Don Letts: «Al segle XXI hi ha tant de tot, que res no acaba tenint significat»

Si el punk fos una rentadora, Don Letts es trobaria levitant al bell mig del tambor veient com es centrifuguen les crestes i el cuir, mentre afegeix a la bugada una mica de pols jamaicana. Aquest londinenc d'arrels caribenyes tenia 20 anys el 1976 i aquests dies és a Barcelona per explicar què hi feia i moltes altres coses, perquè al llarg d'aquests quaranta anys Letts ha esdevingut un divulgador indomable.

Director de tots els videoclips de The Clash o dels del seu propi grup amb el guitarrista de London Calling, Big Audio Dynamite, documentalista incansable, DJ capaç de mesclar punk i reggae en una mateixa sessió i figura que ha estat allà des del principi. Des de fa uns anys també té un programa a la BBC Radio on, diu, no li agrada gens posar-se nostàlgic. L’In-Edit l'ha convidat per celebrar l'aniversari del punk com més li agrada: parlant de música. El dilluns al migdia a l'Hotel Pulitzer, Letts sonava així:

- Com ocupa els seus dies últimament?

- Bàsicament, la meva vida és la mateixa de sempre: faig un programa de ràdio, rodo històries i faig de DJ. Així és com se suposa que sobrevisc. 

- Vostè, que has vist néixer, créixer i morir subcultures de ben a prop, creu que el fet que s'institucionalitzin i la societat les acabi acceptant és un procés natural? 

- Les subcultures sempre comencen a les arrels urbanes i s'acaben afegint al mainstream, a Anglaterra el cicle passava i segueix passant perquè les coses tenen un final. Però és per aquest procés natural que la gent jove continua necessitant trobar noves veus. Totes les tribus que teníem a Anglaterra (teddy boys, skinheads, mods, punks, soul boys) apareixien perquè cada cop que es feien populars la següent generació provava de recuperar i redefinir la seva veu. Ara bé, des de l’entrada del segle XXI, al meu país això s'ha aturat, ja no tenim aquell estil que condueixi el moviment contracultural.
 
- Creu que actualment és molt difícil trobar en la música nous fonaments que remoguin els cànons establerts?

- Avui és molt difícil trobar l’esperit punk en la música. I quan dic esperit no em refereixo a guitarres ràpides i a tot volum, perquè hi ha d'altres maneres de fer punk. Per exemple, penso en FKA Twigs, un grup que trobo molt interessant i que mai no seria considerat punk, però que per mi ho és. De totes maneres, aquesta energia transgressora s’ha de saber trobar en altres llocs. De fet, la música hauria de ser l’últim lloc on anar-la a buscar perquè és molt difícil ser punk amb els formats que trobem actualment.

- Entenc que internet juga un paper important en tot plegat. Un gran exemple del que diu és la nul·la capacitat de penetració que tenen els videoclips actualment. Amb tants grups, els vídeos s'han convertit únicament en una arma publicitària tan comuna que acaba saturant al públic. Creu que els vídeos musicals tenen tan potencial com abans? 

- Sempre dic que al segle XXI hi ha tant de tot que res no acaba tenint significat i crec que això és un gran problema. No et dic que en aquest gran catàleg de bandes i videoclips no hi hagi moments de genialitat ni coses bones, però si que molt d'aquest talent es perd entre el munt d'escombraries que l'envolta. Un dels luxes més perillosos d'aquest nou segle és l'espai, només fent saber a la gent que existeixes ja estàs creant un problema.

- La llibertat i el lloc per expressar-te els tens assegurats. Ara bé, ningú et garanteix que el que fas tingui la més mínima rellevància.

- Per això el meu únic consell és que si tu vols crear alguna cosa t'has d'assegurar que valgui la pena, que no sigui només ego i maquillatge perquè no n'hi ha prou amb això.

- En la música l'estètica sempre guanya al missatge?

- Si, perquè és més fàcil. Sense saber exactament què passa aquí et puc dir que a Londres gran part dels joves busquen escapar de la situació política que els asfixia. Al final tot remet a l'escapisme de manera que no és d'estranyar que l'art d'avui sigui tan tou, perquè ningú es vol confrontar amb la realitat. El missatge musical que transmet Anglaterra des de l'entrada al nou segle té un únic nom: nostàlgia. Ara celebrem els quaranta anys del punk, per què en seguim parlant? Per què no ha passat res des de llavors?

- Creu que és l'últim gran moviment transformador?

- Si, perquè hi poden haver nous estils musicals, però no hi ha noves escoles de pensament, no hi ha grans canvis culturals en el nou segle i una petita part de la culpa la tenen les aspiracions de la gent jove. Quan vaig introduir-me al món de la música tot era molt anti-stablishment ara, en canvi, molta gent es posa a tocar per formar part de l'stablishment.
 
- Relacionant temes, veig que aquestes noves aspiracions potser es deuen a l'entrada massiva de marques al sector musical: patrocinadors de grans o petits esdeveniments, mecenes de propostes artístiques... com valora aquesta connexió?

- Quan jo creixia era cool dir que "estaves amb la banda", ara ho és dir que "estàs amb la marca". De totes maneres, sent sincer veig com molts dels projectes en els que m'he involucrat en els últims quinze anys han estat impulsats per marques i m'he hagut de qüestionar a mi mateix. Un cop ho he fet, he vist que em sento més còmode amb aquestes corporacions que amb la indústria discogràfica o amb segons quins mitjans perquè com a mínim les marques no fan veure que els hi interessa la música. Queda clar que el que volen és vendre, mentre el que jo vull és fer una pel·lícula. Doncs, si ells em deixen fer la meva feina sense donar-me indicacions i la seva marca m'agrada, potser faré alguna cosa amb ells. La relació entre negoci i art no és una cosa nova, penso que és la integritat de l'artista la que fa que aquesta connexió funcioni o no.

- I com valora el paper dels mitjans, visualitzant les tendències les destrueixen o les enforteixen?

- El sistema mediàtic juga en una lliga dual perquè tant poden ajudar a fer créixer tot el rebombori que envolta a les subcultures com a matar-lo, encara que gairebé sempre el maten com va passar amb el punk. Ells deien que allò anava sobre pírcings, agulles imperdibles, nihilisme i negativitat, però mai va ser cap d'aquelles coses. El punk es tractava d'apoderament, llibertat i individualisme. Amb els mitjans malparlant sobre el moviment, els joves que s’hi unien copiaven el pitjor, que era el que apareixia als televisors i als diaris. Llavors, la següent generació s'afartava del què aquella subcultura s'havia acabat convertint per culpa dels mitjans i es desentenien del passat evolucionant i explorant nous camins. O sigui que els mitjans, d'una manera estranya, ajuden a avançar perquè maten tot el que neix i alimenten un futur renaixement. 

- A la ràdio es veu com un assassí de tendències?

- No, només intento transmetre una determinada energia. No em sento com un professor, no sóc prou intel·ligent per educar a la gent, però la música m'ha ajudat a ser qui sóc i vull que la gent s'adoni d'aquest poder. No vull definir absolutament res, ni posar etiquetes, amb formar part d'aquesta evolució constant de la creativitat ja estic content. Per mi és com tenir una conversa sobre música, passant el flow i coneixent gent que em fa descobrir coses noves.

- Suposo que es veu obligat a sortir dels grans mercats com el britànic o l'americà. Creu que aquests països encara estan en superioritat cultural?

- En aquesta nova dècada la Gran Bretanya i els Estats Units ja no tenen aquesta posició d'autoritat gràcies a internet, que permet a la gent crear les seves històries des d'allà on estiguin. Mirar a Londres o a Nova York era cosa del segle XX, a mi m'interessen els llocs  que tenen la seva pròpia veu i no intenten imitar l’ideal o les idees occidentals. És curiós perquè tota la gent creativa que conec dels països que eren capdavanters, busquen la inspiració a tot arreu excepte al seu propi país. En moltes d'aquestes capitals suposadament cosmopolites la música s'ha convertit en un producte apte pel consumisme passiu. En canvi, hi ha llocs on les cançons encara poden ser una eina pel canvi social.