Després d’uns dies de reflexió i de deixar reposar l’enquesta d’usos lingüístics, aquí va la meva sobre accions urgents que hem de fer per revertir l’estat actual de la llengua. Totes són igual d’importants.
1. Desmitificar el bilingüisme d’una santa vegada i desmitificar el discurs de “ciutadà del món”, totalment desarrelat de la identitat cultural. El més perillós que tenim a hores d’ara.
En contextos en què hi ha multilingüisme i ningú canvia de llengua és meravellós. Sí, sí, i com més idiomes i més diversitat, millor. Això és indiscutible. Però la realitat no és ben bé aquesta. Ens han venut el bilingüisme com un gest amable, ara parlo en castellà i ara parlo en català, com si tothom fes el mateix sempre per sistema. I no, amics meus, la crua realitat és que són munió de catalanoparlants passant-se al castellà, tant si ens entenen com si no. La majoria dels esforços els fem els catalanoparlants, és unidireccional, i en un context de llengua minoritzada practicar això és trampós, perillós i afavoreix el procés de substitució lingüística.
Que també hi ha castellanoparlants que empatitzen i parlen en català, òbviament. I n’hi ha que formaran part d’aquests 117.000 parlants freqüents o d’aquests nous coneixedors de la llengua? No diem que no, és evident. El govern vol fomentar un “bilingüisme amable” o un “bilingüisme feliç” i sembla un acudit. Com es fa, això? Ja m’explicareu el truc. Som una llengua minoritzada (el català encara s’associa al registre formal, tant si són parlants joves com si no) i la bilingüització sempre és molt més forta entre els catalanoparlants.
2. Crear més espais de socialització per estendre’n l’ús social. Associacionisme, tradició popular al carrer, espais de lleure i jocs, tant a l’aula com al carrer...
Això és un mantra que va proclamant fa temps la Marina Massaguer, molt encertadament. Tal com diu la Jèssica Pulla en el seu discurs per als Premis Martí Gasull: “La llengua també ha d’estar al servei del poble, de qui la vol parlar i qui se la vol fer seva”. Aprendre la llengua col·loquial, la llengua més natural i espontània, la no imposada pels mitjans de comunicació, és importantíssim i només s’aprèn en espais de lleure.
Encara us sorprèn que, dins de Barcelona, Gràcia sigui un dels barris en què es parla més català? El teixit associatiu, el concepte de “fer barri” i la tradició popular al carrer també fomenta el teixit de la identitat cultural.
Potser no és del tot cert que dos milions el volen aprendre, potser uns quants volen ser passius i sent “coneixedors” de la llengua ja en tenen prou, però si realment tenim aquesta situació favorable, la immigració s’ha de veure com una oportunitat per integrar de debò el català. Hi ha més parlants de català i més persones que el coneixen. Aprofitem-ho.
I, sobretot, no caiem en la trampa de comprar el discurs ultradretà. Prou pena tenen les persones nouvingudes, les que no tenen poder adquisitiu. El context demolingüístic fa que reculi el català i això és una evidència, però ens calen polítiques d’integració lingüística perquè les persones nouvingudes aprenguin directament el català i no es castellanitzin, com acostuma a passar. Això tan fàcil de dir és el pal de paller.
3. Fomentar l’oferta formativa de classes no resol el problema de l’ús social,però és un primer pas per a tota aquella gent que el vol aprendre.
És una de les mesures del pla de xoc del Govern, diria que a hores d’ara l’única solució que han anunciat més i se’ls gira molta feina, a la gent dels CPNL. Ja sabem que aprendre la llengua formal és necessari, però no és imprescindible per relacionar-se.
Per què no comencem a ampliar l’oferta formativa de català també en l’àmbit laboral? També cal en els sectors més precaritzats, als quals sovint solen accedir en primera instància les persones nouvingudes. Això ho explica molt bé en Rudolf Ortega en aquest article, i no m’hi estenc més. El català s’hauria d’introduir com a requisit per accedir a qualsevol feina.
4. Les institucions també han de tenir un compromís real amb la llengua. Estic farta de la responsabilitat dels mantenidors de la llengua. En podríem fer una sèrie, com si fóssim els superherois d’una sèrie de Marvel: ens van fotent hòsties per totes bandes, però resistim. Compreu-me el guió, quan vulgueu.
Sense els mantenidors de la llengua no seríem on som ara, és cert, però prou de responsabilitzar a qui no toca, i molt menys les generacions més joves. El Govern també és un reflex de la societat i de la falta d’autoestima pel català. Apliqueu-vos la mateixa lliçó i comenceu a aplicar clàusules lingüístiques en l’àmbit laboral, al comerç, a cal metge, en retolació, en la immersió, etc. No ens feu responsables de la vostra deixadesa i desídia, d’aquella època en què molts somiàveu en la vostra república independent sense blindar realment la llengua.