Justin Bieber, la desgana del triomfador

Quan s'entra al Palau Sant Jordi i el protagonista és Justin Bieber, quedar-se estrictament amb el que passa dalt de l’escenari és un pecat enorme. No perquè no valgui la pena el pa que s'hi dóna, sinó perquè a baix i als voltants del recinte s'hi poden trobar escenes tant o més espectaculars, sense necessitat d'utilitzar focs artificials, plataformes elevadores o esquadrons de ballarins exageradament expressius.

L'experiència s'ha de prendre com un tot. Des de la rata que corre per sobre una de les tanques d'entrada provocant els mateixos crits histèrics que els que causa el cantant canadenc, als plors més silenciosos que s'observen un cop les dues hores de concert han acabat. Alguns d'aquests fans portaven des de l'agost esperant a les portes, d'altres es presentaven a Montjuïc a una hora escassa de l'actuació amb uns pares no tan permissius però amb tots els permisos a punt per ensenyar als responsables de seguretat.

Tot i la presència d’alguna àvia que acompanyava a una filla il·lusionada per acompanyar a la seva filla encara més eufòrica, la majoria del públic era menor d’edat, sobretot a la zona de la pista que, sorprenentment, no es veia plena. El sold out anunciat no es veia per enlloc, segurament moltes entrades s'havien quedat al tinter de la revenda pels nombrosos venedors ambulant que es veien a l'exterior. La picaresca d'alguns no era aprofitada per les necessitats d'altres que es lamentaven de no poder ser dins amb un: “Hay gente que tiene entrada y no se la merece”.
Bones cançons, mala actitud

Per unanimitat, qui mereixia tota l'atenció del dimarts a la nit era el jove cantant de 22 anys, que visitava Barcelona per tercera vegada. Aquest cop per presentar el seu quart disc Purpose, un àlbum que manté fresc el catàleg de hits del canadenc. Segurament, la qualitat del repertori és l’últim que es podria recriminar a Bieber, tot va sonar eixordador i potent, amb un setlist que sabia com i quan tocar la fibra. En canvi, l'actitud (defensada amb fermesa pel grup que el cantant lluïa a la samarreta), potser seria la gran absent de la nit.

I no és que Justin es comportés com un mal educat, més enllà del cop de puny a un fan en entrar amb cotxe al Sant Jordi, durant el concert va mostrar-se atent amb el públic, deixant que l’entrevistessin en un moment puntual o comunicant-s’hi amb naturalitat i tacte, però el posat ple de desídia a l’hora de ballar o cantar era permanent. Hi havia moments en què no es dignava ni a amagar el playback i els balls -ja podien ser dins una gàbia enfilada deu metres sobre l'escenari, en un ring flotant alçat per la pista o remuntant les passarel·les - no aconseguien tenir ni el 50% d'intensitat que el dels seus companys de coreografia. 

Ara bé, aquesta desgana generalitzada no significa que el concert fos un fracàs. Les marees de xiscles anaven per una altra banda: la de l'emoció, la de l'èxit, la de veure-ho tot amb bons ulls. L'escalfor volcànica que es vivia a pista i grades dotava de sentit tot allò, les cançons se celebraven amb eufòria des de les noves (que van omplir bona part del repertori) fins a les “velles” (com Baby o Boyfriend). A dalt l'escenari tot estava mil·limètricament calculat - potser per això, al cantant se li feia avorrit - a baix, en canvi, tot era tan imprevisible i descontrolat que les cançons agafaven aire fresc. El 22 de novembre és Santa Cecília, patrona dels músics. Per quan un sant que representi als al·lucinants fanàtics de l'art sonor? Queda clar que també se'l mereixen.