Quina decepció! No és que a Barcelona no ha sortit al carrer la majoria silenciosa i real de Catalunya, ni que a Madrid l’aglomeració de gent fent honors a un cabró (el de la legió quedi clar) ha estat menor que la d’altres anys. Res de tot això. La meva frustració és que aquest cop Berga, com a capital de la Catalunya profunda i fosca no ha rebut l’atenció merescuda dels mitjans estatals.
Aquest cop la grossa se la ha endut Badalona però em queda el consol de que podria haver tocat perfectament a la capital berguedana. Pel que jo sé, l’ajuntament de Berga ha comès la mateixa infàmia: obrir les portes el Día de la Fiesta Nacional però no sé per què aquesta vegada ha passat desapercebut. Potser si els grans mitjans de comunicació sabessin que vora una cinquantena d’ajuntaments porten anys fent-ho haguessin enfocat la notícia d’una altra manera. O potser hagués estat tot un oprobi fer treballar cinquanta jutges el Día de la Hispanidad.
Vist en perspectiva això no són més que quatre ratlles en el guió de la gran comèdia que ens toca viure en aquests temps per la nostra pertinença a Espanya. Les escenes principals d’aquesta comèdia, ara per ara, es representen a Madrid.
Tenim l’escena de la Gürtel on tothom dóna per fet i provat que el PP es va finançar a cop de comissió gràcies a personatges com Bárcenas i Correa ara indesitjables però que en el seu dia eren admirats i estimats i dels quals pocs rebutjaven el sobres que generosament repartien. Ara bé, sembla que és aquí on entra en joc aquella fiscalia que afina coses (previ pacte amb en Correa) posant la fi de les irregularitats en el 2004 tot coincidint amb l’arribada de Rajoy al capdavant del partit, com si el gran Mariano i cia. abans no haguessin posat els peus a l’edifici del carrer Gènova.
I què em dieu de l’escena del PSOE? Gràcies al president Mas es va posar de moda el Win-Win referint-se al fet de que les dues possibles solucions a un problema són beneficioses, doncs el partit socialista acaba de crear el concepte Fail-Fail. Si voten no a Rajoy malament i si s’abstenen pitjor. A última hora, quan en Pedro Sánchez semblava que treia el caràcter, i volia mantenir el No-es-No acaba com Juli Cèsar apunyalat per tots els simpatitzants del PP amb carnet del PSOE en una conxorxa o Susanato que no busca altra cosa que fer més gran encara la llegenda del gran Mariano alhora que protegir interessos segurament massa inconfessables com per compartir-los amb la militància.
I mentrestant a la Moncloa en Rajoy s’ho passa d’allò més bé i pensa que millor no fer res, que ja s’ho faran. L’oposició s’enfonsa sola, els mitjans es compren amb publicitat, dels catalans se n’ocupa el Constitucional i ell pot aprofitar per fer d’estadista internacional tot passejant amb Theresa May oferint el seu suport a la primera ministra britànica per mantenir la integritat territorial del Regne Unit davant la possibilitat del nou intent d’Escòcia d’independitzar-se, mentre el principal responsable de fer front al problema intern del secessionisme català, el ministre d’exteriors Margallo passeja com un boig per les ferreteries buscant un pal per penjar la bandera espanyola a Gibraltar.
No em direu que tot plegat no és divertit!
Aquest cop la grossa se la ha endut Badalona però em queda el consol de que podria haver tocat perfectament a la capital berguedana. Pel que jo sé, l’ajuntament de Berga ha comès la mateixa infàmia: obrir les portes el Día de la Fiesta Nacional però no sé per què aquesta vegada ha passat desapercebut. Potser si els grans mitjans de comunicació sabessin que vora una cinquantena d’ajuntaments porten anys fent-ho haguessin enfocat la notícia d’una altra manera. O potser hagués estat tot un oprobi fer treballar cinquanta jutges el Día de la Hispanidad.
Vist en perspectiva això no són més que quatre ratlles en el guió de la gran comèdia que ens toca viure en aquests temps per la nostra pertinença a Espanya. Les escenes principals d’aquesta comèdia, ara per ara, es representen a Madrid.
Tenim l’escena de la Gürtel on tothom dóna per fet i provat que el PP es va finançar a cop de comissió gràcies a personatges com Bárcenas i Correa ara indesitjables però que en el seu dia eren admirats i estimats i dels quals pocs rebutjaven el sobres que generosament repartien. Ara bé, sembla que és aquí on entra en joc aquella fiscalia que afina coses (previ pacte amb en Correa) posant la fi de les irregularitats en el 2004 tot coincidint amb l’arribada de Rajoy al capdavant del partit, com si el gran Mariano i cia. abans no haguessin posat els peus a l’edifici del carrer Gènova.
I què em dieu de l’escena del PSOE? Gràcies al president Mas es va posar de moda el Win-Win referint-se al fet de que les dues possibles solucions a un problema són beneficioses, doncs el partit socialista acaba de crear el concepte Fail-Fail. Si voten no a Rajoy malament i si s’abstenen pitjor. A última hora, quan en Pedro Sánchez semblava que treia el caràcter, i volia mantenir el No-es-No acaba com Juli Cèsar apunyalat per tots els simpatitzants del PP amb carnet del PSOE en una conxorxa o Susanato que no busca altra cosa que fer més gran encara la llegenda del gran Mariano alhora que protegir interessos segurament massa inconfessables com per compartir-los amb la militància.
I mentrestant a la Moncloa en Rajoy s’ho passa d’allò més bé i pensa que millor no fer res, que ja s’ho faran. L’oposició s’enfonsa sola, els mitjans es compren amb publicitat, dels catalans se n’ocupa el Constitucional i ell pot aprofitar per fer d’estadista internacional tot passejant amb Theresa May oferint el seu suport a la primera ministra britànica per mantenir la integritat territorial del Regne Unit davant la possibilitat del nou intent d’Escòcia d’independitzar-se, mentre el principal responsable de fer front al problema intern del secessionisme català, el ministre d’exteriors Margallo passeja com un boig per les ferreteries buscant un pal per penjar la bandera espanyola a Gibraltar.
No em direu que tot plegat no és divertit!