Les expectatives amb què arribes al Sónar són força més altes que la muntanya de Montjuïc. A mesura que t'apropes a la part de la Fira de Barcelona, on se celebra el festival des de fa quatre anys, te n'adones que tot l’enrenou queda per sota del MNAC. Això sí, les vibracions corporals i emocionals pugen cel amunt un cop passes l’entrada. 

Per una persona que és nova al festival, impacten les ganes de passar-s’ho bé des del minut zero, molt més que les ganes d’exhibir-se amb modelets impossibles. El primer dijous de la vint-i-tresena edició del festival potser no és el dia fort pel que fa assistència, però això no impedeix els balls des de qualsevol racó del recinte i des de qualsevol hora. Des del davant de l’escenari o des de les pantalles ben sonoritzades de la zona VIP, la gent es mou amb els ritmes jamaicans de Mad Professor encara fent baixar el dinar.

Voltejant l’extens espai inexplorat, trobem tants ambients diferents com sales i pisos té la fira. El Sónar+D ja no sembla un festival musical, més aviat un gran expositor amb els caramels més dolços de la innovació creativa. I els que es passegen pels estands són llaminers. La gent va degustant mostres de realitat virtual o noves i llampants taules de mescles, quan ja ho han vist tot la tranquil·la instal·lació del SónarPlanta, Earthworks, és una bona opció.

Als escenaris paral·lels al SonarVillage (el que sempre veiem a les fotos amb la catifa verda i a la llum del sol), són totalment oposats. Forats foscos i espaiosos on les composicions d’electrònica folklorista de l’equatorià Nicola Cruz o l’experimentació perpetua amb guitarra i veus impossibles de King Midas Sound + Fennesz es mesclen amb la multitud de manera natural. 
 
De sobte, música clàssica

A poca distància de l’entorn que descrivim, s’hi està a punt de fer un concert de música clàssica. L’auditori de la fira s’ha convertit en el SonarComplex i quan tota la gent que està fent cua segui a les butaques, començarà el concert del pianista James Rhodes. El britànic és conegut pel tràgic i biogràfic llibre Instrumental, però també pel seu amor cap a la música centenària de compositors com Bach, Beethoven o Chopin. Els seus concerts reanimen partitures oblidades acompanyades de l’amor que el músic sent per les peces que toca. 

L’expectació per veure un dels noms inesperats del cartell és evident. Les butaques s’omplen de seguida i al darrera se sent: “Jo pensava que era el último en salir de todas las raves i ara estic en un concert de música clàssica”. Les bromes deixen pas a l’actuació austera: Rhodes i el piano. Entre tanta il·lustració musical, el músic s’explica i comenta la propera cançó que tocarà.

Per una banda, no es pot imaginar que estigui tocant al Sónar, per això porta unes bambes amb lluentons per intentar quadrar més. Per l’altra, vol deixar clar que la música clàssica és medicinal i ho demostra amb traços de Chopin com Polonaise-Fantasie. La de James Rhodes és només una de les sorpreses que ens reserva el Sónar 2016.