Ángeles Sánchez Conde, la tinent fiscal del Tribunal Suprem, va presentar dijous el seu informe sobre la causa de Tsunami Democràtic i va deixar anar al jutge instructor -i millor persona- Manuel García Castellón una castanya important. Concretament, li va fer saber que no hi ha prou indicis per investigar per terrorisme Carles Puigdemont, que per fer-ho s'ha basat en "conjectures o sospites" que no van massa enlloc, i que faci el favor de calmar-se una mica perquè ells han de governar quatre anys.
És un episodi més d'aquesta novel·la surrealista que pretén relacionar l'independentisme amb el terrorisme, com si els lliris a la mà que lluïm no es veiessin des de l'Estació Espacial Internacional. Mira que se'ns pot acusar de coses, però justament d'intentar aterrir als altres... en fi, no sé si hi ha cap altre esport que se'ns pugui donar pitjor als catalans que el de crear una mínima molèstia (no ja terror) al veí del segon primera que té la música a tot drap, a l'atracador que ens apunta amb una navalla, o a la totpoderosa Espanya.
En tot cas, ells ho continuen intentant, una vegada i una altra. I a cada revés que reben per part d'Europa o fins i tot de la Fiscalia (com ens hem de veure tots plegats), l'independentisme reacciona en cafès, tertúlies i faristols polítics de manera similar: indignant-se des d'una incredulitat que acaba derivant en una certa mofa. Ens n'encardem una mica, de les excentricitats espanyolistes. On va aquest García Castellón, quin ridícul, ja no sap què inventar-se per justificar el terrorisme, ara diu que l'home aquell de l'aeroport va morir de l'ensurt, ara diu que teníem intenció de fer mal, ara diu que, etcètera. N'hi ha per llogar-hi cadires.
N'hi ha per llogar-hi cadires i nosaltres les lloguem perquè tothom pugui asseure's a contemplar un espectacle ridícul. La situació és tan inversemblant que el cos ens demana agafar crispetes i banalitzar el panorama per aconseguir sobreviure entre tanta injustícia. Però aquest recurs tan audaç és perillós perquè, a banda de fer-nos creure més llestos del que som, ens pot fer oblidar la magnitud del que està passant. I el que està passant és que a Espanya, si tens una ideologia política concreta, els jutges se senten amb l'absoluta llibertat de caçar-te per qualsevol mitjà, com si fossis la mare de Bambi, perquè per ells no ets més que un cérvol que no té cap altre dret que el d'esperar pacientment el tret de l'Estat quan aquest ho cregui convenient.
És tan gros que només te'n pots fer la idea si ho vius, si el teu pensament polític et fa ser un d'aquests cérvols. Acabes condicionant la teva vida a la mirada pertorbada d'un guardià de la pàtria amb toga, t'autocensures, pateixes per si el teu entorn ho pateix, et poses les mans al cap i, en última instància, te'n rius, és clar. Per inèrcia i perquè és l'únic que et queda: mirar-te amb el cérvol del costat i comentar com n'estan de bojos, aquests romans.
Està bé que ens hàgim acostumat a prendre'ns amb filosofia el drama que suposa exercir d'independentista a Espanya. Està bé que hàgim après a viure en el lloc equivocat amb la ideologia equivocada. Està bé saber relativitzar que un dia puguin acusar-te de terrorisme, o punxar-te el mòbil, o prevaricar contra tu, o arruïnar la teva reputació. Però que tot aquest aprenentatge no eclipsi del tot una realitat que, per molt que maquillem, continua sent fastigosa: hi ha un caçador i hi ha un cérvol. Probablement hi seran sempre. Una amenaça permanent, indigna, i pròpia de règims capaços de matar la mare de Bambi si això els fa sobreviure.