Aquests dies es celebra a España els 40 anys de les mal anomenades (potser interessadament s’esborra el període de la 2ª República) primeres eleccions democràtiques. Un podria pensar que en 40 anys, tot i que en termes històrics no és massa temps, la societat espanyola hauria pogut assimilar una cultura democràcia més enllà dels seus aspectes formals.
Més enllà de complicades definicions acadèmiques, la cultura democràtica indica el grau de permeabilització de la idea de democràcia en una societat concreta. És a dir, que posa el focus sobre el dia dia i no només en els seus aspectes tècnics.
Des d’aquest punt de vista la cultura democràtica a España, està en estat embrionari ja que només així s’entén tot el que està passant i no em refereixo només al tema de Catalunya sinó que la qüestió és molt més àmplia.
En qualsevol societat europea on la cultura democràtica és important si el Fiscal Anticorrupció se li descobreix una societat a un paradís fiscal és cessat i el seu ministre dimiteix. Aquí el ministre continua i al fiscal se li permet dimitir amb tota la dignitat del càrrec per re-col•locar-se a un altre lloc de responsabilitat amb més sou i després del run run mediàtic d’uns dies tothom s’oblida.
Quan es demostra que el Gobierno ha maniobrat per canviar jutges que l’investiguen per afers de corrupció i promociona a llocs estratègics de les altes esferes judicials a d’altres que en el seu dia van ser reprovats per la seva afinitat, doncs 2 dies de soroll a twitter i s’ha acabat.
Si uns periodistes destapen les vergonyes de les clavegueres de l’Estat i demostren l’existència d’una policia política que tenen com a únic objectiu la utilització de males arts per acabar amb moviments polítics que no són del gust del govern no passa res. Una mica de cridòria però al final tampoc passa res.
No deixa de ser curiós que totes aquestes conductes tant poc democràtiques estiguin protagonitzades pels mateixos personatges que s’omplen la boca de legalitat alhora que denuncien la falta de democràcia que hi ha a Catalunya.
Aquesta manca de cultura democràtica li ha permès al govern del PP amb l’inestimable col•laboració dels gran mitjans de comunicació, fer passar per normal allò que no ho és gens i així imposar un discurs que només es pot vendre a Espanya. Així han aconseguit homologar la idea de que el referèndum del proper dia 1 d’octubre a Catalunya és un cop d’estat.
I quan des de fora, en una editorial demolidora per Rajoy i els seus, el New York Times es mostra a favor de la celebració del referèndum català surten en tromba a parlar d’ingerències externes.... Els mateixos que quan tenen alguna situació complicada tiren de Venezuela per respondre a l’oposició o els mateixos que sempre recorden el poc interès que desperta el tema català a l’exterior.
Com a única resposta a la convocatòria del referèndum per part del govern català des de Madrid ofereixen la de sempre, la força de la llei. Una curiosa concepció de legalitat ja que fins i tot es parla de roda de premsa i preguntes il•legals...i és que, seguint al gran R. Cotarelo, cal recordar que el Gobierno pot convertir lo il•legal en legal. Altra cosa és convertir lo legítim en il•legítim....
Si avui visqués Machado renegaria de les seves pròpies paraules sobre les dues suposades versions d’Espanya. Al final resulta que després de 40 anys de franquisme i 40 anys de democràcia, la España que glaça el cor s’ha engolit qualsevol altra forma de España que hagi pogut existir.
Més enllà de complicades definicions acadèmiques, la cultura democràtica indica el grau de permeabilització de la idea de democràcia en una societat concreta. És a dir, que posa el focus sobre el dia dia i no només en els seus aspectes tècnics.
Des d’aquest punt de vista la cultura democràtica a España, està en estat embrionari ja que només així s’entén tot el que està passant i no em refereixo només al tema de Catalunya sinó que la qüestió és molt més àmplia.
En qualsevol societat europea on la cultura democràtica és important si el Fiscal Anticorrupció se li descobreix una societat a un paradís fiscal és cessat i el seu ministre dimiteix. Aquí el ministre continua i al fiscal se li permet dimitir amb tota la dignitat del càrrec per re-col•locar-se a un altre lloc de responsabilitat amb més sou i després del run run mediàtic d’uns dies tothom s’oblida.
Quan es demostra que el Gobierno ha maniobrat per canviar jutges que l’investiguen per afers de corrupció i promociona a llocs estratègics de les altes esferes judicials a d’altres que en el seu dia van ser reprovats per la seva afinitat, doncs 2 dies de soroll a twitter i s’ha acabat.
Si uns periodistes destapen les vergonyes de les clavegueres de l’Estat i demostren l’existència d’una policia política que tenen com a únic objectiu la utilització de males arts per acabar amb moviments polítics que no són del gust del govern no passa res. Una mica de cridòria però al final tampoc passa res.
No deixa de ser curiós que totes aquestes conductes tant poc democràtiques estiguin protagonitzades pels mateixos personatges que s’omplen la boca de legalitat alhora que denuncien la falta de democràcia que hi ha a Catalunya.
Aquesta manca de cultura democràtica li ha permès al govern del PP amb l’inestimable col•laboració dels gran mitjans de comunicació, fer passar per normal allò que no ho és gens i així imposar un discurs que només es pot vendre a Espanya. Així han aconseguit homologar la idea de que el referèndum del proper dia 1 d’octubre a Catalunya és un cop d’estat.
I quan des de fora, en una editorial demolidora per Rajoy i els seus, el New York Times es mostra a favor de la celebració del referèndum català surten en tromba a parlar d’ingerències externes.... Els mateixos que quan tenen alguna situació complicada tiren de Venezuela per respondre a l’oposició o els mateixos que sempre recorden el poc interès que desperta el tema català a l’exterior.
Com a única resposta a la convocatòria del referèndum per part del govern català des de Madrid ofereixen la de sempre, la força de la llei. Una curiosa concepció de legalitat ja que fins i tot es parla de roda de premsa i preguntes il•legals...i és que, seguint al gran R. Cotarelo, cal recordar que el Gobierno pot convertir lo il•legal en legal. Altra cosa és convertir lo legítim en il•legítim....
Si avui visqués Machado renegaria de les seves pròpies paraules sobre les dues suposades versions d’Espanya. Al final resulta que després de 40 anys de franquisme i 40 anys de democràcia, la España que glaça el cor s’ha engolit qualsevol altra forma de España que hagi pogut existir.