«Mujercitas»: la necessària i emotiva revisió del clàssic de la literatura

Solvent, carregada de bellesa i una nova perspectiva de l'amor romàntic d'època. Aquestes tres característiques i les brillants actuacions del repartiment femení de la pel·lícula assenyalen Mujercitas com un dels millors films del 2019, tot i estrenar-se l'última setmana de l'any. Greta Gerwig es posa al capdavant de la direcció i el guió en una nova adaptació de la novel·la de Louisa May Alcott, on situa l'espectador entre la història original que va ser adaptada pel llibre i els fets que són tractat de manera fictícia en aquest.

Saoirse Ronan és la Jo March, una de quatre germanes que viuen als Estats Units immersos en la Guerra Civil. La jove i ambiciosa escriptora intenta guanyar-se la vida a Nova York venent relats i petits contes per a ser publicats als diaris. Les seves històries xoquen amb una societat on la dona segueix relegada a un segon nivell i es veu reprimida en tots els àmbits artístics. En aquest mateix context ha crescut amb les seves germanes (Emma Watson, Florence Pugh i Eliza Scanlen) i la seva mare (una brillant Laura Dern), en una casa campestre americana i amb el pare com a voluntari de l'exèrcit de la Unió d'Abraham Lincoln.

El film és una oda brillantment executada en favor de les dones. Sense cap mena d'edulcorant ni cap missatge buit d'una gran marca publicitària. Gerwig dirigeix amb solvència una nova adaptació de l'obra de 1868, emmarcant-la amb un missatge completament vigent amb les èpoques actuals. Timothéé Chamelet és el complement masculí perfecte de la pel·lícula, deixant clar en quin bon estat de salut actoral es troba. Ronan, però, es mereix amb escreix la nominació a l'Oscar. El seu diàleg final amb la seva mare, en un monòleg sobre les frustracions de les dones i les limitacions d'una època es fan terriblement actuals.

Una fotografia en majúscules, una banda sonora d'Alexandre Desplat que entra en els cànons convencionals però compleix amb nota i la insistència en unes grans actuacions, evidentment del repartiment principal femení, per un Little Women modern. Una revisió de l'obra amb la permanent mirada a l'actualitat.

El repàs de Gerwig la deixa sense prejudicis, amb el context adequat del segle XIX, la posició correcta de tots els personatges i l'originalitat d'encreuar la vida fictícia amb la vida "original" de l'obra. És emotiva en bona mesura, tot i que cau en l'autocomplaença en alguns moments de la trama. El toc jove (no adolescent) es destil·la a través de certes escenes, tal com passa a la novel·la, desviant la mirada cap a un públic de menor edat que es troba en els mateixos encreuaments de vida que els protagonistes: l'amor, les amistats que s'acaben, les primeres pèrdues... L'obra, però, és alegre, és senzilla, és humana i natural.

La reivindicació és que no es converteixi només en una pel·lícula per i per a dones. La visualització d'aquesta pel·lícula agradarà a tothom, a tots els gèneres, edats i situacions sentimentals. Produccions com aquesta retornen l'esperança a una indústria cinematogràfica que moltes vegades sembla estar encallada en dinàmiques i tendències en blanc i negre.