Aquest dilluns, la Fundació Irla presentarà el llibre Estat Català (1922-1931). De Prats de Molló a la Generalitat, en un acte amb el president d’ERC, Oriol Junqueras; Raül Romeva, president de la Fundació, i l’historiador Joan Esculies, autor de l’obra. Es tracta d’un estudi aprofundit, la recerca més completa sobre el partit fundat per Francesc Macià, que va confluir i dissoldre’s en el procés de constitució d’Esquerra Republicana de Catalunya el març del 1931.
La recerca aporta molta informació sobre Estat Català (EC) i la seva activitat en aquells anys, el seu naixement i la seva reestructuració a l’exili, al qual es van veure abocats Macià i els seus partidaris a partir dels etembre del 1923, quan el cop d’estat del general Primo de Rivera va posar fi a les garanties constitucionals i instaurà una dictadura militar. L’estratègia inicial d’EC de muscular-se com a partit al territori amb l’objectiu de constituir un dia un parlament revolucionari va capgirar. Macià va començar a pensar en una estratègia insurreccional i paramilitar.
El llibre d’Esculies aprofundeix en el que va ser el projecte d’invasió de Prats de Molló. Aporta alguns capítols que són una joia historiogràfica, com una fitxa biogràfica de cadascun dels 95 conjurats catalans de Prats de Molló i també una fitxa dels italians que van formar part d’aquell exèrcit patriòtic que volia alliberar Catalunya. Tots ells foren detinguts per la policia francesa el novembre del 1926. Eren només 95 d’entre una militància d’EC que, pel fons Macià consultat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, podria estar a prop de les 2.000 persones.
- Un grup dels conjurats catalans i italians de Prats de Molló.
- Fons Joan Alavedra (ANC).
El llegat d’Estat Català, com recorda Joan Esculies a l’epíleg, és molt cobejat. El que és cert és que EC es va dissoldre el març del 1931 dins de la nova ERC. Una majoria dels 95 de Prats de Molló van seguir Macià en el seu pas a Esquerra. Això malgrat que entorn els Jaume Aiguader i Ventura i Gassol, companys de Macià en la seva fundació, va perviure l’ideal d’EC com una de les diverses ànimes d’Esquerra.
Des de ben aviat, molts volgueren capitalitzar-ne el nom. Per això, figures de la branca més radical del separatisme com Josep Dencàs i Miquel Badia van anomenar la branca jove d’ERC com a JEREC (Joventut d’Esquerra Republicana Estat Català). Jaume Compte va fundar un Estat Català-Partit Proletari, d’influència marxista, que va obtenir 114 vots a les eleccions del 1932.
La primavera de 1936, Dencàs va fundar-ne una altra versió, per oposició a la política de Companys, un partit que va malviure a l’exili fins als 60. Finalment, Josep Planxart, que havia militat al partit de Dencàs, va crear un nou EC, que és el que encara perviu, enmig de plets judicials i escissions diverses. Però aquesta ja és tot una altra història. Però el llegat simbòlic de l'Estat Català de Macià va confluir en l'Esquerra creada el 1931.
