Diferent són els elements que han despertat i desperten una certa expectació en la segona producció operística de la temporada del Gran Teatre del Liceu, la tragèdia lírica en dos actes I Capuletti e i Montecchi (1830) de Vincenzo Bellini (1801-1835) amb un llibret de Felice Romani (1788-1865). Possiblement, però, tots aquests elements es puguin sintetitzar amb el fet de ser una òpera que, com la tragèdia de William Shakespeare (1564-1616), intenta convertir els conflictes, les passions i les contradiccions de l'experiència amorosa en una forma musical.

O cosa que és el mateix. Bellini, abans dels trenta anys, va voler materialitzar allò que els éssers humans sentim, però que moltes vegades no sabem expressar per nosaltres mateixos. Però hi ha una pregunta: ho va assolir aquest compositor que tanta controvèrsia desperta en les ciències musicals en considerar-lo, moltes vegades, un creador de segona fila? La resposta la podem trobar en unes representacions que s'allargaran fins al pròxim 22 de novembre al colosseu líric de les Rambles.

Cal dir que una de les claus per a l'èxit d'una producció d'aquesta òpera belliniana rau en l'elecció de les solistes femenines que han d'assolir els papers de Romeu i Julieta que ja no són només dos adolescents enamorats que moren a causa de l'odi entre les seves famílies, sinó una forma de comprendre la fragilitat de l'amor davant les estructures socials, la violència heretada i la incapacitat humana per escapar de determinades formes de destí.

La soprano estatunidenca d'origen cubà Lisette Oropesa, en el paper de Julieta, va mostrar la seva autoritat tècnica i sensibilitat belcantista, malgrat haver anunciat a les xarxes una disposició anímica baixa a conseqüència d'haver presenciat, en el transcurs dels assaigs, un important accident laboral d'una integrant de l'equip de direcció escènica que, possiblement per deformació grotesca del que mai ha de ser un equipament cultural públic, s'ha volgut amagar per part del Liceu, fins que algú ho va destapar a la premsa.

Al seu costat, la mezzosoprano calabresa Raffaella Lupinacci va dibuixar un Romeo que va anar creixent en autoritat i definició dramàtica a mesura que avançava l'òpera. La mezzosoprano italiana disposa d'un instrument sa, de naturalesa lírica i amb una paleta tímbrica acolorida, que va trobar en la lleugeresa vocal d'Oropesa un contrapès especialment adequat.

Continuant amb els encerts musicals d'aquesta producció, sense cap mena de dubte, cal destacar la direcció musical de Riccardo Frizza que, una vegada més, ha demostrat el perquè és un dels grans noms en la direcció musical del belcantisme. La sonoritat acurada, transparent, sabent acompanyar en tot moment a les veus va permetre gaudir d'una lliçó de com cal dirigir una música que es troba, en alguns aspectes, més a prop del classicisme que no, posem per cas, de Verdi.

Tota una altra cosa va ser la prestació dels solistes masculins. El tenor peruà Iván Ayón-Rivas (Tebaldo) va mostrar-se més voluntariós que efectiu, si bé disposa d'un instrument d'allò més adequat per aquest repertori. Força discretes van ser les aportacions del baix croat Marko Mimica (Lorenzo) i del baix mexicà Alejandro López (Capellio) que, en alguns moments, van fer dubtar si eren les millors veus per als seus rols respectius i, no cal dir, per a un teatre com el Liceu. Bravo per la intervenció del Cor del Gran Teatre del Liceu que, progressivament, va mostrant el bon fer sota la direcció de Pablo Assante.

La proposta escènica d’Allex Aguilera, estrenada el 2024 a l’Òpera de Wallonie-Liège i incorporada a darrera hora en substitució de la producció inicialment prevista d’Adrian Noble procedent de la Scala —sembla que descartada per desavinences econòmiques al voltant del seu cost—, no va saber, a parer nostre, eixamplar els horitzons d’una obra que, per la seva pròpia naturalesa, conté prou potencial dramàtic per reclamar una mirada escènica amb més ambició.

Aguilera va disposar un dispositiu escenogràfic presidit per un cub central giratori, unes àmplies graderies, una barana i una fina làmina d’aigua a la part davantera de l’escenari, complementades per dues estructures pètries laterals. Un marc visualment funcional, certament, però d’una neutralitat conceptual que va acabar convertint-se en una mena de contenidor indiferent a les tensions emocionals i polítiques que travessen la partitura belliniana.

Sense cap voluntat de relectura dramatúrgica ni una articulació particularment suggeridora de l'acció, la proposta es va limitar a desplegar les escenes amb una literalitat força convencional, interrompuda ocasionalment per algunes videografies en blanc i negre, com les projectades durant l'enfrontament entre Tebaldo i Romeo o en la imatge de Giulietta jacent. Recursos que, lluny d'afegir densitat poètica o dramàtica, semblaven més aviat voler dissimular la manca d'una idea escènica veritablement articulada. Tampoc la direcció actoral va anar gaire més enllà d'una gestualitat epidèrmica, amb un cor masculí excessivament hieràtic i alguns detalls de dubtós sentit teatral.

Més enllà de tot això, al sortir del teatre sorgeix inevitablement una pregunta capciosa: per què continua commovent-nos la història de Romeu i Giulietta? I, possiblement també, no trobem cap resposta definitiva. Però sí que hem pogut escoltar una música que ens recorda que hi ha experiències humanes que no poden ser sotmeses del tot a la lògica de l'interès, de l'honor o de la força. Experiències que exigeixen un altre temps, una altra atenció i una altra manera de mirar els altres.

I és aquí on la melodia de Bellini, llarga, fràgil i aparentment suspesa davant de l'abisme, es converteix en alguna cosa més que bellesa: en la possibilitat de preservar, encara que sigui per uns instants, un espai de llibertat enmig del soroll del món.

Bellini: I Capuleti e i Montecchi. Lisette Oropesa, Raffaella Lupinacci, Iván Ayón-Rivas, Marko Mimica, Alejandro López. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció escènica: Allex Aguilera. Direcció musical: Riccardo Frizza. Barcelona. Gran Teatre del Liceu, fins al 22 de novembre de 2026