Instal·lats en la bogeria d’aquesta muntanya russa en que s’està convertint la política del país, i després d’un moment exageradament angoixant per l’independentisme provocat per la detenció i l’ingrés a presó del President Puigdemont en territori alemany, el món sobiranista ha esclatat en una eufòria segurament exagerada, amb la decisió de la justícia alemanya de no apreciar el delicte de rebel·lió contingut en l’euro ordre que pretén l’extradició del President. Aquesta esquizofrènia serveix també per al món unionista tan sols que a l’inrevés, com si d’una imatge mirall es tractés.
Hi ha qui veu en aquesta decisió de la justícia alemanya una possibilitat de que una tercera part protagonitzi una mediació entre Catalunya i l’estat espanyol. En principi no semblaria una mala notícia per al món independentista. Només dues consideracions al respecte.
D’una banda, em temo que l’estat espanyol no està per la feina perquè entre d’altres coses, suposaria una ferida en l’orgull patri que vist lo vist, sembla no pot permetre’s que des de fora li diguin allò obvi, que la violència és violència i que si una cosa és el moviment sobiranista és no violent. Només cal veure algunes reaccions a la plantofada al sistema judicial espanyol que sens dubte ha estat la resolució del tribunal alemany, que fins i tot ha engendrat un incipient euro escepticisme en l’Espanya més profunda.
D’altra banda tinc la sensació que aquesta possible intercessió estrangera, en la situació catalana, tutelada per algun estat europeu, s’entén més com una teràpia de parella que com la negociació del termes d’una separació.
O sigui que l’1 d’octubre és tan sols un mal record i el 21 de desembre un miratge. Dubto que des del sobiranisme aquesta sigui una solució acceptable.
Però tot això no és sinó quelcom que podria arribar a passar. La realitat a hora d’ara, és que si vius a l’estat espanyol i tan sols consumeixes els productes periodístics estatals (o almenys els que tenen més ressò) a Catalunya i gràcies al CDRs s’està produint una situació de violència insostenible, aquell Úlster amb el que algun famós diputat de C’s va amenaçar. I sobre aquesta falsa premissa de violència qualsevol resposta de l’estat està justificada i ben feta. És igual que es tracti d’aixecar la barrera d’un peatge, una cassolada o tenir un xiulet groc.... tot és violència, tot és terrorisme... A Espanya ho hi cap dubte, al menys entre la gent d’ordre.
Després quan des de fora els neguen la major queden sorpresos, no ho entenen perquè tots els grans mitjans espanyols els han informat amb objectivitat i professionalitat i no com als pobres catalanets adoctrinats des de ben petits i manipulats per la tendenciosa TV3.
Per tant no es pot apreciar res de mal fet si a Catalunya hi ha un jutge que ha decidit qui pot ser o no escollit com a president de la Generalitat passant-se pel clatell la sagrada Constitución (recordem que a ningú se li pot negar el dret de sufragi passiu sense sentencia ferma), l’ONU i el que faci falta. I és en aquest punt on em vénen al cap les paraules del director d’un diari madrileny quan parlant d’en Messi deia que se l’havia d’aturar “ por lo civil o por lo criminal...“
Doncs, això, contra l’independentisme tot s’hi val.
Hi ha qui veu en aquesta decisió de la justícia alemanya una possibilitat de que una tercera part protagonitzi una mediació entre Catalunya i l’estat espanyol. En principi no semblaria una mala notícia per al món independentista. Només dues consideracions al respecte.
D’una banda, em temo que l’estat espanyol no està per la feina perquè entre d’altres coses, suposaria una ferida en l’orgull patri que vist lo vist, sembla no pot permetre’s que des de fora li diguin allò obvi, que la violència és violència i que si una cosa és el moviment sobiranista és no violent. Només cal veure algunes reaccions a la plantofada al sistema judicial espanyol que sens dubte ha estat la resolució del tribunal alemany, que fins i tot ha engendrat un incipient euro escepticisme en l’Espanya més profunda.
D’altra banda tinc la sensació que aquesta possible intercessió estrangera, en la situació catalana, tutelada per algun estat europeu, s’entén més com una teràpia de parella que com la negociació del termes d’una separació.
O sigui que l’1 d’octubre és tan sols un mal record i el 21 de desembre un miratge. Dubto que des del sobiranisme aquesta sigui una solució acceptable.
Però tot això no és sinó quelcom que podria arribar a passar. La realitat a hora d’ara, és que si vius a l’estat espanyol i tan sols consumeixes els productes periodístics estatals (o almenys els que tenen més ressò) a Catalunya i gràcies al CDRs s’està produint una situació de violència insostenible, aquell Úlster amb el que algun famós diputat de C’s va amenaçar. I sobre aquesta falsa premissa de violència qualsevol resposta de l’estat està justificada i ben feta. És igual que es tracti d’aixecar la barrera d’un peatge, una cassolada o tenir un xiulet groc.... tot és violència, tot és terrorisme... A Espanya ho hi cap dubte, al menys entre la gent d’ordre.
Després quan des de fora els neguen la major queden sorpresos, no ho entenen perquè tots els grans mitjans espanyols els han informat amb objectivitat i professionalitat i no com als pobres catalanets adoctrinats des de ben petits i manipulats per la tendenciosa TV3.
Per tant no es pot apreciar res de mal fet si a Catalunya hi ha un jutge que ha decidit qui pot ser o no escollit com a president de la Generalitat passant-se pel clatell la sagrada Constitución (recordem que a ningú se li pot negar el dret de sufragi passiu sense sentencia ferma), l’ONU i el que faci falta. I és en aquest punt on em vénen al cap les paraules del director d’un diari madrileny quan parlant d’en Messi deia que se l’havia d’aturar “ por lo civil o por lo criminal...“
Doncs, això, contra l’independentisme tot s’hi val.