En la darrera reflexió que vaig fer en aquest mateix espai digital explicava com a Espanya es fregaven les mans per l’imminent no-acord dels sobiranistes catalans però, ves per on, com a tardà regal de reis, la classe política catalana ens va obsequiar amb un acord CUP-Junts pel Sí que va permetre la investidura d’un president i la posterior formació d’un Govern.
Allò de que el nº4 per Barcelona de la llista més votada triés el nº3 per Girona per ser el President de la Generalitat s’ha de reconèixer que és una giragonsa que costa d’entendre i de digerir (a mi el primer). I a Espanya no es va fer esperar la reacció. Tota la maquinària mediàtica es va posar en marxa més que per la insòlita fórmula, que també, per la por que va generar que al final hi hagués acord quan ja gairebé tothom el donés per impossible.
Abans però, les eleccions generals van deixar el panorama polític espanyol més complex que es recorda. L’endemà del 20D Espanya es llevava amb uns resultats electorals que ja feien preveure que la situació política espanyola seria molt més complicada de gestionar que la catalana i que també podria donar lloc a algun experiment polític. Un mes i mig després, el PSOE ha rebut l’encàrrec del cap de l’estat de presentar candidat a la investidura com a Presidente del Gobierno. Tampoc a Madrid es queden curts en giragonses: un rei a qui no ha votat ningú encarrega a qui ha perdut les eleccions que formi Gobierno...
A banda d’això, sembla que tots els possibles pactes de govern a Madrid afavoriran el sobiranisme. Si es fa un acord PP-PSOE amb C’s de crossa suposaria continuar amb l’immobilisme actual. Si l’acord és de PSOE-Podemos-IU la impossibilitat de les misterioses reformes constitucionals del PSOE i del tant recurrent referèndum a Catalunya de Podemos suposaria el desengany definitiu d’aquells que encara creuen que Espanya deixarà decidir als catalans sobre el seu futur.
S’entén doncs, que amb aquest embolic, a hores d’ara, se’n parli més aviat poc del nou president Carles Puigdemont. Tot i això, si que sembla que s’estén la idea de que en el fons el President Puigdemont és molt més radical que el seu antecessor. Que darrera el pentinat impossible i les formes més o menys amables del nou president hi ha un sobiranista de soca-rel que farà enyorar el president Mas a la banda sud de l’Ebre.
De moment però, el president Puigdemont tindrà un temps de certa calma abans no l’incloguin dins l’imaginari espanyol de personatges malèvols que han intentat destruir Espanya, on, al costat entre d’altres, del Lehendakari Ibarretxe o d’en Carod-Rovira ara ja hi apareix com a destacat el nom del president Mas.
Allò de que el nº4 per Barcelona de la llista més votada triés el nº3 per Girona per ser el President de la Generalitat s’ha de reconèixer que és una giragonsa que costa d’entendre i de digerir (a mi el primer). I a Espanya no es va fer esperar la reacció. Tota la maquinària mediàtica es va posar en marxa més que per la insòlita fórmula, que també, per la por que va generar que al final hi hagués acord quan ja gairebé tothom el donés per impossible.
Abans però, les eleccions generals van deixar el panorama polític espanyol més complex que es recorda. L’endemà del 20D Espanya es llevava amb uns resultats electorals que ja feien preveure que la situació política espanyola seria molt més complicada de gestionar que la catalana i que també podria donar lloc a algun experiment polític. Un mes i mig després, el PSOE ha rebut l’encàrrec del cap de l’estat de presentar candidat a la investidura com a Presidente del Gobierno. Tampoc a Madrid es queden curts en giragonses: un rei a qui no ha votat ningú encarrega a qui ha perdut les eleccions que formi Gobierno...
A banda d’això, sembla que tots els possibles pactes de govern a Madrid afavoriran el sobiranisme. Si es fa un acord PP-PSOE amb C’s de crossa suposaria continuar amb l’immobilisme actual. Si l’acord és de PSOE-Podemos-IU la impossibilitat de les misterioses reformes constitucionals del PSOE i del tant recurrent referèndum a Catalunya de Podemos suposaria el desengany definitiu d’aquells que encara creuen que Espanya deixarà decidir als catalans sobre el seu futur.
S’entén doncs, que amb aquest embolic, a hores d’ara, se’n parli més aviat poc del nou president Carles Puigdemont. Tot i això, si que sembla que s’estén la idea de que en el fons el President Puigdemont és molt més radical que el seu antecessor. Que darrera el pentinat impossible i les formes més o menys amables del nou president hi ha un sobiranista de soca-rel que farà enyorar el president Mas a la banda sud de l’Ebre.
De moment però, el president Puigdemont tindrà un temps de certa calma abans no l’incloguin dins l’imaginari espanyol de personatges malèvols que han intentat destruir Espanya, on, al costat entre d’altres, del Lehendakari Ibarretxe o d’en Carod-Rovira ara ja hi apareix com a destacat el nom del president Mas.