Després de la publicació de l'últim àlbum, Hackney Diamonds (2023) i l'inici de la gira el 28 d'abril passat a Houston, que els portarà a 16 ciutats dels Estats Units i Canadà, els Rolling Stones s'han convertit en la banda de rock més longeva, superant la marca de 60 anys d'existència. La majoria de la gent coneix els dos compositors i estrelles de la banda, el cantant Mick Jagger i el guitarrista Keith Richards (tots dos de 80 anys), amb el pseudònim de "The Glimmer Twins". També hi ha Ronnie Wood (el passat 1 de juny va fer 77 anys), que no hi era quan es van fundar els Stones l'any 1962, però que es va incorporar com a guitarrista el 1976. Dos dels membres fundadors van morir, Brian Jones, guitarrista i multiinstrumentista amb 27 anys al 1969, i el bateria Charlie Watts, que va morir amb 80 anys el 2021. Després alguns músics han anat i vingut, com el teclista Ian Stewart, alies "Stu", que al principi va ser membre oficial de Rolling Stones (considerat com el sisè Stone) però després es convertiria en music de sessió habitual, va morir el 1985 a l'edat de 47 anys, també el guitarrista Mick Taylor, que va estar cinc anys a la banda i el baixista Bill Wyman, un cofundador que va estar 31 anys amb els Stones. En certa manera, la formació de la banda no ha estat tan important per als Stones, sempre ha tingut més a veure amb l'actitud general. "Perquè quan surten el Stones, no importa quanta gent toca i qui fa què, quan surt aquest so, et colpeja la cara i t'atrapa", va dir Richards a la revista Rolling Stone el 1981.
Sembla mentida, però ja fa cinc dècades de l'entrada de Ronnie Wood als Rolling Stones. Ronnie ha sigut un Stone més del quàdruple de temps del que la banda portava en actiu quan s'hi va incorporar. Quan Mick Taylor va abandonar els Stones a finals de 1974 el lloc de guitarra solista va quedar vacant i la banda va fer servir les sessions per al seu pròxim àlbum, l'infravalorat Black & Blue (1976), com una espècie d'audició pública per a cobrir la plaça. Els guitarristes que van participar en el disc van ser els nord-americans Harvey Mandel i Wayne Perkins, i Ronnie Wood, vell amic dels Rolling Stones des de l'època en què militava a The Birds, una altra de les grans bandes pioneres del rhythm & blues britànic de principis dels seixanta, sempre va ser l'opció preferida de Mick Jagger i Keith Richards, que no concebien la presència d'un membre no britànic a la banda, però, tot i que Ronnie va acompanyar als Stones en la seva gira nord-americana de 1975, ho va fer com a guitarrista convidat. No seria fins a finals d'aquell mateix any, quan la ruptura dels Faces es va fer oficial, que Ron Wood va ser anunciat com a membre oficial dels Rolling Stones, però, des del punt de vista monetari, continuaria sent un empleat assalariat de la banda. Per les reticències econòmiques de Mick Jagger d'incloure'l de ple dret va caldre esperar fins a 1993 quan va marxar Bill Wyman, no va ser fins aleshores que també va començar a participar dels guanys. Tot i malgrat els molts anys que porten junts, Ronnie continua sent el "nou".
No li devia ser un procés fàcil per a Ronnie, ocupar el lloc del carismàtic Brian Jones i el virtuós Mick Taylor, a més de trobar el lloc entre els dos enormes egos de Jagger i Richards, la relació dels quals en aquells moments era complicada. Tot i això, Ronnie va demostrar ser precisament el que necessitava la banda, un tio d'equip, content amb un paper secundari respecte al dels dos líders. Mick Jagger i Keith Richards van deixar ben clar a Ronnie quin seria el seu lloc dins de la banda des del principi, apropiant-se l'autoria de la seva contribució a l'àlbum Black & Blue, la reggae Hey Negrita, que va aparèixer en els crèdits del disc com "Jagger/Richards (inspiration by Ron Wood)". Però Ronnie va saber acceptar aquest rol perfectament i a més, amb el seu caràcter despreocupat i bon jan, va ajudar a suavitzar les tensions dins de la banda, fent que les relacions personals entre tots els seus membres milloressin considerablement. La seva incorporació a la banda, per tant, es pot interpretar com una de les grans claus de la longevitat dels Rolling Stones.
Des del punt de vista tècnic, Mick Taylor és considerant com el millor guitarrista que han tingut els Stones i qui va guiar a la banda al seu zenit musical, mentre que Ronnie té un estil més proper a Keith Richards, la qual cosa fa que sigui difícil distingir a tots dos en els solos de guitarra. Això no exclou que Ronnie sigui el protagonista d'alguns moments brillants, però segurament va lluir més com a guitarra solista en els Faces, mentre que en els Stones es va concentrar més en el mur rítmic que forma al costat de Richards, convertint-se en la senya d'identitat de la banda. El que està clar és que Ron Wood s'ha convertit en un personatge fonamental en els Stones, algú tan crucial per a entendre la particular idiosincràsia de la banda més gran del món, com Charlie Watts o els mateixos Jagger i Richards. Ron Wood va ajudar a apartar a la banda de la "foscor" personal i musical de finals dels 60 i la primera meitat dels 70. Aquesta va ser una "foscor" fascinant que va donar com a resultat els millors àlbums i els millors moments de la seva carrera i part de la millor música de la història del rock and roll. Amb la incorporació de Ronnie els Stones van començar a deixar enrere aquesta turbulenta "foscor" per a convertir-se cada vegada més en una banda festiva i informal. Potser no és el camí favorit de molts fans, però és a això a què hem d'agrair que en ple 2024 puguem continuar gaudint dels Rolling Stones, alguna cosa que ni el més sonat hagués imaginat fa 60 anys.
Però, què hagués pogut passar si l'escollit no hagués estat Ron Wood? Hi va haver diverses vegades durant la carrera dels Rolling Stones en què la banda necessitava un nou membre per tirar endavant. I aquesta no sempre és una decisió fàcil quan legions de fans estan mirant. Ser acceptat a la banda de rock 'n' roll més gran del món és ni més ni menys que un èxit monumental. La marxa de Mick Taylor el 1974 va motivar la recerca de guitarrista més intensa de la carrera dels Stones, allargant-se gairebé un any fins que la incorporació de Ronnie Wood es va fer oficial a finals de 1975. Van ser molts els músics il·lustres que es van posar sobre la taula, des de Peter Frampton (aleshores a Humble Pie) passant per Wayne Perkins, Shuggie Otis, Harvey Mandel o el líder de Mountain, Leslie West (amb qui en aquell moment Mick Jagger estava col·laborant en el seu disc en solitari, The Great Fatsby (1975) i li va proposar de fer una visita a Keith Richards a Ville Nellcôte, el seu quarter general del sud de França, però el guitarrista no va arribar a reunir el valor per presentar-se). Aquí veurem alguns il·lustres guitarristes que en algun moment van ser considerats per a convertir-se en el cinquè Stone i que haurien pogut canviar les seves vides per sempre.
Harvey Mandel
Segons recordava Harvey Mandel de la mítica banda nord-americana de blues rock, Canned Heat, un dia al matí va rebre una trucada de Mick Jagger convidant-lo a Múnic a tocar en algunes cançons. Va sorgir la idea que Mandel s'unís a la banda, "Però hi va haver gran una discussió a l'estudi", va explicar l'any 2017. Sembla que Keith Richards volia que la banda continués sent totalment anglesa. Però Mandel va acabar contribuint en els temes, Hot Stuff i Memory Motel de l'àlbum Black And Blue (1976).
Wayne Perkins
"Si Wayne Perkins hagués nascut el 1951 a Birmingham, Anglaterra, en comptes de Birmingham, Alabama, podria haver-se convertit en un Rolling Stone. Tot i això va estar molt a prop", va escriure Richards a Life, les seves memòries del 2010. "Era un músic encantador, del mateix estil que Mick Taylor, molt melòdic, interpretava genial". Wayne Perkins va deixar alguns dels millors solos de guitarra post-Taylor dels Stones en temes com Hand Of Fate o Worried About You. Segons Keith Richards, a la banda li agradava Perkins, però igual que li passava a Harvey Mandel, el fet de ser nord-americà li va impedir unir-se a la banda anglesa.
Ry Cooder
Ry Cooder va ser un dels primers noms que van passar pel cap de Jagger i Richards quan l'erràtic comportament de Brian Jones va començar a deixar clar que caldria buscar-li un substitut allà per 1968. Hi va haver un temps en què Ry Cooder va ser un Rolling Stone honorari, substituint a Brian Jones durant els seus últims anys, el de Los Angeles havia tocat la mandolina en el tema Factory Girl de l'àlbum Beggars Banquet (1968) i va ser un habitual en les sessions de l'àlbum Let It Bleed (1969), provocant la ira de Keith Richards, que va arribar a abandonar l'estudi indignat pel rol cada vegada més prominent de Cooder en la música. Les jams que Mick Jagger, Bill Wyman, Charlie Watts, Cooder i el pianista Nicky Hopkins van gravar esperant que li passés l'emprenyada i tornés, van aparèixer al disc Jammin' With Edward (1972). No queda clar si aquestes sessions van servir o no com a audicions per a Ry Cooder, "Els Rolling Stones em van portar a Anglaterra amb pretextos totalment falsos", va dir a la revista Rolling Stone el 1970. "No estaven tocant bé i només feien ximpleries a l'estudi". Més endavant, Richards va dir que Cooder el va introduir al seu mètode preferit de tocar amb afinació oberta de sol major amb cinc cordes. Malgrat que la seva mala relació és indubtable que Ry va ser una influència clau perquè Keith desenvolupés el seu clàssic estil d'afinacions obertes per aquella època i, Ry Cooder sempre ha reclamat la seva coautoria del clàssic Honky Tonk Women, engendrat durant aquestes mateixes sessions, tot i que la dupla Jagger/Richards, poc amiga d'incloure a tercers en els seus crèdits de composició, mai ho ha reconegut. Així i tot, el de Los Angeles va continuar col·laborant amb els Stones en diverses ocasions (allà està, per exemple, el seu espectacular slide de guitarra en el tema Sister Morphine, de l'àlbum Sticky Fingers de 1971) i els va tornar el cop assegurant públicament que no va unir-se a la banda perquè era massa alt i Jagger i Richards haguessin semblat molt baixets al seu costat a l'escenari. Jo crec que tenia el mateix "problema" que Harvey Mandel i Wayne Perkins, que Cooder no era britànic.
Michael Schenker
Potser, vist en perspectiva, avui en dia sembli surrealista, però el futur "guitar hero" del hard rock va ser un altre dels noms que es van posar sobre la taula per substituir a Brian Jones als Rolling Stones. L'alemany va arribar a Londres per a unir-se a la banda de hard rock britànica, UFO, procedent de la banda alemanya Scorpions, pels voltants de les mateixes dates que els Stones començaven a plantejar-se seriosament la necessitat d'incorporar un nou guitarra solista a les seves files i pel que sembla va rebre una trucada telefònica de l'oficina dels Stones convidant-lo a presentar-se a una audició. Però el jove Michael no va arribar a anar a la prova perquè, segons va explicar en una entrevista dècades més tard, els Stones li feien por des que, sent un adolescent, va veure una foto d'ells buscant-se polls els uns als altres en una revista alemanya, "Estava espantat. Tenia 17 anys i estava en un altre país del qual en prou feines coneixia l'idioma, i amb tota la imatge que existia al voltant dels Stones tenia por que fos perillós entrar en el seu entorn. Em vaig posar molt nerviós i mai vaig arribar a tornar la trucada". Algú s'imagina a Schenker amb la seva Flying V fent solos frenètics en els canvis de ritme de You Can't Always Get What You Want, a Can't You Hear Me Knocking o a la country Dead Flowers?
Rory Gallagher
Un dels noms més sorprenents que van arribar a plantejar-se per a substituir a Taylor va ser el de Rory Gallagher. Rory era un dels millors guitarristes de blues rock de la seva època. L'irlandès fins i tot va passar uns dies a Rotterdam a mitjan 1975 participant en assajos amb Mick Jagger, Charlie Watts i Bill Wyman, però després de dies esperant que Keith Richards es dignés a aparèixer, Rory va perdre la paciència, va fer les maletes i va marxar perquè tenia contractada una gira, cosa que va provocar la ira dels Stones, esborrant-lo de la seva llista de possibles guitarristes. El mànager dels Stones en aquell moment, Marshall Chess, fins i tot li va dir a Rory Gallagher, "Sabia que eres l'home adequat per a la feina". Però Rory va continuar amb la seva carrera en solitari. Probablement va ser una bona decisió per part de Rory, que en els Stones hagués estat reduït al rol de secundari, malgastant el seu talent com a cantant, frontman o compositor.
Jeff Beck
Malgrat la gran desfilada de guitarristes que va tenir lloc al llarg de 1975, la primera opció de Jagger i Richards per a cobrir la baixa de Taylor (al marge de Ronnie Wood, que en primera instància va rebutjar l'oferta pel seu compromís amb els Faces) va ser Jeff Beck, que irònicament havia tocat al costat de Ronnie Wood en el Jeff Beck Group original a finals dels 60. Vell amic dels Rolling Stones des dels temps de l'escena blues de Londres de principis dels 60, el virtuós va ser el primer candidat a presentar-se als assajos de Rotterdam a principis de 1975 amb el supòsit que només estava ajudant en algunes cançons, però va resultar que els Stones li estaven fent una audició. En aquell temps, Jeff Beck estava en la seva època de gran experimentació amb el jazz fusió i venia de gravar el seu àlbum instrumental clàssic, Blow By Blow (1974) i de col·laborar amb músics de gran prestigi, amb la qual cosa, les jams dels Stones se li quedaven un pèl curtes. En paraules del mateix Jeff Beck, "Després de tres hores només havíem tocat tres acords i jo necessito una mica més". Això, unit a la coneguda impuntualitat i informalitat dels Stones en general i Keith Richards particular, que no solia arribar amb menys de dues hores de retard als assajos, va fer que Jeff Beck s'ho pensés dues vegades. Jeff Beck sabia que per molt divertida que sonés la idea de ser un Rolling Stone, no hi encaixava, "No crec que hagués durat, musicalment no crec que estiguéssim en el mateix camí", va dir més tard a la BBC. Va escriure una nota que deia, "Hi ha hagut un error", la va tirar per sota de la porta de l'habitació d'hotel del pianista Ian Stewart, sisè Stone a l'ombra i resignada mainadera de la banda fins a la seva tràgica mort el 1985, i va marxar per potes.
Eric Clapton
Per descomptat que sempre hi ha una perspectiva pitjor a totes les altres i és que, en termes de 1975, algú s'imagina que Eric Clapton (i Clapton és Déu) s'hagués convertit en el guitarrista dels Rolling Stones? Només de pensar-ho et venen les imatges de Jagger, Richards i companyia sortint a tocar vestits d'Armani i trucant a Phil Collins per a fer els arranjaments en els seus temes. Existeix una excel·lent versió del Brown Sugar gravada durant la festa d'aniversari de Keith Richards i Bobby Keys el desembre de 1970 amb Eric Clapton aportant un descomunal slide de guitarra que circula per Internet i finalment s'ha inclòs en l'última reedició de l'àlbum Sticky Fingers (1971), però el Clapton que va voler unir-se als Stones no era el de 1970 sinó el de 1975, fresc de la clínica de desintoxicació i ja immers en el camí cap a la comercialitat. En una entrevista amb la revista Mojo fa uns anys, Keith Richards va declarar que, després de la deserció de Mick Taylor, Eric Clapton estava, "Desesperat per unir-se als Stones" però mai es va atrevir a dir-li-ho. En aquesta mateixa entrevista, Richards va concloure que, amb la perspectiva del temps, creu que la covardia de Clapton va ser una cosa bona perquè, "Si existeix un tio al món més vago que jo, aquest és Eric Clapton".
Peter Frampton
Un altre possible substitut de Mick Taylor va ser Peter Frampton, un suggeriment que, segons Frampton provenia de Bill Wyman i Charlie Watts. Frampton no va ser escollit, però es va assegurar la fama mundial amb l’àlbum, Frampton Comes Alive! (1976). Poc després, Frampton es va trobar amb Mick Jagger als Electric Lady Studios de Nova York, va confirmar-li que estava a la llista, però "sabíem que estaves a punt de fer el que acabes de fer".
Steve Marriott
Steve Marriott, el company de Peter Frampton a la banda Humble Pie, també va ser considerat per als Stones, però no tothom hi estava d’acord, Steve Marriott era un gran guitarrista i un excel·lent cantant. Mick Jagger, per exemple, no volia perdre el seu status de cantant principal de la banda. “Keith Richards volia que entrés, però era impossible que Mick Jagger l’acceptés quan Steve obrís la boca”, recordava la dona de Marriott, Pam, a la biografia del seu marit, Steve Marriott: All Too Beautiful. "Mick Jagger sabia que Steve mai es quedaria en un segon pla".
Nils Lofgren
En el moment que Nils Lofgren va saber que Mick Taylor havia deixat els Stones, va anar per feina. Segons Lofgren, es va posar en contacte amb Ronnie Wood, que li va dir que no s'uniria als Stones, però que havia donat el nom de Lofgren a Jagger i Richards. "Truco i, efectivament Keith contesta", recordava Nils Lofgren a la revista Mojo el 2023. “Sí, en Ronnie em va parlar de tu... reunirem la banda a Ginebra i farem que vinguin un munt de guitarristes. Seràs benvingut. Per descomptat, poc després, en Ronnie es va adonar que havia d’acceptar i ho va fer".
Andy Summers
Evidentment, Andy Summers no estava a Police quan el seu nom va aparèixer com a possible substitut de Mick Taylor, però s'estava forjant la seva reputació com a guitarrista. A Summers no se li va oferir el lloc de Taylor, així que va posar tot el que tenia en una nova banda. "Ho vaig tirar tot per la borda quan em vaig unir a Police, que no tenia absolutament cap futur, només pur instint". I ho va endevinar.
Mick Ronson
Mick Ronson va ser el guitarrista de molts artistes de renom, principalment de David Bowie, passant per Bob Dylan i fins a Elton John. No està exactament clar si va entrar a la llista de candidats dels Stones, però el rumor que va córrer, és que va sonar el seu nom.