19
de març
de
2016, 21:17
Actualitzat:
21:18h
La Viquipèdia el defineix com a filòleg, escriptor i activista cultural català. Ara bé, Jordi Mir (Tremp, 1935) és molt més que això: és un enamorat del país, de la llengua i del territori. Lligat des de jove a l’excursionisme és un dels fundadors de la SAM de Tremp. Ha estudiat l’obra sencera de Pompeu Fabra i va ajudar molts mitjans de comunicació a utilitzar correctament el català en els anys posteriors al franquisme. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi, una de les majors distincions de la Generalitat de Catalunya, per la seva lluita en la protecció i divulgació del català.
- Com recorda la seva infantesa a Tremp?
- Recordo tot el que pot recordar un infant i adolescent. Una vida austera, amb una certa tristor: vaig néixer abans de la guerra, però vaig tenir coneixement a partir dels anys més crítics i grisos de la postguerra. No vivíem en uns anys de vaques grasses, sinó que ho havíem de mesurar tot. Veies l’actitud dels pares i familiars i t’adonaves que no hi podia haver cap tipus de disbauxa. Al llarg del temps, he interpretat aquells anys com una escola de vida.
- Amb quinze anys va baixar a viure a Barcelona. El canvi d’estils de vida devia ser molt gran.
- Canviar Tremp per Barcelona, passar d’un ambient tancat, controlat i humil a una ciutat on no hi tenia cap tipus d’arrel, va ser un canvi molt fort. A Tremp encara ara em trobo companys de classe de quan anàvem a estudi junts. A Barcelona, com que no coneixia ningú, vaig tenir una necessitat de situar-me i voler ser barceloní. Vaig pensar que si havia de viure a la ciutat, no podia sentir-m’hi estrany, havia de voler integrar-m’hi plenament.
- Com s’ho va fer?
- La meva primera voluntat va ser buscar connexions amb Barcelona que em satisfessin. A la ciutat hi havia de tot, des de molts punts ideològics, i havies de gratar una mica per trobar el que més et convenia. Vaig trobar tres cercles que m’han marcat: les sardanes, l’excursionisme i el Barça. Mai he sigut gaire sardanista, però em va agradar l’ambient ideològic que es creava als punts on permetien reunir-s’hi per ballar. L’excursionisme et permetia sortir cada diumenge, arrelar-te a la terra, parlar amb molta gent i conèixer el terreny. Això m’ha portat a ser com sóc: un enamorat del meu país, que he intentat conèixer-lo al límit.
- I el Barça de les Cinc Copes.
- Em vaig fer del Barça immediatament perquè dintre de la multitud et podies expressar com volguessis. Ser culer era una forma d’adscriure’t a la societat del país. Jo vaig veure el primer partit que va jugar Kubala amb el Barça, el dia del Pilar de l’any 1950, al camp de Les Corts. Jo era un kubalista nat.
- La seva principal vocació, però, és la llengua.
- Exacte; la meva tendència, intuïtiva i del tot vocacional, ha estat la llengua. El sardanisme i l’excursionisme ja m’hi portaven. Eren llocs on, a la dècada dels cinquanta, et podies moure totalment sense dir una paraula en castellà. Això m’anava molt bé perquè jo no hi he estat mai còmode parlant en una llengua que fos el català, pel simple fet que no eren la meva. Si unia aquest sentiment a les circumstàncies de veure que el català tenia tants enemics i entorpiments, encara el volia protegir més.
- Eren uns anys complicats per estudiar el català. Com s’ho va fer?
- Anava a tots els cercles en els que sabia que hi havia algun curset curt de català. Tres o quatre classes en un Ateneu, una conferència sobre lingüística... Ara bé, la millor manera per aprendre qualsevol cosa és ensenyant. Em vaig posar en promoure (no a organitzar) cursos de català a centres excursionistes, sardanistes, d’escoltes... Sembla absurd, però el que volies ensenyar aquell dia, bé ho havies de saber. Així n’aprenia.
- No era massa arriscat?
- El risc, en tot cas, era de l’entitat que organitzaven els cursos, que podien rebre una multa, no del professor. A partir de l’any 1957 es va poder controlar bastant bé, si ho feies discretament, sense posar grans anuncis als diaris. Aquells anys vaig fer centenars de cursos, cada cop amb menys problemes. Després vaig fer el salt als mitjans de comunicació. Pensava que si els que parlaven ho feien bé, arribarien a molta més gent de la que podia arribar jo. A ells, els escoltaven 100.000 persones de cop i jo, de 25 en 25 feia molt poc. Vaig fer algunes lliçons de català per Ràdio Barcelona i, paral·lelament, em trobava amb els locutors de ràdio per practicar la fonètica, la gramàtica, etc.
- La seva passió per la llengua el porta a estudiar tota l’obra de Pompeu Fabra.
- Em vaig adonar que si no hagués existit Pompeu Fabra hauríem tingut una llengua totalment desgavellada. Llavors sí que podrien haver-la condemnat a un dialecte. A mi em semblava intolerable que a l’any 2000 no n’hi hagués les obres de Fabra a la disposició de la gent. Ni a llibreries ni biblioteques no hi havia cap recopilació. Un país format necessitava poder oferir a tothom els treballs precedents de la seva llengua. D’aquesta preocupació n’han sortit els nou volums de la seva obra.
- Aquest treball de recopilació el va fer sol?
- Ho vaig fer juntament amb el bon amic i lingüista Joan Solà i un grup d’investigadors. Quan en Solà va morir, ara fa 5 anys, encara no havíem acabat, ens faltaven els últims tres volums, i em vaig trobar amb un compromís enorme perquè treballàvem molt plegats. Ara fa un any i mig que vam publicar l’últim volum, i per acabar-ho de completar, vam decidir fer un índex d’obres per facilitar la consulta. Hi estem treballant vuit persones i esperem que a finals d’any el puguem publicar.
- I com se sent en veure tots els volums al prestatge?
- És la meva gran aportació al món de la llengua. Em diuen que són la meva joia de la corona. Ara, ja de gran, pensar que sóc l’inductor d’haver reunit totes les obres de Pompeu Fabra és una satisfacció final que no hauria pogut imaginar mai
- Excursionisme i llengua poden anar junts?
- De fet, diria que no es poden separar. L’excursionisme és una manera de fer país encara ara. Les persones que s’aficionen a l’excursionisme acabaran estant disposades a adoptar la llengua, en la mesura de les seves facilitats. Algú que volti pel país mai podrà ser el seu enemic. El contacte amb la terra sempre és bo d’exercir-lo i és sa mantenir aquest esperit.
- Lligant dues de les seves passions, va ser l’encarregat d’encendre la primera Flama de la Llengua Catalana, l’any 1968, i que ara ja és una tradició més.
- Amb la meva dèria de ficar-m’hi allà on semblava que hi tingués interès, vaig formar part del secretariat del centenari de Pompeu Fabra, a nivell nacional. Volíem fer-li un homenatge en els cent anys del seu naixement, i vam aprofitar l’excusa que Fabra va ser un bon excursionista per poder organitzar algun acte. Així vam decidir fer un recorregut a peu entre Prada de Conflent, on està enterrat, fins a Montserrat, el símbol de Catalunya. Com que jo era dels més joves que hi estàvem ficats, em va tocar a mi portar la Flama al tram final i encendre a la llàntia de Montserrat. Ara, als volts del febrer celebrem la Renovació de la Flama, cada any organitzada per una entitat excursionista diferent.
- Aquest any se commemora els 50 anys de la Societat d’Amics de la Muntanya (SAM) de Tremp, on vostè també hi ha estat vinculat. Com va ser la seva fundació?
- A aquells anys, crear una entitat nova era un procés molt enutjós Per sort, vam trobar una fórmula molt més fàcil. Ens vam registrar com a filial del Casal Cultural de Tremp, que funcionava com a entitat cultural. Com a secció d’una entitat que ja estava registrada, ja no hi havia cap problema. Vam tenir l’encert de posar-hi de nom “Secció Amics de la Muntanya” i cap als anys vuitanta, quan ja vam poder-la convertir com a entitat pròpia, va passar a ser “Societat Amics de la Muntanya”, així conservàvem les sigles.
- Ara ha publicat Les paraules i els dies, una recopilació de les millors col·laboracions als mitjans de comunicació
- La història d’aquest llibre és divertida. La meva dona i jo deixàvem el pis on vivíem al fill i preparant la mudança em vaig adonar de la quantitat de llibres i documents que havia anat guardant. Vaig arribar a acumular 10.000 llibres i, inevitablement em vaig plantejar destriar-ho i fer-ne donatius, perquè no volia que acabés tot indiscriminadament en un drapaire. Així, vaig donar fins a més de 1.535 documents sobre Pompeu Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans. Fent la neteja van anar sortint totes les col·laboracions a diaris, revistes, etc. Rellegint-los vaig veure que n’hi havia alguns que m’agradaven més que els altres. Llavors se’ns va ocórrer fer un llibre amb una cinquantena d’articles i que fos el meu regal dels 80 anys. Al final hi vam posar tota la bibliografia, un llistat dels més de 700 articles i col·laboracions que he anat escrivint a l’Avui, Serra d’Or, Cavall Fort, Tretzevents... i no cal dir-ho, a la revista pallaresa Lo Raier. El llibre ha acabat tenint sentit perquè és un resum del que he pogut fer en la meva vida, és com una herència.
- Que a les transmissions de futbol, en Joaquim Maria Puyal utilitzi mots com “flèquic” (el xut d’una falta), “orsai” (fora de joc), “hems” (mans), refusar o puntada és gràcies a la teva ajuda.
- Quan en Quim Puyal va proposar-se començar a retransmetre partits en català, l’any 1976, es va posar en contacte amb mi perquè l’ajudés a crear un lèxic de futbol català. Els antecedents de partits en català d’abans de la Guerra Civil eren mínims. La gent malgrat tot havia continuat parlant i això ens ho va posar fàcil. Al Quim li vaig comentar que ens hauríem d’adaptar a una forma actual però que recuperés la tradició oral i popular. Li vaig fer una llista de quinze o vint paraules que vaig aprendre del meu pare quan parlava de futbol. Hem de parlar perquè la gent ho entengui i si la gent diu “aut”, ho podem dir, naturalment, igual que “fora”. Són anglicismes, sí, però estem parlant de futbol, que és el primer anglicisme que utilitzem.
- Al 2000 li van concedir la Creu de Sant Jordi, un reconeixement que no li donen a qualsevol.
- Sempre resumeixen la concessió en set o vuit ratlles on expliquen els suposats mèrits. A mi em van donar aquest reconeixement per l’estima, la protecció i divulgació de la llengua d’una manera constant, com el poden donar a tants d’altres.
- Li devia fer molta il·lusió.
- Reconec que va ser una satisfacció, com quan he tingut altres distincions com el Premi a l’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I (ara Lluís Carulla) el 1985, o l’homenatge de l’Institut d’Estudis Catalans, el 2010.
- Com recorda la seva infantesa a Tremp?
- Recordo tot el que pot recordar un infant i adolescent. Una vida austera, amb una certa tristor: vaig néixer abans de la guerra, però vaig tenir coneixement a partir dels anys més crítics i grisos de la postguerra. No vivíem en uns anys de vaques grasses, sinó que ho havíem de mesurar tot. Veies l’actitud dels pares i familiars i t’adonaves que no hi podia haver cap tipus de disbauxa. Al llarg del temps, he interpretat aquells anys com una escola de vida.
- Amb quinze anys va baixar a viure a Barcelona. El canvi d’estils de vida devia ser molt gran.
- Canviar Tremp per Barcelona, passar d’un ambient tancat, controlat i humil a una ciutat on no hi tenia cap tipus d’arrel, va ser un canvi molt fort. A Tremp encara ara em trobo companys de classe de quan anàvem a estudi junts. A Barcelona, com que no coneixia ningú, vaig tenir una necessitat de situar-me i voler ser barceloní. Vaig pensar que si havia de viure a la ciutat, no podia sentir-m’hi estrany, havia de voler integrar-m’hi plenament.
- Com s’ho va fer?
- La meva primera voluntat va ser buscar connexions amb Barcelona que em satisfessin. A la ciutat hi havia de tot, des de molts punts ideològics, i havies de gratar una mica per trobar el que més et convenia. Vaig trobar tres cercles que m’han marcat: les sardanes, l’excursionisme i el Barça. Mai he sigut gaire sardanista, però em va agradar l’ambient ideològic que es creava als punts on permetien reunir-s’hi per ballar. L’excursionisme et permetia sortir cada diumenge, arrelar-te a la terra, parlar amb molta gent i conèixer el terreny. Això m’ha portat a ser com sóc: un enamorat del meu país, que he intentat conèixer-lo al límit.
- I el Barça de les Cinc Copes.
- Em vaig fer del Barça immediatament perquè dintre de la multitud et podies expressar com volguessis. Ser culer era una forma d’adscriure’t a la societat del país. Jo vaig veure el primer partit que va jugar Kubala amb el Barça, el dia del Pilar de l’any 1950, al camp de Les Corts. Jo era un kubalista nat.
- La seva principal vocació, però, és la llengua.
- Exacte; la meva tendència, intuïtiva i del tot vocacional, ha estat la llengua. El sardanisme i l’excursionisme ja m’hi portaven. Eren llocs on, a la dècada dels cinquanta, et podies moure totalment sense dir una paraula en castellà. Això m’anava molt bé perquè jo no hi he estat mai còmode parlant en una llengua que fos el català, pel simple fet que no eren la meva. Si unia aquest sentiment a les circumstàncies de veure que el català tenia tants enemics i entorpiments, encara el volia protegir més.
Jordi Mir, llegint un llibre al sofà de casa seva. Foto: Darío Albert
- Eren uns anys complicats per estudiar el català. Com s’ho va fer?
- Anava a tots els cercles en els que sabia que hi havia algun curset curt de català. Tres o quatre classes en un Ateneu, una conferència sobre lingüística... Ara bé, la millor manera per aprendre qualsevol cosa és ensenyant. Em vaig posar en promoure (no a organitzar) cursos de català a centres excursionistes, sardanistes, d’escoltes... Sembla absurd, però el que volies ensenyar aquell dia, bé ho havies de saber. Així n’aprenia.
- No era massa arriscat?
- El risc, en tot cas, era de l’entitat que organitzaven els cursos, que podien rebre una multa, no del professor. A partir de l’any 1957 es va poder controlar bastant bé, si ho feies discretament, sense posar grans anuncis als diaris. Aquells anys vaig fer centenars de cursos, cada cop amb menys problemes. Després vaig fer el salt als mitjans de comunicació. Pensava que si els que parlaven ho feien bé, arribarien a molta més gent de la que podia arribar jo. A ells, els escoltaven 100.000 persones de cop i jo, de 25 en 25 feia molt poc. Vaig fer algunes lliçons de català per Ràdio Barcelona i, paral·lelament, em trobava amb els locutors de ràdio per practicar la fonètica, la gramàtica, etc.
- La seva passió per la llengua el porta a estudiar tota l’obra de Pompeu Fabra.
- Em vaig adonar que si no hagués existit Pompeu Fabra hauríem tingut una llengua totalment desgavellada. Llavors sí que podrien haver-la condemnat a un dialecte. A mi em semblava intolerable que a l’any 2000 no n’hi hagués les obres de Fabra a la disposició de la gent. Ni a llibreries ni biblioteques no hi havia cap recopilació. Un país format necessitava poder oferir a tothom els treballs precedents de la seva llengua. D’aquesta preocupació n’han sortit els nou volums de la seva obra.
- Aquest treball de recopilació el va fer sol?
- Ho vaig fer juntament amb el bon amic i lingüista Joan Solà i un grup d’investigadors. Quan en Solà va morir, ara fa 5 anys, encara no havíem acabat, ens faltaven els últims tres volums, i em vaig trobar amb un compromís enorme perquè treballàvem molt plegats. Ara fa un any i mig que vam publicar l’últim volum, i per acabar-ho de completar, vam decidir fer un índex d’obres per facilitar la consulta. Hi estem treballant vuit persones i esperem que a finals d’any el puguem publicar.
- I com se sent en veure tots els volums al prestatge?
- És la meva gran aportació al món de la llengua. Em diuen que són la meva joia de la corona. Ara, ja de gran, pensar que sóc l’inductor d’haver reunit totes les obres de Pompeu Fabra és una satisfacció final que no hauria pogut imaginar mai
- Excursionisme i llengua poden anar junts?
- De fet, diria que no es poden separar. L’excursionisme és una manera de fer país encara ara. Les persones que s’aficionen a l’excursionisme acabaran estant disposades a adoptar la llengua, en la mesura de les seves facilitats. Algú que volti pel país mai podrà ser el seu enemic. El contacte amb la terra sempre és bo d’exercir-lo i és sa mantenir aquest esperit.
- Lligant dues de les seves passions, va ser l’encarregat d’encendre la primera Flama de la Llengua Catalana, l’any 1968, i que ara ja és una tradició més.
- Amb la meva dèria de ficar-m’hi allà on semblava que hi tingués interès, vaig formar part del secretariat del centenari de Pompeu Fabra, a nivell nacional. Volíem fer-li un homenatge en els cent anys del seu naixement, i vam aprofitar l’excusa que Fabra va ser un bon excursionista per poder organitzar algun acte. Així vam decidir fer un recorregut a peu entre Prada de Conflent, on està enterrat, fins a Montserrat, el símbol de Catalunya. Com que jo era dels més joves que hi estàvem ficats, em va tocar a mi portar la Flama al tram final i encendre a la llàntia de Montserrat. Ara, als volts del febrer celebrem la Renovació de la Flama, cada any organitzada per una entitat excursionista diferent.
En Jordi Mir és un enamorat del país, de la llengua i del territori. Foto: Jordi Mir
- Aquest any se commemora els 50 anys de la Societat d’Amics de la Muntanya (SAM) de Tremp, on vostè també hi ha estat vinculat. Com va ser la seva fundació?
- A aquells anys, crear una entitat nova era un procés molt enutjós Per sort, vam trobar una fórmula molt més fàcil. Ens vam registrar com a filial del Casal Cultural de Tremp, que funcionava com a entitat cultural. Com a secció d’una entitat que ja estava registrada, ja no hi havia cap problema. Vam tenir l’encert de posar-hi de nom “Secció Amics de la Muntanya” i cap als anys vuitanta, quan ja vam poder-la convertir com a entitat pròpia, va passar a ser “Societat Amics de la Muntanya”, així conservàvem les sigles.
- Ara ha publicat Les paraules i els dies, una recopilació de les millors col·laboracions als mitjans de comunicació
- La història d’aquest llibre és divertida. La meva dona i jo deixàvem el pis on vivíem al fill i preparant la mudança em vaig adonar de la quantitat de llibres i documents que havia anat guardant. Vaig arribar a acumular 10.000 llibres i, inevitablement em vaig plantejar destriar-ho i fer-ne donatius, perquè no volia que acabés tot indiscriminadament en un drapaire. Així, vaig donar fins a més de 1.535 documents sobre Pompeu Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans. Fent la neteja van anar sortint totes les col·laboracions a diaris, revistes, etc. Rellegint-los vaig veure que n’hi havia alguns que m’agradaven més que els altres. Llavors se’ns va ocórrer fer un llibre amb una cinquantena d’articles i que fos el meu regal dels 80 anys. Al final hi vam posar tota la bibliografia, un llistat dels més de 700 articles i col·laboracions que he anat escrivint a l’Avui, Serra d’Or, Cavall Fort, Tretzevents... i no cal dir-ho, a la revista pallaresa Lo Raier. El llibre ha acabat tenint sentit perquè és un resum del que he pogut fer en la meva vida, és com una herència.
- Que a les transmissions de futbol, en Joaquim Maria Puyal utilitzi mots com “flèquic” (el xut d’una falta), “orsai” (fora de joc), “hems” (mans), refusar o puntada és gràcies a la teva ajuda.
- Quan en Quim Puyal va proposar-se començar a retransmetre partits en català, l’any 1976, es va posar en contacte amb mi perquè l’ajudés a crear un lèxic de futbol català. Els antecedents de partits en català d’abans de la Guerra Civil eren mínims. La gent malgrat tot havia continuat parlant i això ens ho va posar fàcil. Al Quim li vaig comentar que ens hauríem d’adaptar a una forma actual però que recuperés la tradició oral i popular. Li vaig fer una llista de quinze o vint paraules que vaig aprendre del meu pare quan parlava de futbol. Hem de parlar perquè la gent ho entengui i si la gent diu “aut”, ho podem dir, naturalment, igual que “fora”. Són anglicismes, sí, però estem parlant de futbol, que és el primer anglicisme que utilitzem.
- Al 2000 li van concedir la Creu de Sant Jordi, un reconeixement que no li donen a qualsevol.
- Sempre resumeixen la concessió en set o vuit ratlles on expliquen els suposats mèrits. A mi em van donar aquest reconeixement per l’estima, la protecció i divulgació de la llengua d’una manera constant, com el poden donar a tants d’altres.
- Li devia fer molta il·lusió.
- Reconec que va ser una satisfacció, com quan he tingut altres distincions com el Premi a l’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I (ara Lluís Carulla) el 1985, o l’homenatge de l’Institut d’Estudis Catalans, el 2010.