Hi ha coses que estan més enllà, molt més enllà de consideracions i valoracions qualitatives. Això ho vas aprenent amb l'edat. Primer t'agraden coses sense importar-te res més, sense donar valor a res que no sigui el gust que et produeix. Quan ets petit, per exemple, no files prim, t'agraden totes les sèries de dibuixos, les llaminadures, les joguines i els cantants i grups infantils de música.
Al cap d'uns anys, quan et penses que estàs descobrint el món i les veritats de la vida, t'adones que allò ja està passat de moda. Que ara el que toca és una altra cosa, suposadament més seriosa, més cool. I quan creixes una mica més, i ja ets adult, és possible que et vinguin ganes de pensar en allò que tant t'agradava de petit i t'envaeixi la nostàlgia i vulguis recuperar-ho. I quan et passi això, segur que hi haurà algun pesat que et dirà que ets un nostàlgic de merda, que no serveix de res mirar enrere i que segur que allò que t'agradava de petit havies fet bé d'oblidar-ho.
Pensava en això l'altre dia quan em vaig assabentar de la mort de Camilo Sesto. No és que mai hagi sentit una passió desmesurada per aquest cantant valencià de hits estridents, històries d'amor al límit i veu operística. Passió desmesurada no, plaer ballable i memòria del passat sí. Hi ha coses, vivències, gustos, records que se't queden a dins i t'és igual si entren dins dels cànons establerts o no. T'importa un rave. Hi ha molta, moltíssima gent, per la qual les cançons de Camilo Sesto, i ell com a personatge, formen part de la seva formació sentimental, musical i fins i tot estètica. El seu Vivir así es morir de amor sona encara avui constantment a les discoteques. I quan sona segur que s'esdevé una actitud especial, una forma de ballar, una mirada retrospectiva a allò que ens ha passat algun cop a la vida.
Hi ha molts, moltíssims, llestos que això senzillament ho menyspreen, amb gest altiu decideixen que Camilo Sesto era un hortera, un sonat, carn de revista del cor, representant de l'Espanya canyí, de la cultura popular més casposa. Llestos que no saben res. El dia següent a la seva mort, al Twitter –sempre imprescindible- @arxiuTV3CR recuperava una entrevista que el 1998 Andreu Buenafuente li va fer a Sesto al seu Sense títol.
Una entrevista divertidíssima, feta quan Sesto va decidir tornar a l'arena pública, amb un disc delirant i unes cançons triplement delirants. Veure'l entrar al plató amb els acords de Jesucrist Superstar sonant, un ase obrint camí i tothom entusiasmat em va semblar un gran instant televisiu. Avui, si algun programa de TV3 fes això se li tirarien a sobre de manera implacable. En temps del tietisme desbocat aquesta mena de llicències poètiques estan proscrites. Va ser un plaer recuperar aquest esqueix de la que segurament sigui la millor època televisiva que ha tingut mai Buenafuente, la més madura i creativa, la més inspirada.
Em permeto deixar anar un consell per si algú té a bé tenir-lo en compte. Mai renegueu d'allò que us ha agradat. És possible que, en efecte, sigui espantós i que el judici inexorable del temps ho col·loqui allà on es mereix. Sabreu detectar-ho, sens dubte, per això existeix el criteri, el sentit crític, el bagatge, la maduresa. Per anar alimentant-te amb viandes de tota mena, com animal omnívor.
