Una senyora em recorda, mentre passejo cap la plaça, que quan ella va arribar a l’alt Berguedà fa una pila d’anys la brossa la passaven a recollir per les cases amb un camió. Avui, ja al segle XXI, es torna a fer el mateix.
El format de punts centralitzats de recollida selectiva era un pas endavant enfront dels contenidors de rebuig que els precedien, on hi anava a parar de tot. Aquests punts de recollida era on ens hi acostàvem molts, no tots, a classificar els nostres residus. L’evolució natural d’aquests espais hauria de ser, al meu entendre, la seva reducció i en última instància, en una fase avançada d’evolució social, ecològica i política, la seva desaparició.
Entenc i vull suposar que existeix bona voluntat darrera d’aquesta iniciativa, és més, probablement existeix una situació que pràcticament obliga a posar en marxa projectes d’aquestes característiques. Malauradament queden lluny i marxen en direcció oposada, també en costos econòmics, a la que un entendria com a pas endavant d’una societat madura.
No vull entrar en el fet de com s’ha fet la implementació, els carrers en van plens, ni tampoc en fets de caire estètic, que a parer meu poden arribar a ser beneficiosos en poblacions de dubtós atractiu. Més aviat sóc del parer que els residus i els seus cicles han de formar part de la quotidianitat perquè així passa en realitat, tan sols d’aquesta manera sabrem i podrem gestionar-los encertadament.
Les meves reflexions van dirigides a l’arrel i al futur del projecte i es sustenten en l’ideari d’una comunitat de cicle tancat, on les entrades i les sortides s’equilibren o s’autogestionen. Utòpic potser, com també és terreny de la utopia pensar que amb el sistema actual de gestió de residus podrem administrar-nos en el futur.
La implantació del porta a porta posa al descobert l’abisme que existeix entre la nostra societat i la societat que hauríem de ser. La pressió d’Europa obliga a posar fil a l’agulla per evitar sancions, malauradament no hem estat capaços, tampoc en aquest tema, d’avançar per convicció i consciència. Municipis que fins fa quatre dies abocaven els seus residus a qualsevol lloc a plena llum del dia es troben amb el compromís d’haver de predicar en pro de l’ecologia, amb la seva corresponent credibilitat en dubte.
La preocupació més gran arriba quan es planteja quina és la finalitat de tot plegat. Hi ha qui entén que reciclar és el camí i que quan més ho fem millor. El fet de reciclar serveix per netejar consciències però no és un fi en si mateix, reciclar no ajuda a millorar la situació de futur. Resulta decebedor haver d’assistir a una campanya de bio màrqueting generalitzada tan sols perquè aquells que no reciclaven ara ho hagin de fer, sens dubte es tracta d’un projecte de mínims.
Aquest plantejament es porta a cotes de major absurditat en llocs on s’aplica el pagament per generació, és a dir, a major reciclatge majors incentius econòmics, un despropòsit digne d’estudi que mostra que l’autèntica finalitat del sistema de recollida porta a porta no és tendir al menor nombre de residus.
Una vegada més es demostra que no tot es pot economitzar. Els ciutadans, com a potencials éssers pensants que som, cal que assumim la responsabilitat de les nostres accions i els nostres actes sense esperar contraprestacions que en realitat no ens corresponen. Els residus són nostres des que els adquirim en forma de producte, ens nosaltres recau tota responsabilitat des d’aquell moment.
Tendir a zero en la producció de residus hauria de ser l’últim estadi al que hem de poder aspirar, tant la població com l’administració. Aquesta meta, impensable en el present però l'única viable en un futur, s’ha de començar a lluitar avui. Qualsevol altra proposta o projecte que no vagi encaminat al residu zero no serà una solució, tan sols una distracció del que s’hauria d’estar fent per part de tots els agents implicats.
No culpo exclusivament a l’administració, probablement el sistema implantat és la continuació natural d’una dinàmica erràtica, però la faig corresponsable de major entitat per la manca d’un pla a llarg termini i dèficit de responsabilitat, valor i valors.
Voldria un present on incipients mesures de recuperació d’envasos siguin una realitat, on es penalitzi realment l’ús del plàstic tant de les bosses com dels productes, on es minimitzin tots els materials en origen, on circuli una moneda local que incentivi un comerç de proximitat amb productes de la zona. M’agradaria no tenir papereres als carrers que serveixin per amagar la nostra vergonyant immaduresa social, m’agradaria que s’incentivés la no producció de residus i no el fet de reciclar-ne més o menys, voldria, en definitiva, un present que em permeti esperançar-me en el futur, un present compromès amb l’entorn que habita i amb les generacions que vindran.
Ara per ara, com en d’altres àmbits, tot recau en la ciutadania i depèn massa de la voluntat individual. La terra de futurs es despreocupa del present perquè sap que prometent futur no cal gestionar-lo. Som avui davant la nostra fotografia ecològica i sap greu reconèixer que el seu color tendeix més al gris passat que a un verd futur.