El català només és la llengua habitual d'un terç dels parlants. Amb aquesta contundència s'expressa l'enquesta que el Govern ha publicat aquest dimecres, que dibuixa un panorama complex, però també amb dades que conviden a l'optimisme, com ara que el català guanya parlants pel creixement demogràfic i que augmenten els pares no habituals del català que el trien per comunicar-se amb els fills. L'encarregat de presentar-la va ser el conseller de Política Lingüística, el catedràtic Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966), sociolingüista i bon coneixedor de la realitat de la llengua. Al capdavant d'aquesta nova conselleria, creada en el marc de l'acord d'investidura PSC-ERC, Vila té el repte d'aconseguir canviar la tendència. En aquesta entrevista amb Nació, la primera després de l'enquesta, combina realisme i optimisme. Hi ha partit, diu.
Vila fa una crida a la ciutadania i a les institucions a activar-se i a militar en la llengua. Ara com ara, el català no corre el risc de desaparèixer, com alerten les veus més apocalíptiques, però passa per una situació difícil. A banda d'ampliar els cursos de català perquè tothom qui ho vulgui pugui aprendre'l, com demanen diverses entitats, recepta mantenir-se ferms en l'ús de la llengua i no canviar a la primera. Les dades indiquen que, en més del 90% dels casos, l'interlocutor entendrà el català, i en més d'un 80% dels casos, el sabrà parlar. També posa deures als mestres. Els seus? Garantir recursos i complicitats, dins i fora del Govern.
Aquest dimecres s'ha presentat l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, que es presenta cada 5 anys. Quina és la dada més optimista que n'extraieu? I la més pessimista?
N'hem donat moltes. M'agradaria remarcar la que possiblement és la més innovadora: ens hem fixat no només en els parlants habituals, en els que diuen que el català és la llengua principal, sinó que també hem mirat tots els que ens diuen que no ho és, però la fan servir de manera significativa. Això no es mirava i perdíem una quantitat de població molt important. Ara hem mirat els que no tenen el català com a llengua principal i l'usa efectivament. Hem comptat l'evolució al llarg dels anys i hem vist que ha anat creixent. Els parlants secundaris han crescut, i a l'últim quinquenni van créixer més de pressa que els anteriors. És important perquè no s'està fent a costa dels habituals, que es queden amb la mateixa quantitat que eren i força estables els últims 20 anys. En un context de natalitat feble, és important perquè haurien hagut de minvar i no han minvat. Tenim un terra sòlid i creixem en parlants secundaris.
"Per passar de no usar mai el català a ser-ne parlant habitual primer has de passar per un estadi intermedi. De miracles no n'hi ha"
La dada més negativa és que encara no arribem a fer que el creixement de la població sigui igual que el dels parlants. Ara, necessitaríem que el creixement de parlants, tant de coneixedors com d'usuaris, fos superior per recuperar terreny perdut. I això és possible. Ho pot fer només la societat civil? No. Ho pot fer només el Govern? No. Ho pot fer només la ciutadania? No. Ho hem de fer entre tots. Com deia, la dada més positiva és que mantenim el terra i que, tot i la natalitat, creixem en parlants secundaris. Per passar de no usar mai el català a ser-ne parlant habitual primer has de passar per un estadi intermedi. De miracles no n'hi ha. Hi ha partit. El podem guanyar, però l'hem de jugar bé.
Com dèieu, els resultats s'emmarquen en un escenari de descens demogràfic i creixement migratori. Que el català no perilli requeriria un canvi de marc legal i de model econòmic?
El marc legal i el model econòmic són fonamentals a l'hora de posar instruments per aconseguir dinamitzar l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Aniria bé fer el que ja preveu el nostre marc legal, i volem treballar en aquesta línia. Necessitem que el model econòmic incorpori la integració lingüística, que hi hagi una responsabilitat empresarial. Si tens un model que porta molta gent de fora, cal veure com s'integrarà lingüísticament i no deixar-ho només a l'administració. Parlem amb operadors diversos i trobem sensibilitat. Ara bé, caldrà aterrar-ho amb els operadors econòmics. La gent es mou cap a on hi ha feina. A partir d'aquí, aprenem les lliçons d'altres llocs i evitem societats fragmentades.
"El marc legal i el model econòmic són fonamentals a l'hora de posar instruments per aconseguir dinamitzar l'aprenentatge i l'ús de la llengua"
Fa sis mesos que és conseller. Nota prou compromís dels seus companys de Govern en la transversalitat que demanen les polítiques lingüístiques en àmbits com l'esport o la salut? En una entrevista a Nació fa quatre anys deia que el català necessita un estat "propi o propici".
Aquest Govern assumeix la necessitat de treballar pel català des de tots els altres departaments, i això demana esforç per part de tothom. Amb tots ells anem avançant en els diferents plans. Sempre es podria fer millor, per descomptat. Però estem anant en la bona direcció.
Una de les gràfiques més preocupants és la dels joves quant a llengua habitual. Tenen coneixement del català, però el castellà, a diferència del que passa en altres segments, guanya terreny com a llengua habitual. A què es deu? És una qüestió política vinculada a la ressaca del procés o té a veure amb el context digital?
En sociolingüística, com en altres disciplines, no hi ha una única causa. Hi ha un diferencial de competència entre català i castellà. Malgrat que el jovent té més nivell de català que la gent de mitjana edat o gran, continua tenint un nivell inferior al de castellà. Això té diversos motius. Un és que n'hi ha que han arribat fa poc, i un altre, que hi ha un món audiovisual comunicatiu que pressiona. Si fa 40 anys els nens catalanoparlants arribaven a l'escola amb un coneixement del castellà baix, ara no. A partir de les pantalles, ja és més alt. Això els fa més fàcil adoptar el castellà com a llengua amb els seus companys que no han tingut la mateixa exposició al català.
I després hi ha els estereotips. Les tries s'aprenen moltes vegades a la porta de l'escola, no dins. Si un nen de 3 anys veu que el seu pare es passa al castellà amb els pares dels seus companys perquè porten un mocador o perquè tenen un determinat color de pell o llengua... Per lògica, el que aprenen és "jo he de parlar en castellà". Els comportaments estereotipats afecten tothom, però és que ho estem transmetent de pares a fills. Necessitem un canvi aquí. I no es pot forçar des de dalt ni amb una campanya. És un canvi d'actituds, i els mitjans, per exemple, podeu donar arguments de reflexió i contrast.
"Fa 40 anys, els nens catalanoparlants arribaven a l'escola amb un coneixement del castellà baix; ara, no, per les pantalles. Això els fa més fàcil adoptar-lo amb els companys"
Hi ha una davallada de la militància lingüística que ens porta a canviar de llengua quan no cal?
La tendència a passar-se al castellà davant de persones que tenen un aspecte no tradicional no és privatiu dels joves. Es va instaurar al llarg del segle XX. Amb els joves passa que sovint es troben més barrejats i, per tant, hi ha més possibilitats que algú no domini el català i s'estableixi al grup el castellà com a llengua d'interacció. Una mestra de nens de 3 anys a la Catalunya Central em deia que tenia a l'aula 19 catalanoparlants. Hi ha arribat una romanesa i sabeu què fan? Intenten parlar en castellà a una nena que sap tant català com castellà, zero. Han assumit que, si és de fora, se li ha de parlar en castellà. Com ho compensem? Doncs ens cal un diferencial de competències. Si tots plegats sabem més una llengua, és més fàcil que tots acabem parlant-la. Per això cal incrementar la competència de català i que els docents ja a infantil afavoreixin l'aprenentatge precoç de la llengua. Cal tornar als mestres de la immersió dels vuitanta, que interactuaven molt més i tenien un paper molt actiu amb els infants. Això es pot fer, però cal ser-ne conscients.
I l'actitud més militant que demaneu com es pot incentivar des del Govern?
Hi ha d'haver una actitud no sé si militant, però segur que més compromesa. Des del Govern s'hi ha treballat, s'hi treballa i s'hi treballarà. Hem fet campanyes com la de la Queta i se'n faran més. Hem d'anar quirúrgicament a dos nivells. A escala macro, que ens faci entendre la necessitat de transformar les expectatives i generar grans acords. Hem de mantenir col·lectivament l'expectativa que tothom que neix a Catalunya ha de saber les dues llengües, i tothom que hi vingui també. I, si voleu, ho fem amb temps, amb comprensió, amb una expectativa d'escolta, però que tots acabem compartint repertori lingüístic. Perquè si no estarem generant societats separades.
Està pràcticament descartat que hi hagi pressupostos. Això afecta especialment una conselleria de nova creació com la de Política Lingüistica, que té, per exemple, el repte d'ampliar l'oferta de cursos de català. S'han pres algunes mesures, però com afectarà?
Tenir un pressupost prorrogat condiciona gastar en unes coses i no en unes altres. De tota manera, estic convençut que trobarem maneres de sortir-nos-en en aquest àmbit. Ho tenim inclòs dins les bases del Pacte Nacional per la Llengua i m'agradaria fer-ne partícips un nombre màxim d'agents.
"Si un nen de 3 anys veu que el seu pare es passa al castellà amb els pares dels seus companys perquè són de fora... Per lògica, el que aprenen és 'jo he de parlar en castellà'"
Es parla de la falta de places i es quantifiquen en dos milions de persones les que voldrien aprendre català. Però és realment així? Hi ha una taxa alta d'abandonament als cursos i molts només busquen una titulació...
Són coses diferents. D'estímuls per aprendre una llengua n'hi ha de dos tipus: instrumentals i integratius o simbòlics. Quan vas als Estats Units o vens a Barcelona, i no pel català, sinó també pel castellà, ho fas perquè vols integrar-te i perquè vols aconseguir objectius. Els papers i les titulacions són un motiu, un al·licient perquè s'aprengui. Necessitem que quan arriba algú a una empresa o entitat se li digui una cosa tan senzilla com "encantats que estiguis amb nosaltres i aquí funcionem en català". A vegades es fa servir el terme inclusió, que és una mica menys clar que integració. Per incloure't, el que hem de fer és que tu aprenguis la llengua i t'hi hem d'ajudar. Això és el que amb integració potser es veu més clar. En el fons, què necessitem? Reaprendre coses que s'havien fet fa cent anys. És a dir, pel que fa a la primera immigració dels anys 20 i 30, els nets el parlaven perfectament. A les immigracions dels 50 i els 60 els va costar una mica més, però també se l'han feta seva. Aquest plantejament l'hem de recuperar.
I com ho podem fer perquè les persones que tenen acreditat un coneixement de català o que, com deia vostè, són parlants secundaris facin el pas a parlants habituals?
Són coses diferents. Una cosa són les acreditacions dels coneixements i l'altra és com incrementem l'ús social de la llengua. Per això darrer he parlat del valor simbòlic i instrumental. Però hi ha línies de treball. En primer lloc, cal que al teu entorn la gent el sàpiga, i això vol dir potenciar-ne l'aprenentatge. Parlem de cursos i també d'incentivar-ne l'aprenentatge informal. Els aprenents d'aula han de ser usuaris autònoms. En segon lloc, cal facilitar-ne l'ús. Això vol dir, per exemple, que els locals que et reben et facin saber que aqui pots usar el català. Si la retolació no és en català, pot pensar que no hi és benvingut. El paisatge oral, o sigui, audible i escrit, convidi a utilitzar el català. A Girona, per exemple, a Fires vetllen perquè la música sigui en català.
Necessitem estendre'n el coneixement, fer-lo fàcil i impulsar-lo. I en això les institucions tenen un paper capdavanter. I, finalment, el que us deia de crear expectatives. De dir "sí, esperem que l'aprenguis". I per fer això hem de canviar actituds individuals i hàbits. Fa uns dies era en un acte sobre la llengua i, en sortir, un dels presents, sense adonar-se'n, s'adreçava en castellà a una persona que estava treballant allà perquè era racialitzada. Una persona preocupada per la llengua no era conscient que estava reproduint aquest hàbit. Hem de millorar actituds individuals i tenir una actitud molt més proactiva amb l'ús del català.
Però, a més de les actituds individuals, també calen polítiques lingüístiques transversals, en àmbits com ara la sanitat o la justícia, en què no es pot exercir el dret de parlar-lo sovint, malgrat que s'ofereixen als treballadors fins i tot cursos de franc en horari laboral. Què cal fer més?
Són dos àmbits diferents. A la sanitat és competència nostra i hi tenim més possibilitats. Però s'han d'agafar de manera estructural. És a dir, d'entrada hi ha un punt evident, i és que necessitem formar molts més metges que el sàpiguen. La vocació de formar-ne més i amb competències ja hi és. Si som capaços de tenir més gent que sap parlar català d'entrada, serà més fàcil que l'usi després. I, d'altra banda, hem de vetllar perquè la gent que arribi al sistema cada vegada tingui més possibilitats d'aprendre la llengua. L'oferta formativa ha anat creixent i volem que superi els nivells d'entrada de professionals.
"Els docents n'han d'afavorir l'aprenentatge precoç. Cal tornar als mestres dels vuitanta, que interactuaven més. S'han de preguntar: 'Si no els proporciono jo la llengua, d'on la trauran?'"
Una de les eines en què van treballar en l'anterior legislatura i que s'hauria de concretar en aquesta és el Pacte Nacional per la Llengua. L'enquesta obliga a canviar-ne o afinar-ne alguna cosa?
L'enquesta ens fa més evident la necessitat de posar-nos d'acord i adoptar mesures col·lectivament. El diagnòstic el tenim fet i no canvia gaire, perquè, en tot cas, el que aporta és precisió en les dades, fer aflorar els parlants secundaris... Estem parlant de milions de persones. Això és molt important, com deia. Hi ha partit, podem aconseguir-ho. Per què? Si hem estat capaços de generar 267.000 coneixedors nous de la llengua, si hem estat capaços de generar més de 117.000 usuaris freqüents, gent que diu que entre el 20% i el 49% del seu temps parla català, això és substancial. Si estem aconseguint això, amb més esforç, més inversió, més treball conjunt i més acord, crec que som perfectament capaços d'assolir-ho.
Podem continuar sent un miracle?
No som un miracle, però sí un exemple en moltes coses. Si comparem el mapa lingüístic d'Europa de l'any 1925 amb el de l'any 2025, bona part de les llengües amb una història de minorització estan molt més febles que el català i aleshores no ho estaven. Des d'aquest punt de vista, una mica d'autoestima també ens va bé.
"Hem de vetllar perquè els metges o els jutges cada vegada tinguin més possibilitats d'aprendre la llengua. L'oferta formativa ha de superar els nivells d'entrada de professionals"
Un dels debats dels darrers anys és el tema de la immersió. Tenim un model de conjunció lingüística i s'ha posat damunt la taula la doble xarxa o s'ha criticat que la inspecció és dèbil i no exigeix prou als mestres...
El tema d'educació té diverses variables. Una és la judicialització, que ha gripat el motor i ha fet que molts docents se sentissin insegurs a l'aula. D'altra banda, també ens ha passat que fa molts anys algú va decidir que a l'escola ja estava tot resolt i que ho podíem deixar fer. A les universitats es van deixar de formar els futurs mestres en tècniques d'immersió. S'ha generat un cert relaxament i hi ha hagut falta de compromís. S'ha dit sovint: "Va, d'acord, doncs potser no l'aprendran tan bé, però és igual". El nostre model és de conjunció en el sentit que posem els nens junts, que no els diferenciem en funció de llengua habitual. Això vol dir funcionar en una llengua que pot no ser la dels alumnes. Certament, necessitem que els docents millorin en la seva responsabilitat lingüística i els inspectors han d'acompanyar els centres i ens hem de posar uns objectius ambiciosos. Volem que la canalla domini dues llengües i que se sentin vinculada al català. Abans parlava d'un cas d'I3. Necessitem que els docents que hi fan classe sàpiguen que depèn d'ells una adquisició precoç de la llengua. Sé que és un altre departament, que té derivades diverses d'organització i individual, però s'han de preguntar: "Si no els proporciono jo la llengua, d'on la trauran?".
Ens hem d'inspirar en el que es va fer als 80, perquè es va fer una cosa molt interessant: analitzar la situació i actuar en funció d'aquesta, que és que els docents sabien que eren els que proporcionaven el coneixement de la llengua. Ara, les pantalles tenen un paper molt important, fins i tot abans d'entrar als centres. Això genera conseqüències lingüístiques d'aprenentatge i de no aprenentatge. Per tant, sí, hem de ser actius i repensar què vol dir un sistema que té el català com a centre de gravetat, de quina manera aconseguim arribar als nens que no el tenen com a llengua habitual i de quina manera on hi ha poc contacte entenguin la necessitat d'aprendre'l. Hem d'innovar contínuament, com hem fet a les aules d'acollida i a les d'acollida accelerada, que són una mica diferents, per respondre a la matrícula viva. Necessitem millorar amb recerca i inversió.
"No som un miracle, però sí un exemple. Si comparem el mapa lingüístic d'Europa del 1925 amb el del 2025, llengües amb una història de minorització estan més febles. L'autoestima ens va bé"
En aquest miracle —o com en vulgueu dir— que som en el context europeu, malgrat la situació a l'escola, al món digital o la immigració, hi ha una dada molt positiva: la transmissió generacional puja un 7%. Què ho fa posible?
Hi ha qui diu que el català ja no forma part de l'ascensor social. És erroni. El que passa és que en una societat menys cohesionada, i en què hi ha moltes feines que tenen escassíssim contacte amb el català, la gent que s'hi incorpora no percep la utilitat del català. Però, en canvi, en moltes altres feines i àmbits l'ambient, convida naturalment al català i és un capital molt important per progressar. Hi ha qui diu que el que era el català ara ho és l'anglès. Però no ens equivoquem. El valor de les llengües és sumatiu. Cada llengua té el seu valor, i el català, com el castellà o l'anglès, en té. La gent vol que els fills sàpiguen anglès, i és legítim. Però això no ha fet que el català perdi valor. La mostra més evident és aquesta.