El present manual neix de l’experiència de propis i estranys, del perfeccionament i l’excel·lència de totes i cadascuna de les qualitats que estructuren la tan digna tasca de governar. No ha estat difícil d’elaborar, tan sols ha calgut pensar en un individu estàndard i alterar-ne els graus de dignitat, honestedat, empatia, humilitat i sentit comú, no desvetllarem aquí en quin sentit aquests paràmetres han estat modificats.
El primer que tot bon governant ha de tenir present és que no és humà, hi està per sobre, la humanitat no es una qualitat que permeti desenvolupar la seva tasca amb facilitat així que cal que sigui suprimida.
La mentida, també coneguda com la seva veritat, serà la millor arma amb que pugui comptar, res no te perquè ser cert, un governant no ha vingut a aquest món a dir la veritat, i cal que recordi i defensi en tot moment la màxima que diu que amb la seva repetició les mentides esdevenen finalment veritats .
Un bon governant no descuidarà mai d’atendre cap tema ni problemàtica, simplement les endreçarà i estructurarà de tal forma que existiran unes de prioritàries i d’altres que, per desídia absoluta, mai ni resoldrà ni voldrà resoldre.
La imatge és molt important, és l’eina que maquillarà les seves misèries i que traslladada a l’acció de governar es convertirà en una meravellosa façana darrera la qual podrà amagar tot allò que es proposi.
Cal que el bon governant s’envolti de gent aparentment inofensiva, que no tingui problemes ni escrúpols per adherir-se a una causa que desconeixen ni mostri reticències a desqualificar un adversari igualment desconegut. Recordem que la gent inofensiva és aquella que acaba legitimant tot allò que no es tan inofensiu.
S’han de saber moure els fils, se sap que tothom necessita d’alguna cosa, tan sols cal tocar les tecles adequades de la forma adequada i les vegades que faci falta. Cal recordar que la necessitat situa a les persones en una situació de vulnerabilitat, el bon governant ha de saber detectar-ho i aprofitar-ho al seu favor.
L’extorsió sona potser massa fort, diguem-li retorn de favors, cal tenir-ho molt present, mai se sap qui pot necessitar a un governant d’igual manera que el governant mai sap quan pot necessitar a algú per a la consecució dels seus objectius.
L’electorat és en el seu principi més bàsic una massa ignorant i idiota, cal que sigui tractat com a tal, tan sols així s’arribarà a conèixer i manipular a conveniència.
És primordial defensar a mort la pròpia tasca de govern i creure en la impossibilitat de millorar-la, tan sols així s’aconseguirà no caure en una fatídica i malèfica situació d’autocrítica.
Un governant de categoria sempre atribuirà a l’adversari els errors i defectes propis, a falta de categoria humana això sempre li serà d’utilitat.
Cal que el bon governant digui a la gent el que ha de pensar, sense compassió, sense remordiments. Per norma general el missatge serà ben rebut i assimilat, en cas contrari caldrà fer ús de la desvergonya, la qualitat innata que no els abandona mai.
La carrera política i la pròpia imatge son el més important, per tant, no cal malgastar esforços ni malbaratar recursos. Amagar la brutícia sota l’estora, i de pas la realitat de la seva misèria, farà que surin en el mar de la indiferència sense haver-se de mullar. De la resta ni se’n sap ni importa, la sinceritat per damunt de tot.
Per al bon governant no reconèixer els errors serà un dels seus punt forts, del contrari mostraria feblesa i inseguretat, cal fer veure que les equivocacions no figuraven al programa electoral i que no s’està disposat a incomplir-lo.
No dubtarà mai si cal jugar brut, i si pot ser ho farà fer, no cal tacar-se. Una fotografia, comentaris ofensius, difamacions...tot pot servir per atacar sense ser detectat, aquestes qualitats cotitzen a l’alça a la borsa de la política actual.
Un governant per sobre de tot hi es per benefici propi, no és allà per satisfer les necessitats de cap particular o col·lectiu aliè. Davant aquesta realitat caldrà que sigui servicial i generós amb els seus i bel·ligerant amb aquells que no li serveixen per a res.
Un bon governant farà ús de les institucions com si fossin casa seva, les utilitzarà en benefici propi i en dificultarà l’ús d’aquells que no l’interessen.
Mai es passejarà pels carrers o caminarà per les places o l’entorn, això posaria al descobert problemàtiques que no estarà disposat a atendre i situaria el governant a nivell dels humans, cosa que un bon governant mai es pot permetre.
Mai s’aplicarà transparència a les activitats de govern, inclús s’obstaculitzarà, amb pràctiques mafioses si cal, que d’altres ho intentin. La transparència els despulla com a servidors i els fa vulnerables davant l’atac d’insensibles ciutadans sense escrúpols.
No s’oblidarà mai de recordar que es governa per a tothom, per al minut següent començar a oblidar-ho. S’estalviaran pràctiques absurdes i excèntriques com la participació ciutadana, una acció que el situaria en la difícil tessitura d’escoltar maneres diferents de pensar i actuar i que comprometrien directament la seva impecable façana de cartró pedra.
Farà bé el bon governant de servir-se de hooligans que facin la feina bruta de treure cartells no afins, insultin o vagin repetint el seu mantra encara que no tinguin ni la més remota idea del que diuen. Es podran arribar a utilitzar des de joves aparentment ingenus fins a iaies d’aparença inofensiva, tots ells porten anys alimentant aquest sistema i estaran encantats de perpetuar-lo.
Un governant no amagarà la seva ambició, cal fer saber a les altes esferes que volen anar lluny, que el seu pas per la política municipal és un pur tràmit, una escala per pujar allà on designin les estructures del seu estimat partit. Tot plegat cal que es desenvolupi amb màxima discreció, fent sentir a la gent que ells son sempre la principal prioritat.
Obviarà la trajectòria de les sigles que defensa, encara que de vegades estiguin subratllades per la corrupció més clàssica, cal recordar a la gent que el que importa és la persona, i en cas que dubtin recordar que el partit sempre pot donar un cop de mà. Si el dubte persisteix farà ús de la violència, si pot ser començant per la verbal.
Cal prometre, sense dubtar, sense límit, fins i tot les mateixes coses que ja s’havien promès, tant hi fa, la memòria selectiva col·lectiva s’encarregarà d’evitar que això arribi a ser un problema. Recordeu que les promeses en política no son compromisos, son crèdits de temps que gastarem a conveniència un cop hagin donat els seus fruits.
Tenir present el pervers funcionament de l’administració facilitarà les coses i evitarà que per desconeixement s’incomodin d’altres agents involucrats i involuntàriament comporti problemes. Saber que per fer coses no calen permisos si es tenen amics o que es poden aconseguir papers a conveniència en moments de dificultat aplanarà el difícil camí de la gestió pública.
Cal tenir clar que les subvencions cauen del cel i no se’n desaprofitarà cap ni una, sigui o no sigui necessària, encara que això acabi suposant obres absurdes o projectes estèrils.
El governant cal que hi posi dramatisme, s’ofengui i es faci la víctima, cal evitar entrar en temes complexos al·ludint a la seriositat i el bé comú, això els salvarà d’entrar en terrenys desconeguts com la veritat, la responsabilitat o, fins i tot, la dignitat.
Tot bon governant no pot perdre mai el timó, cal ensenyar qui mana i marcar els límits immediatament per evitar que suposats companys posin en entredit decisions i fins i tot puguin arribar a pensar per ells mateixos, mai no s’ha d’arribar a aquest extrem.
No cal patir en excés, els bons governants sempre cauen drets, cal recordar sempre que han vingut a aquest món per servir als altres i per treballar pel bé comú, i cal sobretot que ho facin sense que se’ls escapi el riure.
El primer que tot bon governant ha de tenir present és que no és humà, hi està per sobre, la humanitat no es una qualitat que permeti desenvolupar la seva tasca amb facilitat així que cal que sigui suprimida.
La mentida, també coneguda com la seva veritat, serà la millor arma amb que pugui comptar, res no te perquè ser cert, un governant no ha vingut a aquest món a dir la veritat, i cal que recordi i defensi en tot moment la màxima que diu que amb la seva repetició les mentides esdevenen finalment veritats .
Un bon governant no descuidarà mai d’atendre cap tema ni problemàtica, simplement les endreçarà i estructurarà de tal forma que existiran unes de prioritàries i d’altres que, per desídia absoluta, mai ni resoldrà ni voldrà resoldre.
La imatge és molt important, és l’eina que maquillarà les seves misèries i que traslladada a l’acció de governar es convertirà en una meravellosa façana darrera la qual podrà amagar tot allò que es proposi.
Cal que el bon governant s’envolti de gent aparentment inofensiva, que no tingui problemes ni escrúpols per adherir-se a una causa que desconeixen ni mostri reticències a desqualificar un adversari igualment desconegut. Recordem que la gent inofensiva és aquella que acaba legitimant tot allò que no es tan inofensiu.
S’han de saber moure els fils, se sap que tothom necessita d’alguna cosa, tan sols cal tocar les tecles adequades de la forma adequada i les vegades que faci falta. Cal recordar que la necessitat situa a les persones en una situació de vulnerabilitat, el bon governant ha de saber detectar-ho i aprofitar-ho al seu favor.
L’extorsió sona potser massa fort, diguem-li retorn de favors, cal tenir-ho molt present, mai se sap qui pot necessitar a un governant d’igual manera que el governant mai sap quan pot necessitar a algú per a la consecució dels seus objectius.
L’electorat és en el seu principi més bàsic una massa ignorant i idiota, cal que sigui tractat com a tal, tan sols així s’arribarà a conèixer i manipular a conveniència.
És primordial defensar a mort la pròpia tasca de govern i creure en la impossibilitat de millorar-la, tan sols així s’aconseguirà no caure en una fatídica i malèfica situació d’autocrítica.
Un governant de categoria sempre atribuirà a l’adversari els errors i defectes propis, a falta de categoria humana això sempre li serà d’utilitat.
Cal que el bon governant digui a la gent el que ha de pensar, sense compassió, sense remordiments. Per norma general el missatge serà ben rebut i assimilat, en cas contrari caldrà fer ús de la desvergonya, la qualitat innata que no els abandona mai.
La carrera política i la pròpia imatge son el més important, per tant, no cal malgastar esforços ni malbaratar recursos. Amagar la brutícia sota l’estora, i de pas la realitat de la seva misèria, farà que surin en el mar de la indiferència sense haver-se de mullar. De la resta ni se’n sap ni importa, la sinceritat per damunt de tot.
Per al bon governant no reconèixer els errors serà un dels seus punt forts, del contrari mostraria feblesa i inseguretat, cal fer veure que les equivocacions no figuraven al programa electoral i que no s’està disposat a incomplir-lo.
No dubtarà mai si cal jugar brut, i si pot ser ho farà fer, no cal tacar-se. Una fotografia, comentaris ofensius, difamacions...tot pot servir per atacar sense ser detectat, aquestes qualitats cotitzen a l’alça a la borsa de la política actual.
Un governant per sobre de tot hi es per benefici propi, no és allà per satisfer les necessitats de cap particular o col·lectiu aliè. Davant aquesta realitat caldrà que sigui servicial i generós amb els seus i bel·ligerant amb aquells que no li serveixen per a res.
Un bon governant farà ús de les institucions com si fossin casa seva, les utilitzarà en benefici propi i en dificultarà l’ús d’aquells que no l’interessen.
Mai es passejarà pels carrers o caminarà per les places o l’entorn, això posaria al descobert problemàtiques que no estarà disposat a atendre i situaria el governant a nivell dels humans, cosa que un bon governant mai es pot permetre.
Mai s’aplicarà transparència a les activitats de govern, inclús s’obstaculitzarà, amb pràctiques mafioses si cal, que d’altres ho intentin. La transparència els despulla com a servidors i els fa vulnerables davant l’atac d’insensibles ciutadans sense escrúpols.
No s’oblidarà mai de recordar que es governa per a tothom, per al minut següent començar a oblidar-ho. S’estalviaran pràctiques absurdes i excèntriques com la participació ciutadana, una acció que el situaria en la difícil tessitura d’escoltar maneres diferents de pensar i actuar i que comprometrien directament la seva impecable façana de cartró pedra.
Farà bé el bon governant de servir-se de hooligans que facin la feina bruta de treure cartells no afins, insultin o vagin repetint el seu mantra encara que no tinguin ni la més remota idea del que diuen. Es podran arribar a utilitzar des de joves aparentment ingenus fins a iaies d’aparença inofensiva, tots ells porten anys alimentant aquest sistema i estaran encantats de perpetuar-lo.
Un governant no amagarà la seva ambició, cal fer saber a les altes esferes que volen anar lluny, que el seu pas per la política municipal és un pur tràmit, una escala per pujar allà on designin les estructures del seu estimat partit. Tot plegat cal que es desenvolupi amb màxima discreció, fent sentir a la gent que ells son sempre la principal prioritat.
Obviarà la trajectòria de les sigles que defensa, encara que de vegades estiguin subratllades per la corrupció més clàssica, cal recordar a la gent que el que importa és la persona, i en cas que dubtin recordar que el partit sempre pot donar un cop de mà. Si el dubte persisteix farà ús de la violència, si pot ser començant per la verbal.
Cal prometre, sense dubtar, sense límit, fins i tot les mateixes coses que ja s’havien promès, tant hi fa, la memòria selectiva col·lectiva s’encarregarà d’evitar que això arribi a ser un problema. Recordeu que les promeses en política no son compromisos, son crèdits de temps que gastarem a conveniència un cop hagin donat els seus fruits.
Tenir present el pervers funcionament de l’administració facilitarà les coses i evitarà que per desconeixement s’incomodin d’altres agents involucrats i involuntàriament comporti problemes. Saber que per fer coses no calen permisos si es tenen amics o que es poden aconseguir papers a conveniència en moments de dificultat aplanarà el difícil camí de la gestió pública.
Cal tenir clar que les subvencions cauen del cel i no se’n desaprofitarà cap ni una, sigui o no sigui necessària, encara que això acabi suposant obres absurdes o projectes estèrils.
El governant cal que hi posi dramatisme, s’ofengui i es faci la víctima, cal evitar entrar en temes complexos al·ludint a la seriositat i el bé comú, això els salvarà d’entrar en terrenys desconeguts com la veritat, la responsabilitat o, fins i tot, la dignitat.
Tot bon governant no pot perdre mai el timó, cal ensenyar qui mana i marcar els límits immediatament per evitar que suposats companys posin en entredit decisions i fins i tot puguin arribar a pensar per ells mateixos, mai no s’ha d’arribar a aquest extrem.
No cal patir en excés, els bons governants sempre cauen drets, cal recordar sempre que han vingut a aquest món per servir als altres i per treballar pel bé comú, i cal sobretot que ho facin sense que se’ls escapi el riure.