El misteri de la paraula perfecta

Sempre és un encert posar a l'abast del públic una obra de Juan Mayorga (Madrid, 1965), el dramaturg espanyol més important de la seva generació i un dels meus preferits. Si la producció és de la Sala Beckett, niu de dramatúrgia, s'hi veu la voluntat de difondre l'autoria contemporània i fins i tot certa vocació de servei públic.

Escrita el 2006, El Chico de la última fila s'ha convertit en l'obra més coneguda de Mayorga per l'adaptació cinematogràfica Dans la maison dirigida per François Ozon. Des d'un punt de vista general, el text planteja la relació entre un professor d'institut i un alumne, tema popular en la història de la literatura universal; i en concret, es fixa en el noi inadaptat que destaca per la seva bona escriptura, una espècie cada cop més excepcional dins una aula.

El públic assisteix, amb l'estil de llenguatge perfecte del madrileny, a una història d'amor a la literatura a través del procés de creació d'una incipient novel·la servida per entregues, que són exercicis de redacció. Podria ser una història naïf, de flors i violes. Però no, perquè la filigrana escrita per Mayorga ens regala personatges versemblants, escenes en suspens que traspuen misteri, possibilitats de desgràcia imminent, relacions intergeneracionals conflictives o desiguals, parelles avorrides i amistats interessades.

Sí, El Chico de l'última fila és inquietant com la vida mateixa, complexa com les matemàtiques i la filosofia, picada d'ull a la formació del mateix autor i al seu temps de docent professional. Vida quotidiana, necessitat de fantasia, crítica a la buidor de l'art per l'art i joc d'espills sobre quines són les aspiracions vitals i, pels motius que siguin, quina acaba essent la realitat de l'experiència.

Andrés Lima, company teatral de Mayorga en moltes ocasions, signa una direcció que remarca el joc entre fantasia i realitat, dicotomia que manté al llarg de tota la representació per acompanyar en el laberint literari del text. Per aconseguir-ho, compta amb Beatriz San Juan, habitual als seus equips i que ja ha construït escenografia i vestuari d'altres textos del madrileny. San Juan dibuixa una espai de pocs elements i un clar protagonista: la cortina blanca que, com si fos un tel d'una ceba, protegeix i descobreix les capes i capes d'aquesta història de clarobscurs que també compta amb un disseny de llums molt encertat de Marc Salicrú. El conjunt fa un ambient rodó per a transmetre la idea d'acció que s'escola entre realitat i ficció.

Finalment, Lima ha pogut comptar amb un repartiment de renom on cal destacar la tria del personatge de Claudio que en Guillem Barbosa troba l'equilibri en l'ambigüitat, la paraula justa i l'enèrgic moviment. Convincent també es mostra Míriam Iscla que afavoreix la parella a l'obra, Sergi López. Llàstima que German, el seu mestre, es quedi en la superfície del que li ofereix el text. Pel que fa a la resta d'intèrprets, David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas aconsegueixen una família versemblant en el joc que els proposa Lima, una interpretació exagerada que és reeixida per la seva complicitat i entrega.

L'espectacle, que ha exhaurit localitats a la Sala Beckett, comença aviat gira per Catalunya. No se la perdin.
 

Fitxa de El misteri de la paraula perfecta
Títol: El misteri de la paraula perfecta Teatre: Sala Beckett Autoria i direcció: Juan Mayorga i Andrés Lima Intèrprets: David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta Escenografia: Beatriz San Juan Disseny de vestuari: Míriam Compte Espai sonor: Jaume Manresa Dia i lloc: Fins el 3 de març a la Sala Beckett i posterior gira per Catalunya.