Ens trobem davant del moviment més gran de refugiats després de la Segona Guerra Mundial. Això és una realitat que cal posar en context i entendre l’impacte que pot tenir en el nostre país i, també, quines vies tenim per respondre a aquesta crisi mundial des de la dimensió local.
Les dades de l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats ens diuen que durant l’any 2015 han arribat més de 980.000 persones, és a dir, gairebé 1 milió de persones a Europa. És, sense dubte, una xifra impactant, com ho és la vida de cada una d’aquestes 980.000 persones.
Però aquesta dada no ens ha de fer oblidar les altres xifres i, sobretot, les altres persones. Els més de 51 milions que viuen fora de les seves llars a causa de la persecució, els conflictes armats, la violència o la violació dels drets humans; la gran majoria en camps de refugiats fora d’Europa, - com a refugiades o desplaçades internes -; i les que han mort creuant el Mediterrani, 3.716 el 2015, segons dades de les Nacions Unides, i possiblement n’hi ha moltes més que no coneixem.
D’on són aquestes persones que estan arribant? La majoria venen de Síria, però cal tenir en compte que representen el 49%. N’hi ha un 21% de l’Afganistan, un 8% de l’Iraq, un 4% d’Eritrea, un 2% del Pakistan, seguides de Nigèria, Somàlia, Gambia, Sudan i Mali.
És important tenir-ho present per trencar amb una imatge que pot arribar a semblar, des dels mitjans de comunicació, homogènia, quan es tracta d’un col·lectiu que és molt divers, amb diversos orígens i, per tant, amb diferents realitats, trajectòries i necessitats. I en el que hem de tenir en compte és que la majoria, un 58%, són homes, però hi ha també un 25% d’infants i un 17% de dones.
Aquesta és la fotografia, molt simplificada, dels refugiats que estan arribant ara Europa, - que encara no a casa nostra- però hem de recordar que tenim ja convivint amb nosaltres persones refugiades.
Tot i que, com segurament se sap, la concessió d’asil és de competència estatal i els reconeixements d’Estatut del Refugiat i de proteccions subsidiàries són escassos, entorn del 20% de les peticions. Això, sumat a les devolucions de persones que han presentat recurs contra la resolució sense esperar a que aquest es resolgui, mostren l’escàs compromís de l’Estat espanyol amb el dret d’asil i la vulneració dels drets de les persones sol·licitants de protecció internacional.
En aquest context, tampoc sabem com, quan i quantes persones arribaran a través del sistema de quotes a Catalunya per falta d’informació per part del govern de l’Estat que és qui està en contacte directe amb la Comissió Europea i fixa les quotes per comunitats autònomes. A 31 de desembre de 2015, només han arribat a tot l’Estat 12 (dotze) refugiats del contingent sirià que havia d’arribar via Comissió Europea.
Però els municipis no ens podem quedar aturats. És un tema prou seriós com per buscar la màxima transparència, comunicació i coordinació. I hem de preparar-nos i actuar, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, per ser municipis d’acollida amb condicions dignes, garantint els drets de les persones sol·licitants d’asil, amb projectes de coresponsabilitat i de convivència de futur.
Calen plans i actuacions estables, perquè aquesta no és una crisi temporal. Davant del creixement de les desigualtats socials a nivell mundial i dels conflictes pels recursos, les migracions seguiran creixent, i Europa - i tots els que en formem part - ens n’haurem de fer responsables. Aquí, allà i en el camí.
Aquí, amb l’acollida, una acollida que serà llarga i, en molts casos, definitiva; allà amb els programes de cooperació; i en el camí amb mesures per demanar asil en ambaixades i consolats, visats humanitaris i la protecció de les persones, perquè ningú mori al Mediterrani però tampoc perquè ningú sigui apallissat i retornat il·legalment a les portes de Ceuta i Melilla, on sistemàticament es viola el dret a la protecció internacional amb les “devolucions en calent”.
Les dades de l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats ens diuen que durant l’any 2015 han arribat més de 980.000 persones, és a dir, gairebé 1 milió de persones a Europa. És, sense dubte, una xifra impactant, com ho és la vida de cada una d’aquestes 980.000 persones.
Però aquesta dada no ens ha de fer oblidar les altres xifres i, sobretot, les altres persones. Els més de 51 milions que viuen fora de les seves llars a causa de la persecució, els conflictes armats, la violència o la violació dels drets humans; la gran majoria en camps de refugiats fora d’Europa, - com a refugiades o desplaçades internes -; i les que han mort creuant el Mediterrani, 3.716 el 2015, segons dades de les Nacions Unides, i possiblement n’hi ha moltes més que no coneixem.
D’on són aquestes persones que estan arribant? La majoria venen de Síria, però cal tenir en compte que representen el 49%. N’hi ha un 21% de l’Afganistan, un 8% de l’Iraq, un 4% d’Eritrea, un 2% del Pakistan, seguides de Nigèria, Somàlia, Gambia, Sudan i Mali.
És important tenir-ho present per trencar amb una imatge que pot arribar a semblar, des dels mitjans de comunicació, homogènia, quan es tracta d’un col·lectiu que és molt divers, amb diversos orígens i, per tant, amb diferents realitats, trajectòries i necessitats. I en el que hem de tenir en compte és que la majoria, un 58%, són homes, però hi ha també un 25% d’infants i un 17% de dones.
Aquesta és la fotografia, molt simplificada, dels refugiats que estan arribant ara Europa, - que encara no a casa nostra- però hem de recordar que tenim ja convivint amb nosaltres persones refugiades.
Tot i que, com segurament se sap, la concessió d’asil és de competència estatal i els reconeixements d’Estatut del Refugiat i de proteccions subsidiàries són escassos, entorn del 20% de les peticions. Això, sumat a les devolucions de persones que han presentat recurs contra la resolució sense esperar a que aquest es resolgui, mostren l’escàs compromís de l’Estat espanyol amb el dret d’asil i la vulneració dels drets de les persones sol·licitants de protecció internacional.
En aquest context, tampoc sabem com, quan i quantes persones arribaran a través del sistema de quotes a Catalunya per falta d’informació per part del govern de l’Estat que és qui està en contacte directe amb la Comissió Europea i fixa les quotes per comunitats autònomes. A 31 de desembre de 2015, només han arribat a tot l’Estat 12 (dotze) refugiats del contingent sirià que havia d’arribar via Comissió Europea.
Però els municipis no ens podem quedar aturats. És un tema prou seriós com per buscar la màxima transparència, comunicació i coordinació. I hem de preparar-nos i actuar, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, per ser municipis d’acollida amb condicions dignes, garantint els drets de les persones sol·licitants d’asil, amb projectes de coresponsabilitat i de convivència de futur.
Calen plans i actuacions estables, perquè aquesta no és una crisi temporal. Davant del creixement de les desigualtats socials a nivell mundial i dels conflictes pels recursos, les migracions seguiran creixent, i Europa - i tots els que en formem part - ens n’haurem de fer responsables. Aquí, allà i en el camí.
Aquí, amb l’acollida, una acollida que serà llarga i, en molts casos, definitiva; allà amb els programes de cooperació; i en el camí amb mesures per demanar asil en ambaixades i consolats, visats humanitaris i la protecció de les persones, perquè ningú mori al Mediterrani però tampoc perquè ningú sigui apallissat i retornat il·legalment a les portes de Ceuta i Melilla, on sistemàticament es viola el dret a la protecció internacional amb les “devolucions en calent”.