Quan va començar a veure teatre anava a la universitat, estudiava dret i acabava de fer la majoria d’edat. “Flipava sempre, tenia el sentit crític més desactivat”. Enyora aquells moments, en què tenia una mirada més neta i menys plena de prejudicis, més entusiasta i oberta. Així ho recorda Julio Manrique (1973, Barcelona) a les portes del teatre que dirigeix i que ens acull, on té lloc aquesta conversa amb Nació. Explica com després d’anys a l’ofici, té el sentit crític més activat, tot i que quan connecta amb alguna cosa, continua recuperant aquell foc d’entusiasme, “de passió, que és l’essència dels orígens artístics”. No es vol desvincular dels escenaris, “això em faria ser una mica més infeliç”. Pensa que quan els artistes accedeixen a les direccions dels equipaments culturals, una de les raons que els hi ha portat és la seva trajectòria, per això vol continuar desenvolupant-la amb sentit comú.
Fill d’una família de tres germans, els pares no tenien cap vincle amb el sector. El pare treballava al ram de la construcció i la mare es va dedicar a pujar la família. Sempre ha viscut a Barcelona, té tres fills i es considera urbanita, tot i que amb el temps, li ronda la idea de fugir al camp -ara per ara, només com a fantasia-. Afanador és el darrer espectacle que ha vist al Liceu, dirigit per Marcos Morau, el recomana com una autèntica meravella. Abans va veure el Hamlet que ha obert al Lliure de Gràcia i Glengarry Glen Ross al Heartbreak Hotel, que també li va agradar molt. Des del passat mes de febrer el trobem al capdavant de la direcció del Teatre Lliure, on ha obert temporada dirigint La gavina, l’obra d’Anton Txékhov a qui sempre ha seguit i admirat. Un text amb l’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i del mateix Manrique.
Amb 19 anys puja a un escenari per primera vegada i amb 51 hi segueix vinculat. Més de 30 anys dedicats a l’ofici. Com ha evolucionat Julio Manrique amb aquest temps?
El Manrique de 19 anys era molt entusiasta i continuo sent un bitxo de sang calenta, apassionat. Venia d'una família més convencional, que no tenia res a veure amb el món del teatre. No era una casa on es respirés cultura i llibres. La meva mare havia tingut certa relació amb el món de la lectura i tenia certa sensibilitat, però no massa entrenada. Llavors estudiava dret a la UPF, però mai he arribat a exercir com a advocat. Pel camí vaig debutar a l'obra Enemic de classe, tot i que igualment vaig decidir acabar els estudis. A casa van flipar quan els vaig dir que volia ser actor; “Però què dius? Com et guanyaràs la vida?”. I fins aquí. Ara estem treballant amb el Francesc Casadesús, després que l'Ivan Benet, actor i amic, m'acompanyés com adjunt a la direcció durant uns mesos arrencant tot això. En Francesc -que ha estat dirigint 8 anys el Grec-, estima molt el teatre, la dansa i les arts escèniques, és molt entregat, en sap un munt, té molta mili com a gestor cultural i programador. I jo soc més emocional. Amb 19 anys era un esverat de collons!
"Vaig entrar al teatre des de la fascinació"
Fa una mica de por aquest món des de fora…?
Depèn de les famílies i del vincle que tinguin amb el món de l'art. Hi ha qui li queda més lluny i li fa més vertigen, i d’altres ho coneixen més. Les coses quan les coneixes deixen de fer por, es converteixen en reals i concretes. A mi em fascina. La gent de teatre em fascinava, els bars on anaven em fascinaven, els rituals em fascinaven. Veure la gent dalt l'escenari em semblava flipant. Vaig entrar al teatre des de la fascinació. Com la nina de ‘La gavina’, que arriba amb tot aquell grup de gent a la vora del llac fascinada i els diu; “el meu pare no volia que vingués, que sou una colla de pijos i de bohemis, però jo tinc el cor ple de vosaltres”. Em passava una mica això. Amb els anys, això que per desconegut era fascinant i alhora vertiginós, s'ha anat convertint en alguna cosa més real i coneguda. Això ha fet que la fascinació disminuís una mica, però passa igual que amb les parelles, que cada vegada ho estimes més, i estimar té a veure amb un coneixement més profund de les coses de l'altre, que és l'amor.
Des de principis de febrer que està dirigint el Lliure. Quin és el seu principal objectiu i què li remou o li inquieta més d’aquesta nova etapa?
En presentar el projecte vaig recuperar un dels principis fundacional de la casa que era fer del Lliure un teatre d'art per a tothom, situant l’art al centre. Sembla una obvietat, però de vegades val la pena subratllar-ho i recordar la funció del teatre. Es diu Lliure, per tant, vull que la gent que passi per aquí se senti lliure per fer i expressar el que vulgui, utilitzant les formes que vulguin. Que tinguem un compromís amb la societat, amb el món que compartim, que sigui un teatre valent, tant pel que fa als continguts, com per les coses que hi decidim fer. És important que fem coses que tinguin a veure amb el servei públic, amb el risc de no ser només complaents, fet que no és incompatible amb mirar de connectar amb la gent i que li importi el que li expliquem.
"Em preocupen els discursos d'odi o l'algoritme, la finalitat del qual és atrapar-nos i enganxar-nos"
Em remou i m'inquieta no complir, però alhora, confio que si això passa ho sabré veure i deixaré pas a una altra persona. Soc conscient que són 5 anys i m'agrada que així sigui. Vull el millor per aquest teatre, és una peça essencial del panorama escènic i teatral de la ciutat, i és molt estimat per mi. Em preocupen els discursos d'odi o l'algoritme, la finalitat del qual és atrapar-nos i enganxar-nos. Veig que es fomenten discursos de divisió i de confrontació que no ens deixen pensar profundament en les coses, que generen escenaris d'enfrontament radical que no contribueixen a fer un món millor. Això ho veiem en tots els àmbits, també en el de la cultura, on m'agrada pensar que des d’aquí, tenim l'oportunitat de crear ponts. Perquè sí, es fomenten les guerres, i vull que trobem maneres des de l'art, des del teatre, de combatre-ho. Wajdi Mouawad va dir; "crec que el teatre no serveix per a res ara mateix”. Ell dirigeix el teatre de La Colline, a París, però va dir que malgrat tot, havia decidit, i s'havia barallat amb aquesta idea, que calia seguir explicant històries, perquè potser no serveix per a res d'una manera global, però pot haver-hi una, dues o tres persones, que connectin amb aquella història, amb aquella ficció a través de la qual tu intentes abocar la teva mirada sobre el món. I això ja és una raó amb pes suficient per seguir-lo fent.
Un dels projectes que té damunt la taula és Ànima Lliure amb persones amb diversitat funcional. S'està fent Hamlet i, més endavant, podrem veure Fantàstic Ramon amb Clàudia Cedó a la direcció.
La Clàudia és l’assessora d'aquest projecte. Ella va fundar Escenaris Especials a Banyoles fa 15 anys, és psicòloga, a més d'autora i directora teatral. Va començar sent una eina de teràpia i s'ha acabat convertint en un projecte artístic. Les persones amb diversitat funcional i, en particular, amb neurodiversitats -síndrome de Down, discapacitat intel·lectual, autisme, persones no neurotípiques, etc.-, tenen mirades sobre el món al·lucinants pels neurotípics que ens poden obrir moltes portes. Ells ens poden ajudar a aprendre que cadascú és un món i que tots el mirem i el vivim des d'un lloc diferent. Això no hauria de ser un problema o no hauria de crear una distància insalvable, sinó que hauria de ser una oportunitat per créixer conjuntament. M'interessa aquest projecte des del vessant social, d'inclusió, sense que ningú li apliqui una mirada condescendent o paternalista. Volem una mirada que posi l'art una altra vegada al centre. Veurem coses que ens poden sorprendre molt a tots!
Ha decidit obrir temporada amb La gavina d’Anton Txékhov, un autor que coneix molt bé…
La gavina la descobreixo fa molts anys. Recordo el primer cop que la vaig veure, en un muntatge al SAT! Teatre de Sant Andreu, aleshores dirigit pel Francesc Luquet, la Lourdes Barba i el Pep Munné, al teatre on vaig debutar com a actor amb 19 anys fent l’Enemic de classe, dirigida per Josep Maria Mestres. Allà vaig veure la primera gavina dirigida pel Jaume Mallofré, actor Mallorquí. Em va impactar molt Txékhov per com n'és de subtil i vaig començar a sentir-hi una mena d’afinitat. Ja veus tu, vas i sents afinitat per un tipus rus, metge, que va néixer al segle XIX i que escriu ‘La gavina’ l'any 1896, sentint-lo de sobte com algú proper. Aquests són els miracles de la ficció i la cultura. A partir d'aleshores, he vist moltes versions de l’obra i l'he llegit milers de vegades. De fet, ja havia treballat en algunes obres de Txékhov com L'hort dels cirerers o Les tres germanes.
"Txékov acompanya la vida amb les seves llums i les seves ombres, assenyala camins bons i d’altres que segurament no ho són tant"
Txékhov és un autor zero pamfletari. No dona receptes de vida a ningú, no fot un sermó, no hi ha moralina, no hi ha conclusions, no hi ha síntesi, no dona lliçons. Acompanya la vida amb les seves llums i les seves ombres, i les seves ombres amb molta ferocitat també. Assenyala camins bons i d’altres, que segurament no ho són tant, i ho veus, però de vegades un s’hi aboca o l’escull. Potser tots hem estat pilots suïcides en algun moment respecte a alguna cosa. És un autor que és contundent, però sempre l’acompanya el dubte, com si sempre estigués dient; però, vaja, vosaltres mateixos, no n'estic segur del tot. Ell assenyala coses, però no les imposa, i a mi això em mola! Et deixa pensant lliurement. I així mostra la vida, amb artefactes teatrals molt ben treballats. L’obra té una arrencada meravellosa amb un fill que vol ser escriptor i la mare actriu. Ell li vol ensenyar una obra que ha escrit a l'exterior d'una casa al camp, davant d'un llac. Es proposa desafiar a la mare dient-li que allò que fa ella i els seus amics, ja està passant de moda i no significa res. Busca noves formes de l’avui, vol desafiar-la, però alhora, obtenir el seu aplaudiment. Hi ha un estat de guerra, i no poden sortir d'aquest context. Se senten en perill l'un davant de l'altre, però s'estimen. Què cal fer per desactivar guerres entre persones que en el fons s'estimen?
Amb quin missatge li agradaria que el públic sortís després d'haver vist l’obra?
Amb una commoció de l'ànima i amb moltes preguntes. Aquestes poden ser relatives als enfrontaments o al TAP generacional, preguntes relatives a l'art, al teatre o a què ha d'omplir els nostres escenaris. Preguntes relatives a la naturalesa humana, a com conduïm els nostres defectes, a l'amor i com aquest, que és una oportunitat, es pot convertir també en la cosa més tòxica del món que ens destrueix. Un tema que era important per mi és que parla de la vulnerabilitat de la gent que es dedica als oficis artístics, de la fragilitat extrema que experimenten les persones que es posen davant la mirada de l'altre amb la voluntat de commoure i que els retorni d'alguna forma això que fan. Fa una por que t'hi cagues! Fins i tot els que semblen més forts i es defensen més, com l’Irina Arkadina, se senten molt fràgils i són susceptibles de ser terriblement ferits o fins i tot de mort, com ‘La gavina’.
Una crítica que sovint em trobo quan converso amb actrius, i que també posa en relleu l’obra en un moment donat, és la falta de papers per a dones adultes amb recorregut. No sé si ho té present i com es pot revertir?
Sí, completament. És una altra línia de treball, respecte a la diversitat, hem d'incloure actrius, directores i autores. No soc molt de rigideses, de quotes. Trobo que això de les quotes és una eina que, de vegades, pot resultar útil. Va venir la Marta Pazos a la presentació de la temporada del Lliure, directora Gallega, una dona potent, divertida, fantàstica, i va dir una cosa que em va agradar molt que vaig viure com un compliment; "Es de puta madre, porque la programación que planteais es paritaria sin necesidad de contarlo y convertirlo en un discurso". Vaig pensar; que collonut! Doncs això és el que hem procurat, ha d'haver-hi creadores, actrius, autores, i sense necessàriament posar-hi un número, perquè això pot variar. Pesen també els projectes, les històries que hem d'explicar. Hi ha gana de teatre fet per dones i que expliquin històries des d'un punt de vista femení, està clar.
"Hi ha gana de teatre fet per dones i que expliquin històries des d'un punt de vista femení"
En aquests moments, el Lliure té al voltant de 3.200 abonats, dels quals l'edat mitjana és de 45 anys. Com ho veu?
No està malament. A tu et semblarà massa alta l'edat mitjana, potser?
Vaig sovint al teatre i sempre trobo a faltar més gent jove a platea, sí!
Jo també! Treballem plegats perquè vingui més gent jove. Té a veure amb els continguts, amb les tries, amb els artistes que programis…
Amb el preu…
El nostre preu mitjà d'entrada, analitzant les dades de la xarxa de teatres de Barcelona, era un dels preus més baixos fins al moment. A través dels abonaments, pots aconseguir entrades per 15 o 16 euros. Aquí tenim el carnet generació lliure per menors de 35 anys, on també poden aconseguir preus rebaixats. És a dir, hi ha una política de preus per fer del Lliure accessible i també el Teatre Nacional. De vegades tinc la impressió que això del preu és una excusa. Existeixen opcions per trobar entrades a preus assequibles. El Vibe35 n’és un altre exemple. Hem de convèncer els joves que això del teatre és molt guai, perquè ho és!
La gavina de Txékhov n’és un exemple; es presenta amb una versió clarament molt contemporània. Estaràs d'acord que l’obra s’apropa molt als temps actuals. Aquesta versió té l'objectiu que també la gent jove la visqui com una obra que els cau a prop. De fet, ens està venint forces joves i, sobretot, estan venint pares amb els fills plegats, cosa que m’agrada molt. Després surten i se'n van a xerrar, creant diàleg entre generacions. És una obra que convidar a parlar. I seguir treballant, no tinc la vareta màgica, però els intentarem fer venir. Vull que vingui gent jove al teatre!