Vam estar una bona estona al bar xerrant-ne després, que és un molt indicador a l’hora de valorar qualsevol producte de consum cultural: la capacitat de generar conversa. No ens preguntàvem què ens enduríem a una illa deserta, ens preguntàvem si nosaltres a les nostres vides teníem alguna illa deserta i quina era. Tots en teníem. Alguns amb forma de ciutat, de carrera professional o de nom i cognoms. Qui més qui menys, en algun moment s’ha imaginat la seva vida si hagués pres una decisió diferent en un moment concret. O si aquell reguitzell de casualitats no s’haguessin donat una rere l’altra.
 
L’illa deserta es pot veure a La Villarroel i és la història d’un noi i una noia, interpretats amb mestria pel Miki Esparbé i la Maria Rodríguez Soto, que es coneixen quan es queden tancats una estona llarga en un ascensor. Quan aconsegueixen sortir-ne serà el destí qui els ajunti o no per sempre. Marc Artigau signa i dirigeix un text que té tots els elements d’una bona comèdia romàntica, que es diu aviat. Proposa a l’espectador un viatge d’una hora i mitja on tot és possible, convida a jugar amb els “i si”, una cosa amb la qual tothom ha fet volar coloms alguna vegada. És un joc constant, un anar i venir per diferents escenaris duplicant les escenes que serveixen de cruïlla i estalviant-nos algunes repeticions amb subtileses com ara: “la conversa sobre el banc no té cap tipus d’interès”.
 
Funciona, l’obra funciona. I la mar de bé. Interpel·la l’espectador des del minut zero quan els dos actors trenquen la quarta paret per preguntar al públic quin va ser l’últim cop que van ser feliços de debò. Tota la sala plena fent memòria. Funciona, també, perquè el ritme no decau, no pots sortir de la història. I funciona, sobretot, per la química i el talent dels dos protagonistes. És un gust veure dos actorassos d’aquesta talla en viu. No em cal gaire cosa més per ser feliç en un pati de butaques, però és que si a sobre hi ha inclosa una escena karaoke amb un clàssic italià dels anys vuitanta sonant a tot drap, la felicità és total.
 
Amb L’illa deserta, Artigau ens proposa un joc al qual no podem evitar jugar. Ho fa amb una fórmula que troba l’equilibri perfecte entre les dosis d’humor i les d’emoció, que vol dir que ho fa amb intel·ligència i elegància. Aquesta és l’última setmana que es pot veure a La Villarroel (hi seran fins aquest diumenge, 2 de juliol) i, si hi aneu i la gaudiu, val la pena que us quedeu a aplaudir fins al final, sobretot perquè Maria Rodríguez i Miki Esparbé estan esplèndids, i perquè mai se sap quan la vida, o el teatre, et pot sorprendre.