutadans nord-americans com a ostatges durant 444 dies.
Al Regne Unit, gir neoliberal amb Margaret Thatcher. Invasió de la Unió Soviètica de l'Afganistan per a fer costat al govern prosoviètic en la seva lluita contra els insurgents islàmics, marcant l'inici d'una llarga guerra civil. Tractat de Pau entre Egipte i Israel, amb la mediació dels Estats Units, conegut com els Acords de Camp David. També trobem la recent elecció a finals de 1978 del Papa Joan Pau II, en què el cardenal polonès Karol Wojtyla és escollit com el 264è Papa de l'Església Catòlica, convertint-se en el primer Papa no italià en més de 450 anys.
El Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) enderroca el govern d'Anastasio Somoza a Nicaragua, marcant el començament de la Revolució Sandinista. La crisi dels míssils de Cuba: els Estats Units i la Unió Soviètica aconsegueixen un acord per a retirar els míssils nuclears soviètics de Cuba, posant fi a una situació de crisi que havia portat al món a prop d'una guerra nuclear el 1962. Aquests són només alguns dels esdeveniments més importants que farien de 1979 un any tan determinant.
Gairebé de manera esperada i poc sorprenent, tenint en compte els canvis musicals dels anys anteriors, els últims dotze mesos de la dècada dels 70 van posar la cloenda a l'era gloriosa del rock. De la mateixa manera que el punk es va convertir en new wave i post punk, tenyint el pop pel camí, el rock clàssic va començar a absorbir alguns d'aquests canvis. Artistes consolidats com Pink Floyd o Neil Young van començar a incorporar alguns d'aquests estils emergents a la seva música. Com veurem més endavant a la llista d'alguns dels millors àlbums de 1979, va ser un any de transicions, de fusió de gèneres, de grans debuts i de famosos darrers grans èxits. Alguns dels grans noms dels 70 com, Fleetwood Mac, Led Zeppelin o Paul McCartney van publicar àlbums, així com artistes emergents la influència dels quals es farà sentir durant els anys següents.
La majoria d'artistes continuaven publicant un àlbum a l'any, fins i tot alguns més d'un, com havien fet durant els 60. Els relativament nouvinguts Motörhead van tenir un 1979 molt enfeinat, però d'altres van frenar el seu ritme, deixant llargs intervals (en termes d'aquella l'època) entre disc i disc. Fleetwood Mac i Led Zeppelin van esperar dos anys o més entre els seus àlbums per publicar el següent. Els (alguns) millors àlbums de 1979 que veurem a continuació, inclouen una barreja d'artistes que ja feien música des dels 60 i d'altres que havien aparegut feia poc. Els nous sons, disco, pop, punk i experimentals, es mesclen amb jazz, rock, blues i folk. Va ser el final d'una era que es va veure obligada a adaptar-se a una nova època.
Scorpions - Lovedrive (Febrer 1979)
La història dels Scorpions es remunta a 1965, any que es va formar la banda alemanya, però el seu primer àlbum no va arribar fins a principis dels 70. Haurien d'esperar una dècada més per al seu gran èxit als Estats Units amb el tema, No One Like You, de l’àlbum Blackout (1982). Però aquesta llavor s’havia plantat amb el seu sisè àlbum, Lovedrive, el primer a tenir un gran impacte fora d’Alemanya. La triomfal barreja de riffs contundents i power ballads, perfeccionats més endavant, comença aquí. Del disc Lovedrive en sortirien tres singles, Is There Anybody There?, Lovedrive i Another Piece Of Meat. Als Estats Units només es publicaria un single, el tema, Holiday.
Scorpions - Is There Anybody There? (Wacken Open Air, 4th August 2012)
Roxy Music - Manifesto (1 Març 1979)
Bryan Ferry s'havia convertit pràcticament en la cara i la veu de Roxy Music pel seu sisè àlbum. Manifesto va trencar una pausa de quatre anys des de Siren (1975), i el seu retorn va estar marcat per un so més polit i sofisticat. Estava molt lluny d’aquell tema dels inicis, Virginia Plain, però aquest art rock ultra suau va ser una influència per a tota una creixent legió de fans d’aquest estil que comportaria una nova revolució musical a principis dels 80.
Roxy Music - Dance Away
Van Halen - Van Halen II (23 Març 1979)
Van Halen no va trigar a tornar a l'estudi per gravar el seu segon àlbum, Van Halen II, sense canviar res (el mateix estudi, el mateix productor, el mateix patró amb cançons instrumentals i hard rock) poc després del llançament del seu àlbum de debut. L’èxit del single, Dance The Night Away deixava entreveure el toc pop que hi havia sota la superfície, però també amb temes que els mantenien fidels a la seva base.
Van Halen - Dance The Night Away
Motörhead - Overkill (24 Març 1979)
El primer dels dos àlbums de Motörhead del 1979 seguia una mica el patró del disc de debut homònim del 1977, perfeccionarien progressivament aquesta fórmula durant les pròximes quatre dècades. Produït per Jimmy Miller, que va ajudar a guiar als Rolling Stones en la seva etapa més creativa, Overkill és més complet i robust que el primer disc de Motörhead, amb una frenètica barreja de metal, punk, hard rock i thrash.
Motörhead – Overkill
Supertramp - Breakfast In America (29 Març 1979)
El sisè àlbum de Supertramp finalment els va fer triomfar als Estats Units. Numero 1 durant sis setmanes i amb tres singles entre el Top 15, Breakfast In America es va convertir ràpidament en l’àlbum més venut de la banda i els va fer inevitables a la ràdio una bona temporada a finals dels 70. L'àlbum també va ser un èxit al seu Regne Unit natal, però per al següent disc, tres anys desprès, el cofundador Roger Hodgson tenia un peu fora de la banda.
Supertramp - The Logical Song
Kiss - Dynasty (23 Maig 1979)
Després del llançament simultani el 1978 dels quatre discos en solitari, els membres de Kiss es van tornar a reunir per al setè àlbum. Però aquells discos en solitari eren indicadors de com anaven les coses, treballant de vegades per separat i amb el bateria Peter Criss substituït en algunes cançons. Un èxit va aconseguir emergir de les restes, I Was Made For Lovin' You, orientat a la música disco, gairebé arriba al Top 10.
Kiss - I Was Made For Lovin' You
Dire Straits - Communiqué (5 Juny 1979)
Els artistes tenen pànic als segons àlbums, discos com Communiqué de Dire Straits, a primera vista, gairebé demostren el perquè. Però la continuació de l’èxit del seu debut homònim del 1978 no va ser tant la temuda davallada, més aviat, una continuació però amb els resultats esperats. És un disc agradable, ple de la guitarra de Mark Knopfler i bones cançons. Amb el gir musical dels 80, Dire Straits evolucionarien cap a sons més ambiciosos.
Dire Straits - Lady Writer
Neil Young & Crazy Horse - Rust Never Sleeps (22 Juny 1979)
En part gravat en directe i en part en acústic, Rust Never Sleeps, en part en solitari i en part acompanyat per Crazy Horse, és representatiu dels àlbums de Neil Young de l'època. Muntat a partir de cançons sobrants i temes oblidats d’àlbums anteriors, el disc posava fi a la dècada més fèrtil de Young amb una nota alta. Cançons com, Hey Hey, My My (Into The Black) o Powderfinger, són magnífiques, i les interpretacions, de les millors de la seva llarga carrera. El llistó estava molt alt i durant bona part dels 80 va estar a l’ombra.
Neil Young & Crazy Horse - Hey Hey, My My ( Into the Black ) Live 1991
AC/DC - Highway To Hell (27 Juliol 1979)
AC/DC estaven a punt de sortir del seu regne Australià del hard rock per conquerir el món amb el seu sisè àlbum. El nou productor Robert John "Mutt" Lange va accentuar els ganxos que hi ha darrere dels riffs, posant en primer pla el crit emprenyat del cantant Bon Scott i emfatitzant la secció rítmica. Highway To Hell va ser el seu primer èxit mundial. Set mesos després, moria Bon Scott i la banda continuava amb un nou cantant i un èxit encara més gran.
AC/DC - Highway To Hell (Live In Paris 1979)
Led Zeppelin - In Through The Out Door (15 Agost 1979)
L'any 1977, Robert Plant havia passat per un tràngol terrible, la mort del seu fill Karac Pendra de sis anys. Aquesta desgràcia va marcar profundament a Plant, arribant a plantejar-se abandonar la banda. El 1978 Led Zeppelin tornava a l'estudi per gravar el que seria inesperadament el seu últim àlbum, In Through The Out Door. Així com l’àlbum Presence de 1976 correspon en gran part a Jimmy Page, In Through The Out Door té a John Paul Jones com principal protagonista, escrivint sis dels set temes del disc, el baixista es va recolzar molt en el sintetitzador, empenyent algunes de les cançons de l’àlbum a l'èpic territori progressiu del seu predecessor Presence. Tindrien molts problemes per acabar l'àlbum, Jimmy Page i John Bonham estaven en un estat lamentable d'addicció a l'heroïna i a l'alcohol respectivament, un fet que fa del disc In Through The Out Door l'únic àlbum de Led Zeppelin que per primera i única vegada no hi figura cap tema de Jimmy Page com a autor. Bonham va morir poc més d'un any després del llançament de l'àlbum, posant fi definitivament a una de les bandes més importants dels 70.
Led Zeppelin - Rock And Roll (Live At Knebworth 1979)
Bob Dylan - Slow Train Coming (20 Agost 1979)
El primer dels àlbums de la trilogia cristiana de Dylan és el millor, impregnat de blues rock i la producció soul de Jerry Wexler. Ajudat per Mark Knopfler de Dire Straits i la secció de vents de l’estudi Muscle Shoals, Slow Train Coming va impulsar cançons poc segures de les seves intencions, situant l'àlbum més a prop de la línia temporal dels discos de Dylan dels 70 que dels que va fer durant la capritxosa dècada següent.
Bob Dylan - Gotta Serve Somebody
Foreigner - Head Games (11 Setembre 1979)
Fins i tot amb un nou baixista i productor, el tercer àlbum de Foreigner no sonava gaire diferent dels dos primers. El mateix hard rock per a les radiofórmules estava present en aquest Head Games, especialment els seus dos primers singles, Dirty White Boy i la cançó que dona títol a l’àlbum. El seu següent pas, l’àlbum 4 (1981), amb els singles, Hero, Waiting For A Girl Like You i Juke Box Hero va donar a Foreigner el seu èxit més gran fins a aquell moment, acostant-se a les influències soul i les power ballads.
Foreigner - Dirty White Boy (Live At The Ryman Auditorium, Nashville, 2010)
Eagles - The Long Run (24 Setembre 1979)
Després d'un dels discos més grandiosos de la seva carrera (i de la de qualsevol), tres anys després del mític Hotel California, Eagles, publicaven The Long Runamb un to més roquer que l’anterior. Heartache Tonight i la cançó que dona títol al disc serien els grans singles, i I Can't Tell You Why cantada pel nou baixista Timothy B. Schmit que substituïa a Randy Meisner és una de les cançons més boniques del seu catàleg.
Eagles - Heartache Tonight (Live 2014)
The Police - Reggatta De Blanc (2 Octubre 1979)
El debut de The Police, Outlandos d'Amour (1978), era una barreja d’estils, reggae, rock i fins i tot una mica punk. Per al seu segon àlbum, Reggatta De Blanc, a aquesta barreja d’estils, s’hi afegiria una clara influència de jazz, molt present als seus àlbums posteriors. En aquest àlbum, encara estan més a prop d'una banda de new wave, però els singles, Message In A Bottle i Walking On The Moon demostraven que Police tenien grans coses a dir en el futur.
The Police - Message In A Bottle
Tom Petty & The Heartbreakers - Damn The Torpedoes (19 Octubre 1979)
A Tom Petty & The Heartbreakers tot els hi va sortir bé amb el seu tercer àlbum, Damn The Torpedoes. Ningú, inclosos ells, sabia què pensar de la banda i de la seva música amb els seus dos primers discos. Eren rock? Eren pop? Eren new wave? Amb Damn The Torpedoes van acabar amb aquestes discussions, eren una de les millors bandes de rock 'n' roll dels Estats Units. Sense gairebé cap tema fluix entre les nou cançons de l’àlbum, el disc va ajudar a assentar les bases per a la resta de la seva carrera.
Tom Petty And The Heartbreakers – Refugee
Motörhead - Bomber (27 Octubre 1979)
El segon àlbum de Motörhead de 1979, va arribar set mesos després del Overkill i va ajudar a establir el so de la banda. Un cop consolidats, i satisfets amb l'èxit d’Overkill, la banda no es mou ni un mil·límetre d'allò que els hi havia funcionat. Bomber s'aferra al productor d'Overkill, Jimmy Miller i a la mateixa barreja de rock, punk i metal que va convertir a Motörhead en el favorit dels fans. Començava la seva època daurada.
Motörhead – Bomber
Aerosmith - Night In The Ruts (1 Novembre 1979)
Aerosmith s’enfonsava per moments a finals dels 70. Massa èxit, massa drogues i els egos desenfrenats van col·lapsar la gravació del seu sisè àlbum, Night In The Ruts. L’únic single va ser una irrellevant versió de Remember (Walking In The Sand) de The Shangri-Las. Tot i això, l'àlbum té un algun tema molt Aerosmith com, No Surprize, que li dona atractiu. El guitarrista Joe Perry va abandonar la banda a mitja gravació.
Aerosmith - No Surprize
ZZ Top - Degüello (Novembre 1979)
ZZ Top estava en un mal moment quan van llançar el seu sisè àlbum el 1979, suant de valent amb el seu blues elèctric d'un àlbum a l’altre. Degüello els va treure del pou, no tant descartant la fórmula sinó evolucionant-la amb petits passos. Les versions de Sam & Dave, I Thank You i de Robert Johnson, Dust My Broom homenatgen les seves influències, però són els boogies distorsionats de Cheap Sunglasses i I'm Bad, I'm Nationwide el que els porta cap a la nova era.
ZZ Top - I'm Bad, I'm Nationwide (Live From Texas 2008)
Pink Floyd - The Wall (30 Novembre 1979)
Roger Waters continuava lluitant amb els problemes de tota la vida quan va començar a treballar en l’onzè àlbum de Pink Floyd. Mai va superar la mort del seu pare durant la Segona Guerra Mundial, i l'èxit colossal de la banda li pesava molt. Tot això i molt més va intervenir en la creació de The Wall, una història gairebé autobiogràfica de Roger Waters sobre l'aïllament d'una estrella de rock dels seus éssers estimats i dels seus fans cada cop més exigents. L'èpica del doble àlbum va ser un gran èxit, aconseguint el número 1 a tot el món i provocant encara més l'ansietat de Roger Waters per la fama. Després d'un àlbum més amb Pink Floyd (una mena de seqüela de The Wall), deixaria la banda per iniciar la seva carrera en solitari.
Pink Floyd - Another Brick In The Wall (Live In 1980, 1990 and 1994)
The Clash - London Calling (14 Desembre 1979)
El tercer àlbum de The Clash és com una espècie de lliçó d'història del rock, recorre generes com, ska, punk, rockabilly, pop, R&B i jazz en aproximadament una hora. El doble àlbum, London Calling no decau en cap moment, convertint la millor banda de punk del món en una banda global. Fins i tot guarda una sorpresa per al final, l'èxit del single, Train In Vain, afegit a l'últim moment per la discogràfica per col·locar a la banda a les llistes d’èxits. London Calling va ser un àlbum tan monumental que The Clash intentarien superar-se l'any següent amb un disc triple.
The Clash - London Calling