Un tuit de @pages2punt0, després del documental El Bosc a TV3 diu «la fusta no ens ha deixat veure el bosc». Això és el que ha passat al Berguedà, des de fa molts anys. Masses. Excepte a l'època dels bolets, es clar.
Els boscos del Berguedà destaquen per ser boscos sovint amb arbres poc crescuts i sotabosc espès. Sovint no gaire sans, i deixats a la seva sort després de tales i usos diversos, de manera que els arbres han crescut apinyats, petits. Queden pocs racons amb boscos rics, diversos, i antics (amb faig, roure, alzines, pins grossos).
Ara, amb el «gran negoci» de la biomassa, del qual el Berguedà pot ser «l'epicentre», sembla que els boscos de la comarca tornen a tenir un gran interès. Per tornar a entrar-hi, talar, i explotar-ne la fusta, sense tenir en compte res que no sigui el benefici econòmic a curt termini.
El discurs en el que s'escuden aquestes pràctiques és el que diu que el bosc està abandonat, i que s'ha de netejar. Però es parla molt poc de què passa quan es fa això de «netejar».
Generalment es tracta d'obrir pistes de tres i quatre metres pel mig de boscos, amb maquinària (a vegades força pesada). Unes pistes que esdevenen fangars impracticables i molt erosionats, que a la tardor acaben d'omplir-se de cotxes aventurers a la recerca de bolets. Sovint, a més, obren les pistes per allí on hi havia camins rals o senders, convertint rutes precioses en autèntiques avingudes plenes de bassals, i perdent una part del nostre patrimoni històric.
També hi ha el ròssec dels troncs, que es fa pels llocs on més convé a les màquines, destrossant així marges, camins i torrents, que acaben desfigurats i que, amb les primeres pluges, s'esllavissen completament. Això quan no acaben rascant les escorces d'arbres del voltant, causant-los greus ferides, que provoquen la seva mort.
I finalment, la brancada queda tota pel mig del bosc, sense ordre ni concert. Tapant camins, fent passos impracticables. I sí, podrint-se, però molt a poc a poc. De manera que el bestiar no torna a passar per allà (perquè al bestiar, com a les persones, els agrada caminar per l'herba i no per sobre de piles de troncs i branques), i quan s'asseca es converteix en el més semblant a una pira preparada per cremar en qualsevol moment. Tot això sense comptar l'impacte que té tot plegat per la fauna i la flora. D'això se'n diu «netejar el bosc». I tot i que pot tenir un cert rendiment a curt termini, a llarg termini és desastrós. Hi ha mil exemples pels boscos de la comarca. Algun de recent: el Serrat Negre.
Aquest article no és un manifest per no tocar els boscos, que és una posició conservacionista pròpia de persones que no tenen massa consciència de què és el bosc, i sovint se'l miren de lluny. L'objectiu és plantejar que hi ha moltes maneres de gestionar-lo, amb una visió de llarg termini. Per exemple: incentivar una neteja del bosc ordenada, aclarint, desbrossant, deixant que els arbres més macos es desenvolupin plenament. Fomentar la pastura com a sistema de netejar el bosc. O donar valor a allò que se n'obté: usar la fusta per fer (auto)construccions, recol·lecció de fruits i herbes (de manera ordenada), en són exemples.
Actualment, aquestes altres formes de gestionar el bosc no s'incentiven. Si algun propietari o administració ho fa, és per convicció o romanticisme. Ningú se n'ha preocupat massa, del bosc, excepte quan es crema, o quan van a buscar bolets.
Potser el Berguedà, en lloc de ser «l'epicentre» de la producció de biomassa, ens podríem convertir en un exemple de gestió forestal. En innovar de veritat en la manera com es concep la gestió del bosc, i en provar altres maneres de cuidar-lo, millorar-lo i alhora prevenir els incendis.
Finalment, una qüestió: a molts propietaris forestals, que normalment tenim finques agrícoles i ramaderes, se'ns subvenciona pel fet de dedicar-nos a aquest sector. Crec que el concepte d'aquestes ajudes hauria de canviar. Les persones que ens dediquem a l'agricultura i la ramaderia som les que ens hem d'encarregar de mantenir l'entorn natural i forestal en condicions. Un entorn que, d'altra banda, tothom en pot gaudir, per anar a caminar, per buscar bolets. Potser, més que pagar pels drets del bestiar, o per mil i una combinacions d'ajuts, ens podrien pagar per cuidar el camp i els boscos, que és un servei al conjunt de la societat.
Val a dir que jo no sóc enginyera forestal, ni tècnica de cap mena. Sóc ramadera, treballo amb perspectiva agroecològica, i al bosc, ha estat on m'he criat i he crescut tota la vida. Diria que és el lloc que més és casa meva.
Els boscos del Berguedà destaquen per ser boscos sovint amb arbres poc crescuts i sotabosc espès. Sovint no gaire sans, i deixats a la seva sort després de tales i usos diversos, de manera que els arbres han crescut apinyats, petits. Queden pocs racons amb boscos rics, diversos, i antics (amb faig, roure, alzines, pins grossos).
Ara, amb el «gran negoci» de la biomassa, del qual el Berguedà pot ser «l'epicentre», sembla que els boscos de la comarca tornen a tenir un gran interès. Per tornar a entrar-hi, talar, i explotar-ne la fusta, sense tenir en compte res que no sigui el benefici econòmic a curt termini.
El discurs en el que s'escuden aquestes pràctiques és el que diu que el bosc està abandonat, i que s'ha de netejar. Però es parla molt poc de què passa quan es fa això de «netejar».
Generalment es tracta d'obrir pistes de tres i quatre metres pel mig de boscos, amb maquinària (a vegades força pesada). Unes pistes que esdevenen fangars impracticables i molt erosionats, que a la tardor acaben d'omplir-se de cotxes aventurers a la recerca de bolets. Sovint, a més, obren les pistes per allí on hi havia camins rals o senders, convertint rutes precioses en autèntiques avingudes plenes de bassals, i perdent una part del nostre patrimoni històric.
També hi ha el ròssec dels troncs, que es fa pels llocs on més convé a les màquines, destrossant així marges, camins i torrents, que acaben desfigurats i que, amb les primeres pluges, s'esllavissen completament. Això quan no acaben rascant les escorces d'arbres del voltant, causant-los greus ferides, que provoquen la seva mort.
I finalment, la brancada queda tota pel mig del bosc, sense ordre ni concert. Tapant camins, fent passos impracticables. I sí, podrint-se, però molt a poc a poc. De manera que el bestiar no torna a passar per allà (perquè al bestiar, com a les persones, els agrada caminar per l'herba i no per sobre de piles de troncs i branques), i quan s'asseca es converteix en el més semblant a una pira preparada per cremar en qualsevol moment. Tot això sense comptar l'impacte que té tot plegat per la fauna i la flora. D'això se'n diu «netejar el bosc». I tot i que pot tenir un cert rendiment a curt termini, a llarg termini és desastrós. Hi ha mil exemples pels boscos de la comarca. Algun de recent: el Serrat Negre.
Aquest article no és un manifest per no tocar els boscos, que és una posició conservacionista pròpia de persones que no tenen massa consciència de què és el bosc, i sovint se'l miren de lluny. L'objectiu és plantejar que hi ha moltes maneres de gestionar-lo, amb una visió de llarg termini. Per exemple: incentivar una neteja del bosc ordenada, aclarint, desbrossant, deixant que els arbres més macos es desenvolupin plenament. Fomentar la pastura com a sistema de netejar el bosc. O donar valor a allò que se n'obté: usar la fusta per fer (auto)construccions, recol·lecció de fruits i herbes (de manera ordenada), en són exemples.
Actualment, aquestes altres formes de gestionar el bosc no s'incentiven. Si algun propietari o administració ho fa, és per convicció o romanticisme. Ningú se n'ha preocupat massa, del bosc, excepte quan es crema, o quan van a buscar bolets.
Potser el Berguedà, en lloc de ser «l'epicentre» de la producció de biomassa, ens podríem convertir en un exemple de gestió forestal. En innovar de veritat en la manera com es concep la gestió del bosc, i en provar altres maneres de cuidar-lo, millorar-lo i alhora prevenir els incendis.
Finalment, una qüestió: a molts propietaris forestals, que normalment tenim finques agrícoles i ramaderes, se'ns subvenciona pel fet de dedicar-nos a aquest sector. Crec que el concepte d'aquestes ajudes hauria de canviar. Les persones que ens dediquem a l'agricultura i la ramaderia som les que ens hem d'encarregar de mantenir l'entorn natural i forestal en condicions. Un entorn que, d'altra banda, tothom en pot gaudir, per anar a caminar, per buscar bolets. Potser, més que pagar pels drets del bestiar, o per mil i una combinacions d'ajuts, ens podrien pagar per cuidar el camp i els boscos, que és un servei al conjunt de la societat.
Val a dir que jo no sóc enginyera forestal, ni tècnica de cap mena. Sóc ramadera, treballo amb perspectiva agroecològica, i al bosc, ha estat on m'he criat i he crescut tota la vida. Diria que és el lloc que més és casa meva.