Aprofitant la ressaca de Sant Jordi, parlaré de literatura, encara que -avís previ- no sóc cap especialista, ni he llegit suficient com per considerar que tinc una opinió clarament formada. Però vull compartir una reflexió sobre personatges i obres literàries.
Exposaré una divisió, segurament poc acurada, de les obres literàries: quan una persona comença a escriure pot triar diferents camins. Hi ha obres on prevalen els mons de l'autor, més que no pas els personatges, que a vegades fins i tot perden la condició de subjecte (Borges, Cortázar, Calders, Kafka). En canvi, hi ha obres en les quals els personatges són estructurals, l'eix d'allò que realment succeeix (Mellvile, Mann, Murdoch, Rodoreda, Albert). I altres que juguen en terrenys intermedis (DeLillo, Bolaño, Baixauli).
En el cas dels qui trien el segon camí, la qualitat de l'obra recau de manera molt específica en la profunditat dels personatges. No parlo només de si, com ens explicaven a l'institut, són plans o rodons: es tracta de la capacitat per fer visibles els matisos, les misèries i les contradiccions humanes en un ser inventat. De manera que, en la lectura, ens confrontem amb nosaltres mateixos.
Aquest confrontar-se amb l'existència és precisament una de les claus per tal que l'experiència literària tingui sentit i valgui la pena.
Il·lustraré aquest aspecte a partir de dues lectures recents, a mode de crítica. Per una banda, L'amor fora de mapa, de Roc Casagran; per l'altra El dia del Watusi, de Francisco Casavella. Sé que no tenen res més a veure que el fet que les he llegit en un mateix lapse de temps. Però em serveixen per il·lustrar la qüestió dels personatges.
En totes dues, l'autor busca reflectir certa part de les seves experiències en un personatge, i usar-lo per a reflexionar sobre l'statu quo, la societat i la vida personal i íntima. Però quina és la diferència?
En la primera tenim un personatge que durant moltes pàgines es recrea en la seva melangia, i reitera una idea de la vida sustentada en dues relacions personals: el seu millor amic i la seva novia, en escriure i en el consum d'antidepressius de manera crònica.
Aquesta exposició, repetida diverses vegades, es queda surant en la superfície del personatge. No explora el dolor de la desesperació o de l'ansietat, ni la gelosia, ni tant sols esprem la por. La confrontació del personatge amb els dilemes de l'existència és, simplement, superficial.
En la segona, tenim un personatge que, a través de les vicissituds de la seva vida entre barris populars i els baixos fons, fa un retrat de la naturalesa humana que tots podem reconèixer en nosaltres. Alhora que de passada, repassa la història de Barcelona des del barraquisme dels 60 fins a l'època preolímpica, ensenyant el bo i millor de la corrupció, la mediocritat i la misèria humana. El gran mèrit de l'exercici de submarinisme en l'existència humana que fa Casavella és que que no es recrea en el malestar o la melangia, sinó que entoma el dolor fent tocs d'un humor bastant negre, que ajuda a respirar.
Efectivament es tracta de dues creacions literàries diferents, que busquen un objectiu similar, però l'aconsegueixen de manera molt desigual. Una fa pensar una mica, però acaba sent innòcua. L'altra és impossible que et deixi indiferent i provoca reflexions de manera irremeiable.
Iris Murdoch, novel·lista i filòsofa, deia que l'art, incloent la literatura, havia d'imitar la naturalesa. En el cas dels personatges, la seva capacitat per ser versemblants i per mostrar-nos la naturalesa humana amb tota la seva cruesa, és allò dóna a les novel·les una dimensió d'obra d'art.
Ara bé, com acostuma a passar, sovint les obres d'art no són precisament les més venudes ni les mes llegides. El cas aquí exposat en seria una mostra.
Una recomanació: llegiu i jutgeu amb el vostre criteri.
Exposaré una divisió, segurament poc acurada, de les obres literàries: quan una persona comença a escriure pot triar diferents camins. Hi ha obres on prevalen els mons de l'autor, més que no pas els personatges, que a vegades fins i tot perden la condició de subjecte (Borges, Cortázar, Calders, Kafka). En canvi, hi ha obres en les quals els personatges són estructurals, l'eix d'allò que realment succeeix (Mellvile, Mann, Murdoch, Rodoreda, Albert). I altres que juguen en terrenys intermedis (DeLillo, Bolaño, Baixauli).
En el cas dels qui trien el segon camí, la qualitat de l'obra recau de manera molt específica en la profunditat dels personatges. No parlo només de si, com ens explicaven a l'institut, són plans o rodons: es tracta de la capacitat per fer visibles els matisos, les misèries i les contradiccions humanes en un ser inventat. De manera que, en la lectura, ens confrontem amb nosaltres mateixos.
Aquest confrontar-se amb l'existència és precisament una de les claus per tal que l'experiència literària tingui sentit i valgui la pena.
Il·lustraré aquest aspecte a partir de dues lectures recents, a mode de crítica. Per una banda, L'amor fora de mapa, de Roc Casagran; per l'altra El dia del Watusi, de Francisco Casavella. Sé que no tenen res més a veure que el fet que les he llegit en un mateix lapse de temps. Però em serveixen per il·lustrar la qüestió dels personatges.
En totes dues, l'autor busca reflectir certa part de les seves experiències en un personatge, i usar-lo per a reflexionar sobre l'statu quo, la societat i la vida personal i íntima. Però quina és la diferència?
En la primera tenim un personatge que durant moltes pàgines es recrea en la seva melangia, i reitera una idea de la vida sustentada en dues relacions personals: el seu millor amic i la seva novia, en escriure i en el consum d'antidepressius de manera crònica.
Aquesta exposició, repetida diverses vegades, es queda surant en la superfície del personatge. No explora el dolor de la desesperació o de l'ansietat, ni la gelosia, ni tant sols esprem la por. La confrontació del personatge amb els dilemes de l'existència és, simplement, superficial.
En la segona, tenim un personatge que, a través de les vicissituds de la seva vida entre barris populars i els baixos fons, fa un retrat de la naturalesa humana que tots podem reconèixer en nosaltres. Alhora que de passada, repassa la història de Barcelona des del barraquisme dels 60 fins a l'època preolímpica, ensenyant el bo i millor de la corrupció, la mediocritat i la misèria humana. El gran mèrit de l'exercici de submarinisme en l'existència humana que fa Casavella és que que no es recrea en el malestar o la melangia, sinó que entoma el dolor fent tocs d'un humor bastant negre, que ajuda a respirar.
Efectivament es tracta de dues creacions literàries diferents, que busquen un objectiu similar, però l'aconsegueixen de manera molt desigual. Una fa pensar una mica, però acaba sent innòcua. L'altra és impossible que et deixi indiferent i provoca reflexions de manera irremeiable.
Iris Murdoch, novel·lista i filòsofa, deia que l'art, incloent la literatura, havia d'imitar la naturalesa. En el cas dels personatges, la seva capacitat per ser versemblants i per mostrar-nos la naturalesa humana amb tota la seva cruesa, és allò dóna a les novel·les una dimensió d'obra d'art.
Ara bé, com acostuma a passar, sovint les obres d'art no són precisament les més venudes ni les mes llegides. El cas aquí exposat en seria una mostra.
Una recomanació: llegiu i jutgeu amb el vostre criteri.