Massa vegades els governs municipals es limiten a fer gestió del dia a dia i obliden -o no contemplen- pensar en gran. Fer-ho és necessari si es volen evitar molts problemes futurs. Cal previsió, anticipació, sentit comú i responsabilitat que ajudin a crear una complicitat entre el sector públic i privat, entre tots els representants polítics siguin del color que siguin i, també, entre les diferents generacions de ciutadans i els seus interessos i necessitats. És possible pensar en gran a Berga? Estem preparats per idear i implementar polítiques a mig i llarg termini? Ja us avanço que no seré jo qui donarà la resposta a aquestes preguntes, més enllà de l’opinió personal que en tinc al respecte, però sí que facilitaré un context a partir del qual cada lector pugui emetre’n una.
Estem arribant a finals d’any, aquell moment per excel·lència en què, tant en l’àmbit personal com professional, molta gent fa balanç i fixa propòsits per a l’any nou. No és això al que ara vull fer referència perquè ens limitaríem, novament, a una visió a curt termini. Pensar més enllà requereix, des del meu punt de vista, tenir clara una radiografia dels grans reptes i desafiaments als quals la ciutat (i la societat catalana en general) s’haurà d’enfrontar els propers anys, que permeti anticipar accions útils i efectives i que ajudi a minimitzar algunes conseqüències negatives.
De tots els reptes i desafiaments que se’ns presenten, m’atreviria a dir que els més rellevants són: les conseqüències de la incursió de la intel·ligència artificial en l’àmbit professional i en el mercat laboral, l’habitatge, la gestió i integració (sí, integració) dels nouvinguts, la crisi cultural i del sistema educatiu, l’augment d’inseguretat i d’actes delictius i, finalment, el perfil dels representants polítics i el paper dels partits. Tots aquests elements estan fortament relacionats entre ells i, pensar en gran, implica també pensar transversalment, d’una manera integral.
Tots sabem que la IA ha arribat per quedar-se, però encara no som plenament conscients del que arribarà a implicar. Em sorprèn com, de la mateixa manera que ha passat en el passat amb altres innovacions, la majoria de sectors abracen incondicionalment les virtuts i avantatges (que en té) de la IA, però no en contemplen les possibles conseqüències negatives. És inevitable que el seu ús i proliferació acabi fent prescindibles moltes feines i que, per tant, la naturalesa del mercat laboral canviï i pateixi un augment de l’atur estructural. Això es traduirà en una entrada gran i sobtada de persones que deixaran de tenir feina i que no seran fàcilment recol·locables a altres llocs de treball, perquè necessitaran molta formació en àmbits nous i desconeguts per a elles. Desconec si, en aquest àmbit, ja s’ha començat a fer un estudi colze a colze amb els empresaris de la comarca per preveure quins seran els llocs de treball més afectats del nostre entorn més proper i anticipar accions formatives. Si no és així, ja anem tard.
Sobre l’habitatge fa temps que se’n parla, però no s’està resolent res. Per una banda, hi ha el problema de la manca de parc d’habitatges disponibles, tant de lloguer com de compra, però per l’altra hi ha l’augment creixent del preu del mateix. Si aquest augment es devés només a la poca oferta, el repte seria més assequible. El problema és que la demanda va i anirà en augment, ja sigui per l’arribada de noves famílies o per l’increment de segones residències. Hem contemplat com aquest factor ha trinxat (i ho dic en honor a un dels seus plats típics) els pobles de la Cerdanya i està expulsant els autòctons, que no poden pagar el preu resultant d’aplicar la llei d’oferta i demanda. Per tant, sabem quines seran les conseqüències si ens limitem a ser espectadors. Volem ser una comarca ‘d’apàtrides’? Sabem que les competències municipals en matèria d’habitatge són poques i que la legislació europea empara el dret de qualsevol ciutadà de la Unió a adquirir un habitatge en igualtat de condicions, però l’administració pública i els propietaris privats poden buscar fórmules per primar l’accés a l’habitatge als residents locals i frenar l’especulació, en favor d’un bé comú irrefutable.
La crisi cultural i del sistema educatiu és un element molt preocupant. Més enllà dels despropòsits dels departaments d’educació de torn que s’han anat succeint, tenim el deure moral de rebel·lar-nos contra tot allò que suposi fomentar una societat desinformada, sense esperit crític ni inquietuds, mancada de consciència social i de sentiment de pertinença a una comunitat, desarrelada quant a tradicions, llengua i cultura pròpies. Si volem una societat implicada, activa, cívica i arrelada al territori cal teixir línies conjuntes, dinàmiques i estratègies entre tots els centres, amb unes polítiques culturals i de foment de les tradicions que les cohesioni. Potser seria el moment de reactivar el Consell Escolar Municipal i treballar conjuntament amb totes les AFA. Ens hi va la societat del futur.
Durant els darrers anys i sobretot mesos, hem vist com el degoteig de nouvinguts a la ciutat ha anat en augment. Aquesta arribada es pot considerar positiva o negativa segons qui l’analitzi i el propòsit amb el qual es faci. En cap cas la qualificaré de positiva o negativa, però tinc clar que, com a ciutat i comunitat, ens convé fer els possibles per facilitar tant com puguem la seva integració. Si volem que passin a ser ciutadans responsables, implicats i arrelats a Berga, cal que l’administració local treballi conjuntament, que sovint ja ho fa, amb totes les entitats i col·lectius implicats, però també cal que tingui més iniciativa i lideri alguns aspectes. Un simple manual d’acollida que qualsevol persona acabada d’arribar rebés, amb una atenció personalitzada, permetria començar amb bon peu. Si volem que els nouvinguts respectin i s’estimin Berga, expliquem-los i fem-los conèixer qui, què i com som i vivim. Facilitem el respecte mutu. La integració no és responsabilitat exclusiva seva, també és nostra (de l’administració pública i dels ciutadans particulars). Respecte al tema a vegades controvertit de les ajudes, cal un control més gran de la seva adjudicació per tal d’evitar duplicitats amb altres nivells administratius i assegurar, així, una distribució més equitativa de les mateixes. Però també podria tenir un efecte positiu per a la ciutat que aquestes requerissin contrapartides, un retorn a la societat que podria tenir diverses fórmules: hores de formació, serveis a la comunitat, col·laboració amb entitats, etc. D’aquesta manera, i igual que qualsevol treballador aporta hores de feina a canvi d’un sou, es dignificaria tant l’ajuda com la persona que la rep.
Quant a l’increment de la inseguretat, que és un fet generalitzat a tot Catalunya, el més important a tenir en compte és que és un tema relacionat amb el nivell de pobresa i no amb l’origen de les persones. Tots, absolutament tots els altres reptes no resolts hi inicideixen directament. Mentre no els resolem, la desigualtat anirà creixent i, en conseqüència, el nombre de persones amb un nivell de pobresa més elevat. Compte perquè els cants de les fórmules populistes que van arribant no solucionaran el problema. No ens calen venedors de fum. Ens cal sentit comú i sí, també apretar, ja que no està a les nostres mans, perquè la legislació sigui més estricta amb les accions delictives i amb la reincidència. Mentrestant, no podem fer res més que fer pinya, remar en la mateixa direcció (administració local, ciutadans i cossos de seguretat) amb línies d’actuació comunes i clares. Malauradament, no sempre es donen.
I el darrer gran repte, que no és pas menor, és el paper que partits polítics i representants han de jugar en tot aquest panorama. Necessitem gent preparada, capaç, que afronti aquests desafiaments amb sentit comú, amb visió de futur i, sobretot, amb poca fidelitat (que no lleialtat) al partit. Els que em coneixen saben que soc poc amant de les estructures de partit. Mai he entès com és possible que en ple segle XXI perdurin unes organitzacions tan poc democràtiques que cada vegada més demostren no ser operatives per donar resposta a les necessitats i voluntat dels ciutadans. Hi han de ser, sí, però per servir als ciutadans i no als interessos propis. Mentre hi hagi persones que viuen de la política i d’un partit, mentre no es limiti el temps d’exercici dels càrrecs públics, mentre no es regulin i es prohibeixin les portes giratòries, no aconseguirem tenir polítics de la talla que ens mereixem. I això, inevitablement, passa per una reforma del sistema electoral molt difícil d’aconseguir justament perquè són els propis partits qui l’haurien d’aprovar. Què necessitaríem? Doncs un sistema de llistes obertes on la gent pogués votar els millors perfils, la gent més preparada, siguin del partit que siguin. I ja, posats a demanar i aprofitant que s’acosta el dia, a la carta dels Reis hi posaria, també, la democràcia directa, on els ciutadans voten directament les decisions que els polítics proposen.
De moment, i vista l’envergadura dels reptes que ens esperen, em limitaré a desitjar-vos un Bon Nadal i un feliç Any Nou! Païu bé allò que mengeu aquests dies, que tots plegats tenim feina a fer. I no oblideu demanar a la vostra carta als Reis d’Orient molt sentit comú, que el necessitem.
