28
de novembre
de
2019, 17:45
Actualitzat:
01
de desembre,
21:43h
"Només s'haurà esmicolat si ho diem. Així funciona la monarquia. Tapem els forats". La tercera temporada de TheCrown és una obra audiovisual magnífica que consolida la qualitat d'una de les sèries estrella de Netflix. Després de dues temporades inicials exquisides sobre els orígens del regnat d'Elisabet II del Regne Unit, la història avança cap a una nova dècada, nous personatges, nous actors i nous escenaris. El guió, però, segueix destil·lant brillantor i maduresa al llarg dels episodis de la vida de la reina més famosa de la modernitat.
La tercera temporada segueix sent un retrat polièdric de la Família Reial britànica. No hi destaca una intenció clara de retre homenatge a La Reina però si assenyala la seva figura d'Estat, responsable del pes d'una nació sobre la seva esquena. És prou crítica amb les extravagàncies de la monarquia i amb les hipocresies dels personatges. Representa de manera fidedigna fets històrics i es dona permís per recrear-se en aspectes de telenovela que resulten interessants i gens carregants, un fet a destacar en un mercat inesgotable de sèries.
OliviaColman substitueix ClaireFoy en el paper de la Reina Elisabet, una de les apostes més revolucionàries de la producció de Netflix. Cada temporada enfoca una dècada del seu regnat i cada dues, canvien els actors i les actrius per fer notori el pas del temps. Aquest intercanvi transgredeix de manera elegant, subtil, gairebé passant desapercebut. La qualitat dels intèrprets britànics torna a ser majúscula, però dues dones destaquen per sobre de la resta de mortals: Colman, en un estat de gràcia continu, i Helena Bonham-Carter, qui entra al repartiment per encarnar la germana Margarida i acaba establint un combat interpretatiu de nivell còsmic amb la Reina.
Des de les runes de carbó d'Aberfan, passant per les revolucions mineres, fins a les declaracions ridícules de Felip d'Edimburg sobre la pobresa, passant per la investidura de Carles com a príncep de Gal·les, arribant a la presidència nord-americana de Johnson i fins i tot, les relacions personals de membres de la Família Reial. TheCrown aborda tots aquests temes en capítols conclusius, brillantment executats, amb una fotografia excepcional i guions marca de la casa britànica.
La sèrie sobre la monarquia del Regne Unit és una de les millors produccions amb el segell Netflix que s'han fet mai. La tercera temporada ens ha aportat sorpreses interpretatives, com Geraldine Chaplin en el paper de Wallis Simpson; JasonWakins sent el primer ministre laborista Harold Wilson i Josh O'Connor, en el paper d'un Carles de Gal·lès molt més adult.
TheCrown és una de les millors sèries de l'època contemporània, esdevenint una de les que millor aborda el gènere històric, amb l'afegit que genera un debat sobre la visió de les monarquies en les produccions de ficció. Conservadors i laboristes aplaudirien els clarobscurs de la sèrie, sobre una Casa Reial amb una història i una relació social amb els seus governats que no té res a veure, per exemple, amb la monarquia espanyola. Tot és qüestió d'orígens, esdeveniments i el transcurs de la història.
La tercera temporada segueix sent un retrat polièdric de la Família Reial britànica. No hi destaca una intenció clara de retre homenatge a La Reina però si assenyala la seva figura d'Estat, responsable del pes d'una nació sobre la seva esquena. És prou crítica amb les extravagàncies de la monarquia i amb les hipocresies dels personatges. Representa de manera fidedigna fets històrics i es dona permís per recrear-se en aspectes de telenovela que resulten interessants i gens carregants, un fet a destacar en un mercat inesgotable de sèries.
OliviaColman substitueix ClaireFoy en el paper de la Reina Elisabet, una de les apostes més revolucionàries de la producció de Netflix. Cada temporada enfoca una dècada del seu regnat i cada dues, canvien els actors i les actrius per fer notori el pas del temps. Aquest intercanvi transgredeix de manera elegant, subtil, gairebé passant desapercebut. La qualitat dels intèrprets britànics torna a ser majúscula, però dues dones destaquen per sobre de la resta de mortals: Colman, en un estat de gràcia continu, i Helena Bonham-Carter, qui entra al repartiment per encarnar la germana Margarida i acaba establint un combat interpretatiu de nivell còsmic amb la Reina.
Des de les runes de carbó d'Aberfan, passant per les revolucions mineres, fins a les declaracions ridícules de Felip d'Edimburg sobre la pobresa, passant per la investidura de Carles com a príncep de Gal·les, arribant a la presidència nord-americana de Johnson i fins i tot, les relacions personals de membres de la Família Reial. TheCrown aborda tots aquests temes en capítols conclusius, brillantment executats, amb una fotografia excepcional i guions marca de la casa britànica.
El repartiment principal de la tercera temporada de «The Crown» Foto: Netflix
La sèrie sobre la monarquia del Regne Unit és una de les millors produccions amb el segell Netflix que s'han fet mai. La tercera temporada ens ha aportat sorpreses interpretatives, com Geraldine Chaplin en el paper de Wallis Simpson; JasonWakins sent el primer ministre laborista Harold Wilson i Josh O'Connor, en el paper d'un Carles de Gal·lès molt més adult.
TheCrown és una de les millors sèries de l'època contemporània, esdevenint una de les que millor aborda el gènere històric, amb l'afegit que genera un debat sobre la visió de les monarquies en les produccions de ficció. Conservadors i laboristes aplaudirien els clarobscurs de la sèrie, sobre una Casa Reial amb una història i una relació social amb els seus governats que no té res a veure, per exemple, amb la monarquia espanyola. Tot és qüestió d'orígens, esdeveniments i el transcurs de la història.