Curiosament sembla que la cosa va de processos. A Catalunya ja ho sabíem. El procés català, aquest que ens ha de dur a la independència, està provocant un cansament en la gent tant en el unionistes com en els mateixos independentistes i és que sembla que la cosa no s’acabi mai. S’acumulen els dies històrics (declaracions institucionals, votacions al Parlament, garrotades del Constitucional....) però no es veu una sortida clara a tot plegat.
El que ningú s’esperava era que també sobrevingués un procés espanyol amb la seva particular Ítaca, aquesta molt més propera i ben localitzada a la Moncloa. Després de dues eleccions i gairebé un any de negociacions que no porten enlloc, a hores d’ara no es pot descartar que des de Madrid el regal nadalenc d’aquest any sigui unes terceres eleccions.
El procés espanyol també està provocant un esgotament entre la gent del carrer, un cansament que inclou una gran dosi de vergonya ja que veuen com els mateixos polítics que criticaven, i fins i tot feien befa del procés català, ara són incapaços de treure l’entrellat d’una situació que s’allarga en el temps i que, de totes, totes, no és ni tant complexa ni tant elevada en el seu objectiu. Tot plegat no busca res més que un govern per la Moncloa i ni tan sols se li demana que duri els preceptius quatre anys.
Aquest procés espanyol es circumscriu als partits polítics espanyols i a les elits econòmiques ben posicionades a Madrid i als seus interessos. La societat civil espanyola (poc visible i encara menys organitzada) participa poc o gens més enllà de quan es cridada a votar o quan fastiguejada consumeix els productes informatius que els grans mitjans fabriquen a gust d’aquelles elits madrilenyes que sí intervenen del procés de manera activa. Només així s’entén que notables figures de la esquerra espanyola demanin a Pedro Sánchez que faciliti un govern de Rajoy. Val a dir que la majoria d’aquests il·lustres prohoms tenen molt bones relacions amb la gent de l’ÍBEX.
També la nostra classe política s’ho ha de fer mirar. I és que tot i ser només una peça del procés català, sembla que els polítics catalans comencen a ser més una part del problema que de la solució, o això és el que sembla després de la publicació del darrer CEO d’on es desprèn que, mentre els partidaris de la independència augmenten, la valoració dels polítics independentistes decreix. Potser aquesta dada hauria de ser tinguda en compte ara que estem a prop de les mobilitzacions de l’onze de setembre on sovintegen masses actors i personatges de la política.
Aquesta Diada que s’acosta es presenta reivindicativa i arriba amb un nou format. Com sempre sembla que el gen català, aquell tan nostrat que ens fa pensar que no ens en sortirem, està funcionant i em fa pensar que aquest any la cosa no anirà bé. Ja ha passat altres vegades. Molts vam dubtar que el format via catalana funcionés i al final va ser tot un èxit. Espero tornar a equivocar-me, però no tinc clar que el format proposat funcioni. Amb tot, la gent de l’Assemblea em mereix tot els respectes i han demostrat sobradament que d’aquestes coses hi entenen i molt.
Enguany es presenta una forma de mobilització descentralitzada i Berga ha estat escollida com a una de les quatre localitats on es concentraran els actes reivindicatius preparats per l’Assemblea Catalana per aquesta Diada. Com a berguedans ens hem de sentir orgullosos de que siguem considerats com a part representativa del que és la Catalunya actual.
Esperem que aquesta sigui una de les darreres mobilitzacions d’aquest procés perquè, tot plegat s’està fent molt llarg i sembla que per tothom.
El que ningú s’esperava era que també sobrevingués un procés espanyol amb la seva particular Ítaca, aquesta molt més propera i ben localitzada a la Moncloa. Després de dues eleccions i gairebé un any de negociacions que no porten enlloc, a hores d’ara no es pot descartar que des de Madrid el regal nadalenc d’aquest any sigui unes terceres eleccions.
El procés espanyol també està provocant un esgotament entre la gent del carrer, un cansament que inclou una gran dosi de vergonya ja que veuen com els mateixos polítics que criticaven, i fins i tot feien befa del procés català, ara són incapaços de treure l’entrellat d’una situació que s’allarga en el temps i que, de totes, totes, no és ni tant complexa ni tant elevada en el seu objectiu. Tot plegat no busca res més que un govern per la Moncloa i ni tan sols se li demana que duri els preceptius quatre anys.
Aquest procés espanyol es circumscriu als partits polítics espanyols i a les elits econòmiques ben posicionades a Madrid i als seus interessos. La societat civil espanyola (poc visible i encara menys organitzada) participa poc o gens més enllà de quan es cridada a votar o quan fastiguejada consumeix els productes informatius que els grans mitjans fabriquen a gust d’aquelles elits madrilenyes que sí intervenen del procés de manera activa. Només així s’entén que notables figures de la esquerra espanyola demanin a Pedro Sánchez que faciliti un govern de Rajoy. Val a dir que la majoria d’aquests il·lustres prohoms tenen molt bones relacions amb la gent de l’ÍBEX.
També la nostra classe política s’ho ha de fer mirar. I és que tot i ser només una peça del procés català, sembla que els polítics catalans comencen a ser més una part del problema que de la solució, o això és el que sembla després de la publicació del darrer CEO d’on es desprèn que, mentre els partidaris de la independència augmenten, la valoració dels polítics independentistes decreix. Potser aquesta dada hauria de ser tinguda en compte ara que estem a prop de les mobilitzacions de l’onze de setembre on sovintegen masses actors i personatges de la política.
Aquesta Diada que s’acosta es presenta reivindicativa i arriba amb un nou format. Com sempre sembla que el gen català, aquell tan nostrat que ens fa pensar que no ens en sortirem, està funcionant i em fa pensar que aquest any la cosa no anirà bé. Ja ha passat altres vegades. Molts vam dubtar que el format via catalana funcionés i al final va ser tot un èxit. Espero tornar a equivocar-me, però no tinc clar que el format proposat funcioni. Amb tot, la gent de l’Assemblea em mereix tot els respectes i han demostrat sobradament que d’aquestes coses hi entenen i molt.
Enguany es presenta una forma de mobilització descentralitzada i Berga ha estat escollida com a una de les quatre localitats on es concentraran els actes reivindicatius preparats per l’Assemblea Catalana per aquesta Diada. Com a berguedans ens hem de sentir orgullosos de que siguem considerats com a part representativa del que és la Catalunya actual.
Esperem que aquesta sigui una de les darreres mobilitzacions d’aquest procés perquè, tot plegat s’està fent molt llarg i sembla que per tothom.