Els periodistes, per norma general, no hauríem de ser notícia. Som investigadors i relators de què passa. Preguntem per saber i volem explicar. Si figurem massa acostuma a no ser bo. Conec la Laura Rosel i la Cristina Puig, hem coincidit diverses vegades. Sempre m’hi he trobat a gust al seu costat i m’agrada com pregunten, com oficien l’acció periodística. No sé si calia organitzar tot l’espectacle a compte de l’acomiadament de la primera del Preguntes freqüents i l’arribada de la segona al seu lloc. Amb un simple i correcte “adéu-siau i gràcies” i un altre “benvinguda” em penso que potser n’hi hauria hagut prou. Els motius de fons no haurien de ser rellevants ni transcendents més que per elles mateixes, per les seves persones de confiança i per l’empresa que, bé o malament, ha pres les dues decisions. Em temo que aquest és també un dels mals del nostre temps: la selva de Twitter i la necessitat de les xarxes socials d’anar a polèmica per dia.

Hi pensava dissabte mentre veia el primer FAQS presentat per Puig. Hi pensava encara més a fons mentre la veia entrevistant la Míriam Nogueras, una política força insòlita, li preguntis el que li preguntis sempre respon el mateix: la independència de Catalunya. I hi pensava, sobretot, una estona després, quan Puig va entrevistar un personatge fascinant: Josep Bou, candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona. Quina troballa aquest senyor! D’entrada va explicar que va ser militar, que va pertànyer a la Brigada Paracaidista. “Em considero un aventurer”, va etzibar. Li van preguntar pel pacte del PP amb Vox a Andalusia. Es va fer un embolic sensacional, no sabia què dir ni què argumentar: “No es pensin, tinc un concepte humanista de les coses!”. Brutal.

[blockquote]Tant Maiol Roger com la periodista de NacióDigital Sara González, amiga del gran periodista i bona coneixedora de la seva obra, van contradir Bou i ell, un cop més, no sabia què diantre dir[/blockquote]
Va presumir diverses vegades de ser un empresari d’èxit. Parlava com si estigués en una reunió motivacional, o explicant-li el sentit de la vida al delegat sindical d’alguna de les seves empreses. Puig li havia preguntat si havia pertangut a Fuerza Nueva i ell ho va negar. Maiol Roger li va tornar a treure el tema: la recent investigació de Jordi Borràs a Tot Barcelona en què treia a la llum uns documents de l’arxiu del periodista Xavier Vinader en què el nom de Bou apareix en un llistat d’afiliacions a Fuerza Nueva l’any 1978.  

“M’he informat!”, va respondre Bou. I tot seguit va qualificar Vinader de “delinqüent”. Tant Maiol Roger com la periodista de NacióDigital Sara González, amiga del gran periodista i bona coneixedora de la seva obra, van contradir Bou i ell, un cop més, no sabia què diantre dir. La seva tesi era del tot peregrina. Deia que s’havia informat però en realitat el que devia haver fet va ser escoltar algun col·laborador seu molt matusser que li va explicar quatre vaguetats manipulades i parcials.
 

Os dejo con el trozo de la VERGÜENZA de @josebouvila (PP) faltando a la memoria del periodista Xavier Vinader con BARBARIDADES

GRACIAS @_Sara_Gonzalez_ #FAQSneilTV3 pic.twitter.com/w804hbbbbk

— Bernat Castro