A vegades, hi ha debats (i problemes) que s’eternitzen. Interessos oposats fan que iniciatives que poden generar millores i salts endavant a la comarca quedin aparcades. Crec que totes i tots els qui vivim i ens estimem el Berguedà, volem que aquest miri i faci salts endavant, millori en serveis i oportunitats, i també en qualitat de vida. I segurament, la millor forma de reflexionar-hi és posant alguns exemples sobre la taula.
Situem-nos en el 2007. Es decideix que uns terrenys agrícoles, però ben situats prop de la C-16, han d’acollir el polígon d’activitats econòmiques més gran i modern del Berguedà. Segur que hi va haver els qui defensaven que calia continuar conreant els camps i pasturant el bestiar, però alhora es va decidir que calia l’aposta industrial. Més de 15 anys després, que no són pocs, té tots els elements per viure l’època inversora privada més potent i generadora de llocs de treball de l'última dècada a la comarca. Les cames haurien pogut fer figa i el projecte quedar en un calaix, però per sort va ser just el contrari. Un debat, posicions contraposades i una decisió final: es fa el polígon. Si volíem avançar, havíem de mirar endavant.
Situem-nos ara 10 anys més tard, a l'any 2017. A Bagà, les 31 alcaldies de la comarca decidíem unànimement que calia fer un pas endavant per preservar ambientalment el nostre territori i contribuir, de forma conscient, a reduir els residus que totes i tots generem. El món agafava aquesta tendència i el nostre abocador comarcal estava arribant al límit de capacitat. Hi havia els qui hi estaven a favor, també els qui ja llavors verbalitzaven que el projecte estava condemnat al fracàs. Amb encerts i també errors encara presents, el sistema va començar a caminar i la ciutadania ens hem anat adaptant al canvi: tenim la via pública més amable, sense contenidors. Només hem de baixar les escales per deixar les bosses de cada fracció i tenim un servei que, sense ser perfecte, funciona. I malgrat que indigni que el rebut pugi cada any, no és per decisió a la lleugera dels governants de torn, on m’incloc; és per garantir que el servei es presti i funcioni. Cal ser exigents amb les empreses que gestionen el servei perquè excel·leixi més cada dia, sense cap mena de dubte, i cal ser alhora conscients que fos en aquest model o en qualsevol altre i pels impostos (no locals) que graven aquest servei, el rebut no podrà reduir-se de cap de les maneres. Es pot fer més segons qui fa malament les coses pagui més o en funció del nombre de residents en un habitatge, segurament és el camí. Vam prendre una decisió i caldrà adaptar-la. Però si volem avançar, hem de mirar endavant.
I per últim, situem-nos al 2024. Estem immersos en una emergència climàtica de dimensions no del tot conegudes. Consumim cada cop més recursos, i alguns d’ells són finits. Davant aquesta realitat, s’han de posar sobre la taula debats que fa 50 anys no eren imaginables, però ara cal afrontar. Al Cap de Creus hauran de debatre si, per sostenir i contribuir a una energia més verda, validen un parc eòlic al mar. En múltiples municipis catalans han de debatre i validar si, per sostenir i contribuir a una energia més verda, autoritzen la construcció de camps fotovoltaics de grans dimensions. I al Berguedà, sumat també a l’anterior, se’ns planteja si volem acollir una central hidroelèctrica reversible. Només sortir l’anunci ja hi tenim els posicionaments contraris, potser sense haver ni tan sols escoltat el projecte en detall ni les seves afectacions al medi natural i a la vida de la ciutadania. Sense poder contrastar amb detall el projecte, negar-se en rotund és respectable, però no l'opció més desitjable. Perquè als recursos naturals finits li calen projectes innovadors, i qui sap si aquest ho és.
Moltes han estat les decisions del passat que s’han pres amb la clara voluntat de millorar el futur. I moltes més seran les que tindrem sobre la taula en els pròxims mesos i anys. Amb totes només hi ha una premissa clara: si volem avançar, cal mirar endavant.
