Quan només queden les paraules

En la discreció d’una història que ens han explicat mil vegades (la del noi que coneix a una noia i a partir d’aquí passen coses) s’hi pot trobar or pur, només cal reformular els esquemes per veure que qualsevol situació és fortuïta. Les pel·lícules del director sud-coreà Hong Sang-soo juguen amb la repetició de situacions que podrien succeir-se d’infinites maneres, sempre amb la irregular relació de dos personatges centrant els diferents, però semblants, relats. A Ahora sí, antes no (Right Now, Wrong Then) un director de cine independent coneix a una noia que li agradaria dedicar-se a la pintura, a partir d’aquí en menys de quaranta-vuit hores les paraules guien la pel·lícula dues vegades.

Una branca que es bifurca en dos. Dues possibles històries, dos possibles finals i cap conclusió, només converses entre els dos protagonistes que es van dilatant i que ensenyen les contradiccions i els detalls que fan variar les relacions humanes. I tot això en l’ambient habitual de Sang-soo, una Corea del Sud hivernal, silenciosa i meditativa, molt allunyada del ritme embogit del capitalisme i més proper a la minoria budista i espiritual. No és d’estranyar, doncs, que la guspira que narra Ahora sí, antes no s’encengui al saló de benediccions d’un temple on els dos personatges i són per tenir bona sort.

Millor amb menys

Amb una realització senzilla i efectiva, amb pocs recursos més que els zooms esporàdics i els plans seqüència freqüents, el director aconsegueix una dissecció externa dels protagonistes només a base de la repetició. La trama evoluciona i la fredor es va exterminant a base d’art i alcohol, un altre clàssic del cineasta que en molts dels seus films utilitza la improvisació controlada per desinhibir els actors. Amb tot, hi ha semblances amb la trilogia de Linklater, on també una parella de desconeguts supera alts i baixos en poc marge de temps mentre conversen sobre infinitat de temes accidentals, però molt reveladors.

La rutina, la fama, l’amor, l’amistat, el temps, la vocació; aguantant la tassa de cafè o el gotet de soju (licor coreà) es toquen aquests i més temes amb les interpretacions elegants i gens pretensioses de Jeong Jae-yeond i Kim Min-hee. En les dues hores de pel·lícula, les dues històries repeteixen en gairebé tot –espais i temes de conversa, sobretot–, però no en les paraules. Aquestes són qui porten els sentiments cap a totes bandes, qui matisen i donen noves dimensions al famós director casat i amb fills o a la jove pintora desorientada. Queda demostrat, una altra vegada, que només amb els mots i els gestos es pot fer bon cinema.