08
d'octubre
de
2014
Actualitzat:
21
de juny
de
2016,
10:58h
Què faries si et trobessis, de cop i volta, algú que és idèntic a tu, però que fa les coses millor que tu mateix? Què passaria si aquest doble volgués ocupar el teu lloc? Aquest és el punt de partida de The Double, una de les pel·lícules més interessants, estimulants i ben resoltes que es poden veure en aquest festival de Sitges. Basada lliurement en l’obra homònima de Fiódor Dostoievski de l’any 1846 –i que retrata les misèries d’un funcionari perdut en la burocràcia i en les arestes de la seva existència–, The Double recorre amb vigor el concepte psicològic del doble, tantes vegades vist i explorat, però tan fresc i convincent en la mà de Richard Ayode.
El director anglès ja va demostrar amb Submarine, el seu debut darrere les càmeres l’any 2010, que gaudia mostrant el potent ventall d'una estètica molt personal. Però aquella pel·lícula també demostrava que, a sota de la contundent capa de color i melangia, també hi havia un munt de referències: dels clàssics Godard i Truffaut, a Amélie, Antoine Doiniel o els Tenenbaum de Wes Anderson. I aquest mateix esperit, encara més amplificat, és el que ressona de manera poderosa a The Double, en una història d’humor trist i fosc que sempre sap què oferir, que rellegeix l’steampunk de la manera que ho feia el Brazil de Terry Gilliam, i que es recrea en la passió tan "vintage" de rodar en decorats barrocs.
Passadissos amb llums intermitents, trens sense punt de fuga i fotocopiadores epifàniques reforcen un discurs que s’aprofita d’un Jesse Eisenberg en estat de gràcia (doble), i en una Mia Wasikowska que ja té el seu lloc en el cor del cinema independent dels nous temps. Com si Ayoade es digués a ell mateix "perdona, ets al meu lloc", assegut al tren, en la primera de les escenes de la pel·lícula. Perquè, efectivament, el lloc ja se l’ha ben guanyat.